Altea

Altea té alguna cosa de població de la Côte d'Azur. El seu aire nadalenc extemporani em recorda al de Saint-Tropez. Els seus pendents, als de Grasse o els de tantes poblacions de la Riviera. Però quan vam ser fa uns anys, per aquestes mateixes dates, en aquelles costes, hi feia fred. A Saint-Tropez hi bufava un vent gèlid, que glaçava les orelles. Aquí, en canvi, el temps és absolutament primaveral: els abrics que hem portat són ridículs i fan nosa. Potser per això aquestes ornamentacions nadalenques encara estan més fora de lloc. Fan bonic, tanmateix. Recordo que a Saint-Tropez, al carrer de les botigues de luxe hi havia uns ossos immensos fets de petites bombetes. Aquí, a la plaça de l'església -l'església amb petites cúpules de ceràmica blava que corona el poble- hi ha també un cub lluminós, del mateix estil, en forma de regal. Els nens hi passen per dins i s'hi fotografien, com feien antany els nostres. Aquesta és una placeta elegant, neta, cuidada, amb un parell de terrasses plenes de gent bevent i xerrant, que fan oblidar la presència de l'epidèmia. A dos passos, hi ha un petit mirador amb una escultura d'un minotaure, d'estil picassià. Des d'allí es veu el port i les muntanyes de la serra Gelada, que, en forma de cap, s'endinsen en el mar. Al capvespre, es comencen a encendre les llums del poble baix. Al mig del s'hi veu l'estació, amb un tren petit aturat, que sembla de joguina. És un tren que fa pensar en estiueigs antics. Arribar en tren a una població costanera, treure'n les maletes i quedar-se palplantat a l'andana, una mica desprotegit i perdut, a l'albor del destí, és -crec- la millor manera de sentir-se estiuejant. És la millor opció per ser absolutament forani i deixar-se portar pels esdeveniments. Què és estiuejar, viatjar, si no trencar rutines i aventurar-se a viure aventures? És això, també, el que m'ha fet pensar en la Costa Blava i en els seus estiueigs elegants i arcaics. També la geografia del poble: l'església, les escales i els carrerons ascendents, empinats, m'han recordat especialment Menton. Però els carrers i placetes, ja profundament italians de Menton, de cases grogues, ocres i taronges, aquí són immaculadament blancs. D'un blanc eivissenc, andalús, cadaquesenc.

Des del mirador d'Altea, a l'horitzó, sorgeixen els gratacels de Benidorm, com un estrany miratge, dibuixats sobre l'esplendor taronja de la posta de sol, que els fa encara més irreals, com una aparició impossible al mig de la serra que toca el mar.

No sabria dir si m'agrada Altea. La seva hibernació és palesa però no absoluta. El seu hivern és càlid i calm, inexistent. M'agrada sortir al matí a comprar el pa en mànigues de camisa, i perdre'm una estona pels carrerons, quasi deserts en aquell moment. Hi ha gent que trafiqueja per les cases i d'altres que omplen garrafes a les fonts. Uns pintors emblanquinen la façana d'una casa. En aquesta època molts comerços són tancats, esperant el seu moment de brotar, com els arbres a l'hivern. No voldria que fos estiu, que deu convertir el laberint de carrerons en un infern intransitable de gentades i en un marasme de bars i botigues, intrusos com els mercaders del temple de Jerusalem. I sí, ara el poble és buit, però no ho és prou com per tenir una atmosfera romàntica de qui espera temps millors, una tristesa de mesos de vents i solituds, un enyor de rialles i amors d'estiu. En el silenci d'Altea no hi sentim les veus que ens parlen de joventuts perdudes o de somnis de moments que no tornaran. Altea, a l'hivern, és un equilibri inestable. L'enyorarem els dies més freds de gener, però sentirem la vida més real entre les parets de casa. 

Escric això en el silenci de la nit, al llit, sota un teulat de bigues de fusta encalades. És aquesta una casa de poble bonica, còmoda, sòlida, però entranyament i impròpiament decorada amb una modernitat que acaba resultant kitsch. I això ens allunya també de l'esperit del lloc, que no acabem de trobar. Un esperit fantasmagòric que tan aviat se'ns disfressa d'estiueig antic de Villefranche-sur-mer com de ruralisme andalús. Mentre, al fons, omnipresent, regna el mar impertèrrit, visible des de les alçades. Aquest mar blau que ens acompanya sempre i que sentim tan nostre, tot i haver nascut terra endins. És un mar que obre horitzons i assenyala camins de fugida.