16.10.21

França i altres apunts

Entre els avantatges d'una eventual independència econòmica (i, conseqüentment, personal), n'afegeixo ara un de nou: no haver de tenir mòbil. Hi penso sovint darrerament: només un Nokia com el de l'X., per les emergències.

***

Busco una casa a la Gascunya per passar els dies de Tots Sants. Escric a uns propietaris i em responen si desitjo la casa per aquelles dates de 2021 o de 2022. Tinc ganes de respondre: Madame, en novémbre 2022 je ne sais pas si je serai vif.
I d'això n'acabo traient una pregunta: realment hi ha gent que pot fer plans a llarg termini?

***

El caràcter dels francesos, la seva manera de ser, individual i col·lectiva, no deixa mai de sorprendre'm. Tinc una gran estima i admiració pel país, però sovint, les seves contradiccions, els seus clarobscurs, m'acaben decebent. En la meva darrera visita -fugaç- al país, hi vaig percebre un cert estat de decadència, de falta de nervi. Reconec que estic sent terriblement subjectiu.
Potser necessitaria viure-hi un temps per acabar de comprendre aquest gran país, amb totes les seves grandeses i les seves flaqueses.

***

Recordo un viatge nocturn a França, en plena crisi dels gilets jaunes, en què vam viure situacions impensables, distòpiques, pròpies d'un film futurista: peatges cremats, encaputxats a les rotondes que et feien parar i no sabies gaire bé com acabaria la cosa, fogueres, sortides obligades de les autopistes, converses estranyes a mode de salconduit... En arribar a Toulouse, i després a Bordeus, ens van tranquil·litzar: allò era cosa de la gent de l'est del país, que sempre embolicaven la troca.

***

No conec a Europa cap monarquia tan monàrquica, en allò que fa referència a la figura del cap de l'Estat, com la República Francesa. Ni cap capital tan capitalina com París. Ni cap estat laic que pateixi tant els estralls de l'extremisme religiós. Més ben dit, d'un extremisme religiós.

***

Trobo per casualitat a les xarxes una imatge mot bella, però alhora trista. És una capella neogòtica, amb el sortre mig derruït, on ha crescut tot tipus de vegetació. La imatge impacta, pel contrast i pel que representa d'abandonament d'un patrimoni i, simbòlicament, d'una fe. Li donen en nom de Chapelle du ange au violon i la situen al sud de França. Sempre m'ha fet gràcia aquest concepte tan usat del sud de França, com si fossin el mateix Biarritz, Niça, Toulouse o Perpinyà.
En tot cas, vaig cercant i l'acabo identificant com la capella de Vic, a Conques-sur-Orbiel, poble proper a Carcassonne. I recordo haver passat a tocar d'aquesta església, que pertany a un d'aquests grans manoirs francesos, en aquest cas també en un estat d'abandonament. I haver-me fixat precisament en la bellesa d'aquella propietat, amb el sentiment amarg que sempre provoca veure aquestes propietats en decadència. I em sap greu no haver tingut coneixement de que es podia accedir -suposo que de forma il·legal- a l'església perquè no fa ni un mes que vaig passar a tocar d'aquell indret.

***

Als diaris de Renard: Una persona enredada, subtil, complicada, que dóna la sensació d'una teranyina.
Unes quantes, n'hi ha!

***

Els volums de la Pléiade, nobles, elegants, bells, rigorosos, però com un cementiri d'escriptors.

***

Els anys donen perspectiva de la vida i de tot el que la conforma. Ara ens adonem de que quan érem joves estàvem mancats d'aquesta perspectiva, però segurament ens caldrien molts més anys -gairebé segles- perquè la nostra òptica no continuï sent esbiaixada i errònia.

***

Llegeixo el guió de Kureishi -i la introducció que hi fa- d'aquella pel·lícula que va acabar dirigint Stephen Frears Mi hermosa lavandería. No deixa de ser una fotografia del Londres suburbial dels anys 80 i una crítica social de l'Anglaterra d'aquells temps. Han passat gairebé quaranta anys i em costaria molt pensar què deu haver canviat.

***

En ment, un article, un petit assaig, sobre la visió profundament excloent i egoista d'aquesta Barcelona suposadament integradora, conscienciada i climate friendly.