Week-end (de primavera) a Barcelona

Ens permetem la llicència d'agafar prestat aquest títol, a l'estil planià, per escriure aquesta petita frivolitat. Precisament, aquest Sant Jordi es compleixen, sense gaire ressò, quaranta anys de la mort de Josep Pla. Algun articulista troba en aquesta escassa ressonància una certa revenja ideològica. Personalment, crec que la figura de Pla ja ha superat aquestes prevencions, que veig cosa del passat. Tot i que, vistos els vents que bufen, bé podrien reproduir-se en el futur. I el futur mai se sap quan comença. En tot cas, sí que sembla evident que hi ha poca escola planiana en la literatura catalana actual, que segueix molt l'estela -potser excessivament- d'altres corrents i d'altres autors. (L'amic R. ha encunyat l'esmolat terme minirodoredes. Miniplans, en canvi, no n'hi ha).

***

Comença aquest week-end, que en realitat no dura ni vint-i-quatre hores, el dia de Sant Jordi; un dia que, si no fos per les mascaretes a les cares de la gent, no semblaria de l'era coronavírica. Gentades pels carrers de l'Eixample, cues llarguíssimes a les floristeries -Navarro sembla el cinema Urgell el dia de l'estrena d'ET- i empentes a les parades de llibres. Els barcelonins han quedat reclosos comarcalment un cap de setmana més i la vàlvula d'escapament és sortir al carrer. Em costa d'entendre, però, que es pugui fer una cua quilomètrica per comprar una rosa i això em fa recordar Francesco Piccolo, que en el seu Moments d'inadvertida felicitat, explica que ell descarta, per sistema, qualsevol activitat que impliqui fer una cua. Em sembla una posició raonable, així que mirem d'evitar cues i aglomeracions, ens apliquem una autoordre d'allunyament de les llibreries i passegem per les voreres menys poblades d'aquests carrers de l'Eixample. Li dic a la G. que em sembla veure la gent més ben vestida que en la Barcelona precoronavírica. Veig homes elegants, senyores que llueixen, parelles que fan goig. Potser és el contrast amb la meva pròpia reclusió rural: estic tip de veure els meus jerseiots. I l'elegància impera en la petita cua que acabem fent -sí- per entrar a la llibreria Taschen que ha obert, sembla ser que només per quinze dies, a la part alta del carrer Pau Claris. No sabria dir si ha valgut la pena fer-ho: els llibres són bonics, alguns espectaculars, la decoració també, molt instagramable, però ja està. Vist. Ja hem anat a una llibreria el dia de Sant Jordi.

***

Arribem a l'hotel i ens espera una rosa -sense cues- i una ampolla de cava fresc a l'habitació. Passejar m'ha fet venir set.

- L'obriràs?- em pregunta la G.- Jo fa hores que no menjo res i ara baixarem a sopar...

Així que em sap greu malbaratar-lo, però l'obro igualment. Ella quasi no en tasta, mentre jo me'n serveixo dues copes. No és gaire bo, per no dir que és francament dolent, però tot i així em sap greu deixar una ampolla oberta, que s'escalfarà, s'esbravarà i es perdrà. Tinc una aversió malaltissa -educació familiar- a deixar menjar al plat i llançar aliments, o en aquest cas begudes, així que em plantejo seguir bevent cava dolent fins buidar l'ampolla. Però el sentit comú s'acaba imposant a les manies i en deixo la meitat. (L'endemà al matí, en dejú, acabaré provant tossudament si encara es pot beure: impossible, calent és infame. Les bombolles, però, s'han conservat).

