El nou món es basteix cada vegada més en les identitats. I les identitats, això es innegable, s'acaben definint per oposició o reacció a d'altres identitats. Per això, sempre he pensat que cal fugir d'un identitarisme que no acabarà portant res de bo. Però com que és difícil fugir de les febleses humanes, no puc deixar de combregar amb l'identitarisme de la meva generació, que, evidentment, també es construeix per oposició a la generació anterior i posterior. A l'anterior -parlo ara de generacions no d'individus concrets- li tenim una tírria important per la seva hipocresia revolucionària, mentre que per la posterior, aquests millennials i derivats, el sentiment és més aviat d'incomprensió. Ni entenem les seves contradiccions ni ens interessa gaire entendre-les. Als X, els soixante-huitards que han ostentat sempre el poder, ens van definir com a egoistes i ara no els contradirem.
Recordo que vaig veure Reality bites al vell Cinema Alhambra de la Garriga, en una sessió doble untament amb una altra pel·li molt representativa d'aquells anys, de títol precisament Los peores años de nuestra vida, amb Gabino Diego, Ariadna Gil i Jorge Sanz. He de confessar que em va agradar més aquesta segona, potser perquè tenia menys ínfules. O potser perquè els X som inconsistents també en la militància.
***
Llegeixo La rama verde d'Eloy Sánchez Rosillo. És una mostra de la seva evolució des del to elegíac de poemaris anteriors a una mena de plenitud en la seva mirada vital. Sóc incapaç de recordar on vaig llegir una ressenya que explicava extraordinàriament aquest trànsit. És una llàstima perquè la citaria.
La rama verde és un volum de poesia excel·lent, però crec que no sorprendré ningú si afirmo que m'identifico més amb la seva mirada elegíaca primigènia. El món i la vida se'ns escapen i hem de cantar aquesta realitat.
Potser la representació més clara d'aquesta evolució poètica i vital és la contraposició que fa el mateix poeta entre el que escrivia fa molts anys a La playa i el que escriu ara a En la mañana inmensa. En el primer poema, incommensurable, expressava, de la mà del seu fill en una platja, la temença al pas del temps que s'enduria per sempre aquell moment de felicitat. Ara, a En la mañana inmensa, ens diu que res d'això no ha passat i conclou que Y ahí estamos tu y yo desde el principio, / en el mar del verano, bajo el sol, / dentro de este diamante que fulgura, / de esta mañana inmensa que es la vida.
No em puc imaginar millor exercici per als professors de literatura de tot el món que una anàlisi comparada dels dos poemes: una lliçó immensa de literatura i de vida.
***
No puc abstreure'm del to elegíac. En A unas moreras canta ESR a uns arbres que troba en el seu camí diari i que vol sorprendre en el moment exacte de l'explosió del brot primaveral. Però a mi el poema em fa pensar en la morera del jardí que teníem a la casa on vivíem abans. Als seus peus jugava a futbol l'À. llançant-se per la gespa en jugades impossibles. Davant seu cantava l'N. i feia els seus balls infantils que algunes gravacions testimonien encara. La seva mutació anual, de la frondositat de l'estiu a la nuesa hivernal, era la millor imatge del pas d'aquells anys, els de la infantesa dels nostres fills. I l'engruiximent del seu tronc anava en paral·lel al creixement imparable dels nens. Ara ja no veiem la morera, altres arbres l'han substituïda, i d'aquelles infanteses en queda el record, que val molt i suavitza la mirada nostàlgica.
Les moreres d'ESR fan el paper de la magdalena de Proust mentre la nostra morera és com les orenetes de Bécquer, que no tornarà. I això ens fa pensar que potser ja res de nou es pot escriure.
***
Recordo que quan vam anar a Nova York, l'any 2002, a les botigues més alternatives del Village venien unes samarretes amb la inscripció Free Winona. Reivindicaven la llibertat de l'actriu, detinguda per robar, crec, en uns grans magatzems. Es deia que patia de cleptomania. En el fons mai va interessar-me aquesta història ni el mite de l'actriu.
Ara veig als noticiaris unes manifestacions de frikis que, als Estats Units, reclamen l'aixecament de la custòdia parental a Britney Spears amb pancartes amb el lema de #FreeBritney.
El pas del Free Winona al #FreeBritney, amb el detall del hashtag inclòs, és una bona metàfora de l'evolució social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada