L'Albufera

El Palmar, a l'Albufera. El seu urbanisme, les construccions i, lògicament, l'entorn recorda alguns pobles del Delta de l'Ebre. No és que conegui bé cap de les dues terres, però la relació és immediata. Tot i que aquí el paisatge i l'ambient em semblen una mica més esquerps i salvatges. Potser és perquè bufa un vent fort que fa moure les aigües de l'estany, donat-los un aspecte inclement i inquietant.

Les construccions d'aquest poble són la practicitat pura: cubs de quatre parets i sostre. Al voltant dels quatre carrers traçats amb tiralínies, els canals, amb les velles barques aturades, que no sé si fan encara alguna funció, a banda d'alimentar els pensaments literaris dels visitants receptius. La gran receptivitat dels estranys es focalitza, però, en les paelles. Restaurants arreu, els criden, ens criden. Les terrasses, a redós del vent i a l'escalf d'aquest sol de desembre són un reclam poderós. És agradable asseure-s'hi i menjar-hi l'arròs, enduts pel tipisme. A la taula del costat, sentim dues parelles parlant de golf, esport que acaben de practicar els dos homes. Golf i albufera fan una parella de difícil encaix, però que resulta, alhora, poderosament metafòrica d'aquesta terra de contrastos i clarobscurs, potser fruit de la mateixa llum mediterrània.

Quan marxem, per les carreteres que creuen les aigües, el paisatge em sembla d'un gran caràcter. La força d'aquest onatge d'aigua dolça fa que la calçada quedi molla, el vent ressona, la carretera dibuixa giragonses difícils per creuar canals i esquivar els estanys. El cotxe sembla inerme davant dels embats del vent i de la força oculta de l'aigua. El sol baix s'emmiralla en els arrossars quiets, mentre centenars de xatracs remenen els fangars. L'amplitud, el vent, la solitud juguen a favor de la novel·la naturalista: es fàcil imaginar-se drames protagonitzats per personatges esventats, enduts per la necessitat, el desig o l'ira. Però també és fàcil pensar que aquesta terra ha d'estar poblada d'homes i dones savis, coneixedors dels secrets de la natura i de l'ofici de viure'n, personatges delibians. Aquest món em fa pensar, un cop més, en la insignificància dels individus de la societat moderna davant la vida real de la natura.

***

Ahir vaig escriure sobre Altea, avui sobre l'Albufera. Es pot escriure d'un indret, del seu esperit, sense conèixer-lo a penes, tan sols havent-hi passat unes hores o uns dies? No és arriscat, injust, superficial, suferflu o, fins i tot, frívol?

La meva resposta és que no. Perquè la creació neix d'impressions i percepcions. No és altra cosa la pintura impressionista, que és un dels corrents artístics més purs i sincers. Crec que en l'escriptura pot pasar una cosa semblant. Almenys en l'escriptura d'atmosferes, espais, moments.