26.9.21

Apunts

Jules Renard sobre l'escriptura. Crec que ja ho havia llegit i potser fins i tot, citat, en alguna altra ocasió. Tradueixo directament del francès:

El talent és una qüestió de quantitat. El talent no és escriure una pàgina: és escriure'n 300 (sic). No hi ha novel·la que una intel·ligència ordinària no pugui concebre, no hi ha frase, per bonica que sigui, que un debutant no pugui construir. Queda aixecar la ploma, preparar el paper, omplir-lo amb paciència. Els forts no dubten. S'asseuen, suaran. Aniran fins al final. Esgotaran la tinta, usaran el paper. Només això els diferencia, els homes de talent dels covards que no començaran mai. En literatura, només hi ha els bous. Els genis són els més grossos, aquells que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.

Quanta raó. I quin dit acusador.

***

Escriure diaris com Renard, sense embuts, sense màscares, sense preservatiu.

***

L'escriptura, crec jo, és un acte permanent i continu. Posar-se a escriure davant d'un paper no és sinó la culminació del procés. Escriure és la nostra ment girant com un motor, és tot el que pensem i sovint se'ns escapa. Joyce ho sabia bé. Per això, és essencial la disciplina de prendre notes.

***

F. sobre El gris i el verd. Coincideix amb moltes altres crítiques anteriors. I penso que deuen tenir raó. Però sento la dificultat de passar pàgina, de començar de nou, de buscar una nova empresa.

***

La solitud és a vegades una necessitat: poder disposar d'una llibertat transitòria però absoluta. Fins que arribi a ser fins i tot excessiva.

***

Parlant de la llibertat, ara en termes absoluts i definitius: es tracta de quelcom absolutament  indestriable de la independència econòmica. Fer el que no vols ni tens ganes de fer no deixa de ser una forma de vendre's, una negació de la llibertat.

***

Montolieu: una certa decadència, que no ha deixat de ser bella.

***

A Montolieu, tot dinant, en una taula veïna una noia gairebé emula l'escena més coneguda de Meg Ryan mentre menja un fondant au chocolat.

***

Compro una edició vella de Dublinesos en francès, Gens de Dublin. Em resulta estrany, i alhora fascinant, llegir en francès el fragment que més m'agrada del llibre, el final de Els morts. La cadència d'aquest paratge balancejat en llengua francesa:

Il s'était mis à neiger. Il regarda dans un demi-sommeil les flocons argentés ou sombres tomber obliquement contre les réverbères. L'heure était venue de se mettre en voyage pour l'Occident. Oui, les jornaux avaient raison, la neige était générale en toute l'Irlande. Elle tombait sur la plaine centrale et sombre, sur les collines sans arbres, tombait mollement sur la tourbière d'Allen et plus loin, à l'occident, mollement tombait sur les vagues rebelles et sombres du Shannon. Elle tombait aussi dans tous les coins du cimetière isolé, sur la colline où Michel Furey gisait enseveli. Ell s'était amassée sur les croix tordues et les pierres tombales, sur les fers de lance de la petite grille, sur les broussailles dépoulillées. Son âme s'évanouissait peu à peu comme il entendait la neige s'épandre faiblement sur tout l'univers comme à la venue de la dernière heure sur tous les vivants et les morts.

***

Mirem una pel·lícula, de la qual ja he oblidat el nom, que transcorre a la Toscana. Una vil·la que s'ha de restaurar, el record del passat, els paisatges, la joia de viure, un amor que neix... N'hem vist moltes com aquesta, en escenari toscà, i sembla que per sortir-hi Liam Neeson en comptes de Diane Lane, aquesta hauria de ser millor, però no és així. El que em crida més l'atenció és que hi surt Montichiello, petit vilatge prop de Pienza. Hi vam anar sovint a sopar per recomanació de Pinuccia, la nostra hoste. El restaurant donava a la muralla de pedra vermella -o de color marró siena-. Un dia, que m'estava recuperant d'una intoxicació, la propietària -Daria- fins i tot va fer-me un arròs bullit, que em prenia amb desgana mentre mirava de reüll els plats de pici que menjava tothom. La G. estava encinta, en pocs mesos naixeria l'À. Ja ha passat molt temps i Montichiello comença a ser un record difús. Em pregunto si hi tornarem mai i sento una certa nostàlgia d'aquell indret i de tots els llocs on hem viscut moments de plenitud, però alhora experimento també la felicitat d'haver-los viscut. Són instants que han quedat fixats i, d'alguna manera, existeixen encara.