Apunts

Vaig a Casa Usher on Theodor Kallifatides signa exemplars dels seus llibres. Trobo lloc per aparcar al mateix carrer Santaló, just davant de la llibreria. Kallifatides signa al bonic pati, en una tauleta. Creia que hi hauria algun tipus de presentació, però només és això, la signatura. Set o vuit parroquians fem cua amb els llibres a la mà. En un racó seuen l'editor i la dona de l'autor, que conversen en anglès. Quan em toca el torn, no sé què fer ni què dir. Em surten unes quantes frases en anglès, desllorigades i imprecises. Sé que estic davant d'un autor excepcional, amb una sensibilitat propera, però no sé aprofitar-ho. Kallifatides vesteix amb elegància, però al mateix temps tot en ell denota modèstia. M'acomiado, compro un parell de llibres i marxo, però m'estic una estona al cotxe fent gestions telefòniques. Al cap d'un quart d'hora veig sortir de la llibreria Kallifatides i els seus acompanyants. S'estan una estona conversant al carrer. Ningú reconeix l'escriptor. Allí són, al carrer Santaló, anònims, absolutament allunyats de la pompa que envolta sovint escriptors més petits. Em quedo observant des del cotxe, busquen algun taxi, i per un moment tinc la idea d'oferir-me per acompanyar-los on sigui que vagin, però m'abstinc de fer-ho, més per respecte que per timidesa. Arrenco i me'n vaig, però quan dono la volta per baixar pel carrer Muntaner els torno a veure. Torno a tenir l'instint d'aturar-me, però el descarto. Me'n vaig, carrer avall.

***

Contrasta aquest anonimat de Kallifatides al carrer amb la important presència als diaris d'aquesta setmana. Se'n destaca precisament la saviesa i la modèstia. Efectivament, és una presència profunda però alhora quasi imperceptible. L'antítesi dels nous temps.

***

Com cada any, concert de dissabte d'estiu a Valldaneu. La veu prodigiosa entre la nit dels boscos. La lluna d'una perfecció semicircular. Però la música se'm perd en un repertori que em resulta llunyà. Com tantes obres dels nous museus, que em són alienes en la seva abstracció. Només alguna cançó, més vella, més simple, vibra en una ona familiar. Mentrestant, la mirada se m'escapa cap a les pedres de la torre forta de l'església, quadrangular, i en una estrella que guspireja just sobre la teulada. I em sento més arrelat en aquests elements antics que en la veu, meravellosa, però que se'm perd en missatges complexos.

***

Sovint em diuen que cito o referencio massa quan escric, però no ho puc evitar. Moltes vegades el pensament d'altres és el que allibera el propi. Em consola llegir Agua y jabón, de Marta D. Riezu, on les referències són constants i gairebé sempre ben vàlides. I em sorprèn llegir el que Kallifatides -again- diu en una entrevista al diari. Que llegir i escriure, en l'antiguitat grega era per als esclaus, perquè llegir era estar pendent del que deien els altres, era de febles, deixar-se portar. Per què jo m'he de sotmetre al que pensa un altre? Llegir era claudicar en lloc de ser un ciutadà lliure que no es deixés influir per res.

Ben al contrari, crec que l'esclavitud a bons mestres ajuda a definir el camí propi.

***

El llibre de Riezu és font continuada d'aproximacions a la vida i a la creació, de la mateixa autora i d'altres personatges, molt sovint properes i compartides. N'aniríem portant moltes aquí, massa, per això, el consell és anar directament a la font original. També n'hi ha que se'ns escapen, això passa sempre.

A mi m'han agradat especialment les referències autobiogràfiques i familiars, d'una família austera, especialment aquesta:

En la despensa no había nada con nombres que mi madre no supiera pronunciar. Una casa donde a la hora de comer, con puntualidad suiza, se apagaba la televisión. En la mesa no ser permitía cantar, tamborilear ni decir palabrotas. No te daban atención continua: había que distraerse solo, y ganarse la escucha.

Una familia que sabía que contaba solo con el esfuerzo, y quizá con algo de suerte. Una familia que te invitaba a repetir "por favor" y "perdón".

Quien lleva eso en las alforjas ya lo tiene todo para ir con viento favorable por la vida. Uno lo ve al ir cumpliendo años. La rutina, el cobijo de la estabilidad, el equilibrio. Aprender a estar, para años después poder ser.

***

Ho havia deixat aquí, però entre els apunts sobre l'elegància, m'he trobat això, que no puc deixar de consignar:

El apego a nuestro abrigo azul marino largo, sombrío y envolvente, con unos bolsillos grandes donde quepan las llaves, la cartera y un blanche de Gallimard.