***

Després de sopar, a la terrassa de l'hotel. Fresqueja. L'escena té en aquest cas títol zweigià: el món d'ahir. O un petit món d'ahir. Estranya veure gent, força gent, asseguda a les seves taules parlant i bevent com si res hagués passat, com si el món, aparentment, no hagués canviat. L'aparença, però, s'esvaeix quan, des de la nostra posició privilegiada, mirem el carrer. El passeig de Colom és desert i no es veu gairebé ningú pel moll. Entre les palmeres esllanguides i els fanals que emeten una trista llum de sodi només circulen alguns skaters i cavallers moderns sobre patinets elèctrics. Per la calçada, algun taxi, repartidors de Glovo i aquesta mena de rickshaw que no sé ben bé què fan, perquè no hi ha turistes. És una imatge desoladora d'aquest toc de queda, que contrasta amb la realitat d'aquesta terrassa, on se serveixen còctels i s'obren més ampolles de cava. És curiós com ens hem acostumat a un terme bèl·lic i llunyà, gairebé impensable, com és el toc de queda. En francès encara sona més dramàtic i militar: couvre-feu. Però aquí no hi ha foc enemic de què cobrir-se. L'enemic és entre nosaltres i no se'l veu, pot habitar les persones més estimades. És un món estrany del qual volem fugir de qualsevol manera. Com amb aquesta mena de territori de diversió que és aquest terrat d'hotel. Copes, converses a mitja veu i alguna riallada. Frases sorprenents caçades al vol: Tengo muchos anillos de oro en la caja fuerte, mentre de fons sona un duet que interpreta estàndars, una música discreta en tots sentits. Quan acaba cada cançó esclaten uns aplaudiments tímids, també discrets. El cel de Barcelona, del front de mar, conté una mena de borina blanca, cotonosa. En la línia del cel regnen els edificis nous: les dues torres del port olímpic, l'hotel en forma de vela, l'edifici rodó del WTC. Arquitectura també discreta, ara només en un sentit, que contrasta amb la vellesa del vell front marítim: els edificis vuitcentistes d'aquesta Barcelona portuària i quasi portuguesa. Els porxos de la plaça Duc de Medinaceli, la cúpula de l'església de la Mercè, coronada per la Marededeú, que aquesta nit ens sobrevola, les cases d'aquesta línia de mar que sempre m'han resultat enigmàtiques: em costa imaginar qui hi viu. A la recepció de l'hotel hi ha una fotografia de l'any 1870 d'aquest mateix passeig: les cases són quasi les mateixes, però el mar fangós, amb marea baixa, arriba fins al mateix carrer. De fons, la silueta inequívoca de la muntanya de Montjuïc i el que més ressalta és una absència, la del monument a Colom. És la imatge d'una Barcelona vella, marítima, comercial i pescadora, més que perduda.

Mentrestant, la festa continua. Una festa que és, però, poc festiva. No pertany ni de lluny a la nova belle époque desenfrenada que alguns dibuixen per aquesta era. Parelles locals de mitjana edat que conversen, grups de joves estrangers, practicants d'un turisme extemporani, que riuen i beuen.  Només una noia rossa s'aixeca de tant per bressolar-se al ritme d'algun bolero. Forma part d'un grup curiós: dues noies i un noi que parlen en anglès, tot i que ell té accent iberoamericà. La noia rossa n'és la parella, encara que ell dirigeix més la conversa cap a l'altra. No arriben als trenta anys. La rossa es concentra en la beguda i en fumar, posant-se de perfil, uns cigars que ella mateixa caragola. La mirada comença a ennuvolar-se-li, més enllà del fum de les cigarretes. I és aquesta mirada perduda la que la converteix en l'element més interessant del grup. Quan s'aixeca per ballar, o per amagar amb ballar, el seu nòvio somriu. Novel·les que se'ns escaparan.

***

Em desperto d'hora, amb mal de cap. No sé si és el cava, els còctels o aquesta mena d'aire calefactat que és element característic de les habitacions dels hotels. Sento com les campanes de la Mercè toquen les set. Té un punt exòtic dormir en un hotel a Barcelona. M'estic al llit per no despertar la G. Penso que aquests llits que ara es porten, tan grans, són l'antítesi de la vida de parella. Permeten no trobar-se, és com dormir separats sense dormir-hi. Una separació eufemística. Sense moure'm del meu costat, penso i escric, mentalment. Em pregunto per què sempre se m'acudeixen coses a escriure quan sóc al llit sense dormir, en la foscor, i la resposta és molt senzilla. És quasi l'únic moment del dia que destinem a pensar, l'única hora que som lliures de mòbils i d'altres entreteniments i ocupacions. Potser l'únic moment que som humans en el sentit més elevat: podem pensar lliurement, una de les activitats més elevades a què ens podem dedicar, i que sembla com si volguéssim evitar a tot costa. Creem contínuament ocupacions i mitjans per fugir-ne.

