Praga

La G. és fora el cap de setmana i m'estic a casa sol amb els nens, que ja no són nens i fan bastant la seva. Això vols dir que, el que fa uns anys hagués suposat una activitat intensa i sostinguda, ara són moltes estones de solitud. El tret més característic de la solitud és el silenci: el propi i l'extern. No parlar, no sentir pràcticament res. He perdut el costum de posar música i, encara més, el d'engegar la televisió -si no és per veure l'Espanyol, que avui ha empatat-, així que bàsicament estic en silenci. Escric ara, ja de nit, en el més profund silenci. L'À. és fora i l'N. prefereix estar a la seva cambra, fent les seves coses. El pas de la vida és això. Així doncs, acabada la intendència del sopar, el temps és tot meu, per llegir o escriure. I vinc aquí a escriure sense saber molt bé què en sortirà. Totes les idees que han anat emergint al llarg del dia i he anotat mentalment, s'han esborrat. Així que penso en Praga, on és la G., i em ve el record de vint anys enrere. El fred d'hivern, la ingenuïtat de la joventut, la bellesa de la ciutat, la foscor d'alguns carrers són elements que configuren un record que gairebé és una novel·la. Una novel·la d'atmosferes desdibuixades per la boira del temps. Com si aquells personatges ja no fóssim nosaltres ni acabéssim de saber ben bé quina part del record és real i quina no. Com els records inventats de Vila-Matas.

I així van caient aquells records, que juraria que no són inventats. Un cafè fosc de Malá Strana, on vàrem refugiar-nos del fred d'un vespre gèlid. Un home gran que ens va vendre a preu irrisori unes entrades per una òpera, que vàrem comprar més per fer-li un favor que per un interès real en la funció. Un cafè art-nouveau, silenciós com el meu dia. Una cava de jazz, de tòpic de pel·lícula en blanc i negre. El dinar en un menjador, immens i fred, d'un hotel de luxe decadent de Karlovy Vary, que vàrem pagar encara a preu de república postcomunista; mentre dinàvem, gronxats per l'estupefaent escenari d'una novel·la centreuropea, s'anava fent fosc i s'encenien els llums de sodi de la petita ciutat balneària. El record em porta també alguns Durer i Cranach del museu del Castell. O una immensa estufa de ceràmica, on acostàvem les mans, també al Castell. Una llibreria de vell desangelada, de sostres alts i llum baixa. Les marionetes que penjaven de la façana d'un aparador de Malá Strana. Una plaça deserta, de llambordes, amb la façana d'una església barroca al fons, tota per a nosaltres. Els cignes nedant per les aigües glaçades del riu.

No sé si m'agradaria tornar a la ciutat perquè res d'allò ja no existeix. Aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas no volverán. I tinc ganes de que torni la G. per preguntar-li què en queda d'aquell record, tot i que segur que ella vindrà contenta del viatge i em presentarà imatges nítides del present, sense voler pensar en fantasmes ni boirines. Així que no li espatllaré la seva empremta recent i nova amb l'obsessió de la imatge d'unes petjades borroses, d'un passat que ni tan sols sé si és imaginat.