El treball de traducció, i encara més el de revisió, em fatiga enormement. He acabat en un estat quasi letàrgic, sense esma. El resultat no sóc capaç d'avaluar-lo; segueixo creient molt en aquest text, malgrat un parell de negatives rotundes rebudes. No sé si aquesta versió castellana tindrà més sort i acabarà veient la llum, però jo hi mantinc tota la fe.
***
Sí que ha vist la llum el petit volum de poemes, Camins, que l'amic Paco Sánchez Bellón ha editat, en una tirada limitadíssima, en els seus inaugurats Cuadernos del Mirador. Un treball magnífic, de composició, tipografia, impressió i enquadernació, que mai deixaré prou d'agrair. Fins i tot crec que aquests poemes, en aquesta edició arriben a dir alguna cosa més, alguna cosa diferent, tal com considerava Juan Ramón Jiménez. El fet que aquesta edició en català s'hagi fet a Úbeda hi afegeix encara més valor.
***
Hem pujat avui caminant a Sant Segimon. L'N. s'ha queixat una mica, però crec que ha acabat valorant l'excursió, que encara no havia fet mai. Hem collit -i menjat- móres, que creixien com un bé de Déu en mars d'esbarzers. Hem sentit l'olor, aquella olor tan característica del lloc, que jo identifico amb la ginesta, tot i que no estava florida. Hem begut de les fonts que, més que rajar, gotejaven. Sota els faigs s'estava fresc. Aquests boscos ens inspiraven històries septentrionals, mitologia nòrdica i britànica. Aquí i allà creixia algun grèvol, envernissat d'un verd intens. Els núvols corrien de pressa i tenien també un aire anglès, a l'estil de Constable o Boudin.
***
De lectures, començant Bagheria, de Dacia Maraini, una història siciliana evocadora. Acabat fa unes setmanes, abans d'iniciar la voràgine traductora, La fuente del encanto. El millor Trapiello dels últims anys, al meu entendre. Hi he trobat la mirada dels seus primers diaris.
***
He passejat aquests dies, per raons que no vénen al cas, per Pedralbes, de bon matí. L'entorn del monestir, desert, m'ha semblat, si se'm permet el topicàs, un oasi a la ciutat, segurament l'indret més bonic ara mateix de Barcelona. Tots els elements conformen un entorn singular, més rural que no pas urbà: la placeta, l'empedrat, la portalada estreta de la baixada... Hi passàvem sempre amb el cotxe de l'amic J., fa trenta anys, per anar a la facultat. Era com una prova, una temeritat de joventut: els retrovisors quasi fregaven les pedres. Ara hi he passat a peu i m'he fixat bé en les cases adossades al monestir, les portes, algunes rematades amb capitells, els fanals, que encara feien llum. Tot just començava el dia. Després, ja pels carrers d'aquest barri benestant, he anat trobant algun vianant aïllat: runners, estudiants massa puntuals, camí de la facultat... M'he fixat en els edificis, de diferents èpoques, però tots ells amb alguna característica senyorial. El pendent de l'avinguda de Pedralbes, de baixada, juntament amb la placidesa de l'entorn -la seguretat i el benestar que transmet la riquesa- tenen un efecte euforitzant i hipnòtic: et fan pensar que la vida és fàcil. El suau descens de l'avinguda n'és una metàfora. Més enllà, però, ja gairebé arribant a la Diagonal, la realitat s'imposa. Començo a trobar més gent: estudiants ja més apressats, senyores que van a servir i a qui costa enfilar el camí (el seu fa pujada, literalment i metafòricament), mares amb nens, en la mirada dels quals veig ja un punt d'arrogància... I cotxes i més cotxes que em desperten del meu somni.
***
De tornada, l'autobús em deixa davant de Santa Maria Reina. L'he vista sempre de pas i em sembla un església molt bonica, d'estil clarament florentí. Et transporta a aquella ciutat. Aprofito per entrar als jardins. Un monòlit recorda el genocidi armeni, i em fa pensar en la insensibilitat que ha tingut sempre Occident amb Armènia, rodejada de països que l'han agredit i l'agredeixen. No deu haver-hi petroli. L'església és tancada, però dono un volt pels jardins. Les arcades estan coronades per uns medallons; si fóssim a Florència, serien de della Robbia. Però si fóssim a Florència hi hauria molta gent, i aquí estic ben sol. Només em trobo, amb un cert horror, amb una rata que s'arrossega agonitzant. És ben grossa i no sé si mor per l'acció d'algun verí o d'algun depredador. En tot cas, me'n vaig cap a una altra banda.
***
Fa molts anys que no segueixo el mon de la música pop-rock. Però segueixo pensant que per fer aquesta música cal joventut, esperit lliure, néixer per generació espontània i tenir alguna cosa a dir. I calen ben pocs instruments: guitarra, baix, bateria i poca cosa més. Hi allunyin les trompetes, si us plau (o dediquin-se a altres gèneres, ben nobles). I si tenen seixanta anys (i els cabells crepats) o vuitanta (i els llavis molsuts) i volen seguir guanyant diners -afany també legítim- toquin els seus èxits d'antany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada