Migdia

Des de fa uns dies Barcelona em recorda Nimes o Arles. És curiós perquè Barcelona és una gran urbs, amb un caràcter aparentment allunyat del d'aquestes petites ciutats provençals. Però caminant pel parc de la Maternitat, en ple migdia, la llum encegadora del sol, reflectida sobre la sorra clara dels camins, té aquests dies alguna cosa dels parcs que envolten les Arenes de Nimes. El sol crema, la calor és més seca del que és habitual, ningú passeja a les hores centrals del dia i això em recorda un migdia d'estiu que vam passar a Nimes, ciutat morta on la gent deuria estar reclosa per amagar-se de la canícula. Llavors vam dinar en una terrassa a tocar de les parets blanques de les Arenes on el propietari va parlar-nos de toros. De què, sinó. L'home ens va explicar que viatjava cada any a Sevilla només per anar a les corridas. Vestia d'acord amb el que hom espera d'un aficionat taurí francès, quasi semblava un figurant. Després, vam caminar pel centre de la ciutat, on tot era tancat excepte una llibreria amb els aparadors de fusta. Enyoro les llibreries del país veí.

***

He dinat en una placeta de les Corts, plaça del Carme crec que es diu. La terrassa del restaurant era plena a vessar, amb taules de totes les mides i capacitats. La gent xerrava, menjava i bevia. I era feliç. He arribat a la conclusió que res fa més feliç a la gent del nostre país que trobar-se per menjar i beure. O potser és simplement menjar i beure. Veus i rialles; la pandèmia era un fet aliè, o volgudament ocult. Es menjava bé, dignament, en una ciutat on això cada vegada és més difícil. Sense artificis ni artistificis. Sense ínfules. I això m'ha fet pensar també en la França provençal, on la gent dina plats sense pretencions, sense mostrar-se apressats, rient, parlant. El respecte per una estona, uns moments, que es feia seus, sense intromissions externes. M'he fixat que gairebé ningú mirava el mòbil, només parlaven, menjaven, bevien. M'ha agradat aquesta Barcelona provençal, que habitualment no sé veure.

***

De tornada a la feina, em fixava en els cotxes -darrerament ho faig- i he recordat que de petit em semblava que els cotxes tenien cara. L'expressió variava si tenien els fars rodons, fet que els donava un caràcter més desenfadat, quadrats o rectangulars. També la forma dels radiadors i dels paraxocs, fins i tot del parabrisa, ajudaven a confegir l'expressió dels automòbils. N'hi havia que em resultaven més simpàtics, d'altres antipàtics, alguns fins i tot eren dolents. Avui tots els cotxes m'han semblat igual, amb una expressió anònima i impersonal, com ciutadans d'una massa desprovista de vida, molt allunyada de la imatge d'aquells barcelonins que dinaven feliços a la plaça del Carme.