Segueixo sentint una pulsió dins del cap, però no he dut cap analgèsic. Sento tocar les vuit, com si fóssim en una ciutat de províncies. O en aquella fotografia de 1870.

***

Arribem per carrerons estrets i despoblats a la plaça de la Mercè. Només trobem un operari arreglant una porta d'un edifici militar, mastodòntic, i un home assegut a terra, entre reguerols d'aigua. La plaça sí que és ben deserta. Entrem a l'església, que només hem vist un cop. És tota per nosaltres i per una dona, que resa en el primer banc. Una xarxa protegeix interiorment la cúpula. Uns homes hi posen rams i catifes, com si la guarnissin per un casament. Un d'ells ens diu que podem pujar a veure la Mare de Déu. Hi pugem. De prop, impressiona, és una imatge molt gran. Porta una corona de plata amb l'escut de la ciutat. Em vénen al cap records de l'església ben plena, quan el club de la ciutat que guanya títols en feia ofrena a la patrona. Eren altres temps, perdut també.

***

És inevitable pensar que la ciutat, aquesta part de la ciutat, és més bonica sense turistes. Caminem pel passeig de Colom fins al pla de Palau i després entrem pels carrerons del Born, pel seu passeig, fins la plaça Comercial. Gent que esmorza a les terrasses, caminants, runners, gossos, nens. Poca gent, encara. Ens acostem fins la llibreria del Museu Picasso. El carrer Montcada és meravellosament buit, els patis dels palaus medievals semblen retornar a la seva època, no hi ha ningú al museu. Ens penedirem aviat de no haver aprofitat més aquest temps, aquest autèntic estat d'excepció. En una botiga la G. es prova unes bambes -o esportives, o sneakers, o espardenyes com en deia la meva mare (cap dels termes m'agrada). Quan pregunta si són de pell per valorar-ne la qualitat, el noi de la botiga, un italià excessivament xerraire i expansiu, li pregunta si és vegana. Sembla que els practicants d'aquest corrent no poden usar cap component animal. Deu ser una religió de difícil pràctica, com quasi totes. Recordo que quan era petit i m'explicaven a catequesi els preceptes del cristianisme, em semblaven tan difícils de portar a la pràctica, que ho donava per perdut. Si posessin el llistó més baix, pensava llavors, potser els podríem seguir, però estimar els altres més que un mateix, posar l'altra galta, agafar sempre el camí més costerut... Em semblava materialment impracticable. Amb les creences de la postmodernitat deu passar el mateix. De totes maneres, a mi em sembla que substituir la pell per un element radicalment sintètic i contaminant com el plàstic no deixa de ser una contradicció, dins dels principis extrems del conservacionisme. No deixa de ser canviar la ramaderia atàvica per la indústria dels derivats del petroli. En fi, qui estigui lliure de paradoxes, que tiri la primera pedra. Que no me la tirin a mi, però.

***

El pàrquing de sota el Moll de la fusta és l'escenari al·legòric del pas del temps. Construït en la modernitat ja obsoleta del 92 ens recorda que la nostra joventut ha passat avall. Les places d'aparcament s'han fet petites, l'espai ha envellit i s'ha obscurit. Pels plafons translúcids laterals es veuen passar els cotxes i camions que circulen per la ronda litoral, emetent un brogit incansable i inabastable, com el mateix fluir de les hores i els dies. Sobre els nostres caps, la gamba de Mariscal, sola i desolada, i una mica més enllà la cara de Roy Liechtenstein, pop-art que ha perdut també el seu moment. Sap greu dir-ho, però fan lleig. I tot envoltat d'obres infinites i inacabables: les omnipresents obres de Barcelona, l'asfalt aixecat i les tanques i cintes que les delimiten, com una altra expressió de pop-art. Pugem al cotxe per tornar a casa.