Notes

És normal que les obligacions passin per davant de l'escriptura, en termes d'ordre cronològic. Però no ho hauria de ser que hi passin també en ordre de prioritats.

***

Quan, després de lectures mediocres, arriben bones lectures experimento una sensació equiparable a la de la frescor que ve després d'uns dies de canícula. Javier Marías, Dominique Barbéris, Jacobo Bergareche son aquest aire fresc.

***

Escriure des de la complicitat (o amb complicitat), que és una de les formes més valuoses d'escriptura, no deixa de ser expressar amb senzillesa allò que hem sentit o pensat en alguna ocasió. O allò que no hem arribat a pensar o sentir del tot; que no hem sabut expressar o sobre què no hem arribat a aprofundir. De vegades són coses molt simples, sense gaire transcendència, però que quan veiem escrites les sentim com a nostres.

Llegint Un domingo en Ville-d'Avray de Dominique Barberis experimento sovint aquesta sensació en la forma com es descriuen els ambients: els canvis d'estació, les atmosferes d'algunes zones residencials, els moments del dia... També algunes apreciacions aparentment superficials com aquesta, quan la narradora parla del costum de la seva germana de vestir-se i arreglar-se bé per anar a sopar a la capital, a diferència dels seus amics parisencs:

La mayoría de nuestros amigos, universitarios parisinos, se presenta en vaqueros, una manifestación de su actitud crítica, de su posicionamiento libre en la vida; la señal de que se han liberado de lo fastidioso, lo burgués, lo ceremonial de las apariencias. Sería más acertado decir que en ellos adopta formas más sutiles, ocultas en detalles casi invisibles de sus prendas sobrias, bien cortadas, casi siempre negras, que responden a códigos selectivos, nacidas en el centro de París, fluctuantes como la moda, y que mi hermana no posee, porque vive en Ville-d'Avray.

***

Sento a la ràdio que dos jugadors de futbol del Barça, Griezmann i Dembelé, s'han hagut de disculpar davant de l'empresa japonesa que patrocina el club per un vídeo on apareixien mofant-se d'uns treballadors precisament japonesos. No he vist el vídeo i no puc jutjar la mofa, que de ben segur que és censurable, però no crec que tingui cap càrrega de profunditat més enllà del mal gust i la inconveniència. La reflexió que m'interessa és una altra: la presència permanent i inquisidora del vídeo i la fotografia arreu.

Tots els humans tenim un jo que projectem i un jo que som. El normal, i el desitjable, és que no estiguin gaire allunyats l'un de l'altre, però una certa distància sempre existeix. Qui aguantaria la transparència absoluta de tots els seus actes i de tots els seus pensaments? Crec que això ningú ho desitjaria, ningú ho exposaria, perquè allò que amaguem forma part del nostre jo més íntim i és només nostre. Déu és arreu i ho veu tot ens deien a catequesi, però no ens ho acabàvem de creure.

Les capacitats de la tecnologia i un creixent exhibicionisme han configurat l'actual societat de la imatge, en la qual les càmeres son arreu i ho enregistren tot. Aquells turistes que es passaven més estona rere l'objectiu d'una càmera de vídeo que mirant la realitat a ull nu eren uns precursors del que ha vingut. Cal enregistrar-ho tot, i encara més, el que farem i com actuarem estarà condicionat pensant en la gravació. L'N. m'ensenya com les xarxes son plenes de vídeos en què la gent grava les seves reaccions davant dels gols dels partits de futbol de l'Eurocopa: llàgrimes davant les derrotes, crits i salts davant les victòries. És més important aquesta reacció per ser gravada -impostada a la fi- que allò que realment puguem sentir. Els resultats son pitjors que una pel·lícula de la sèrie B, però, tot i així, ho gravem tot, voluntàriament o involuntàriament. Enlloc ens podem sentir protegits del rastreig i l'enregistrament, dels capricis de qualsevol que circuli amb un telèfon a la mà. Com aquell Déu de la catequesi, les càmeres son arreu i ens mostren tot els pecats de Griezmann i Dembelé.