26.10.21

Notes

Entrevista a Jonathan Franzen al Babelia. Em sembla un personatge interessant i diu coses raonables -sobre les xarxes socials, sobre les finalitats de la novel·la-, és un polemista intel·ligent, novel·lista indiscutible per la crítica i especialista en ocells. Però, no sabria dir per què, no em sento impulsat a llegir-lo. És el que em passa amb molts autors nord-americans: una mena de llunyania indefinible.

***

Kureishi també m'és llunyà en molts aspectes: la contracultura, el Londres perifèric, els cercles pakistanesos... però em resulta proper en certes aproximacions a la vida i a les relacions humanes. També és interessant la seva concepció de l'escriptura. En el dietari que segueix als guions de les seves pel·lícules escriu coses com aquesta (sobre la reacció d'una ex-parella que es veu reflectida en un personatge): Todo esto me hace sentir culpable y rastrero; me hace pensar en que los escritores son como los espías, escarbando en los fracasos y las debilidades a la pesca de buenas historias. Por pura necesidad, ya que es la manera cómo ven el mundo, los escritores están investigando continuamente las vidas de las personas con las que se relacionan. Mantienen archivos privados de estas relaciones privadas. Y, en la superficie, parecen participar normalmente de la vida. Pero unos cuantos años después todo esto aparece por escrito, embellecido, transformado, distorsionado, aunque todavía continúa siendo una parte reconocible de la vida de alguien.
He de dir que en l'escriptura continuo guiant-me pel principi mèdic de primun, non nocere, però també es cert que algunes d'aquestes afirmacions les veig com a precises, per exemple, això de participar normalment de la vida, de forma aparent. O de veure el món d'una manera íntimament lligada a escriure.

***

Hi torna, Kureishi, unes pàgines més endavant, amb una precisió quirúrgica: Ahora, de nuevo en mi mesa de trabajo, tengo de inmediato la sensación de que escribir es un asunto un poco sucio. ¿Cuál es el objetivo de este poco claro intento de atrapar la vida, de sujetarla, modificarla y transmitirla, cuando en realidad tendría que ser vivida y olvidada? ¿Por qué aislarse para recrear algo que tiene sangre y una vida real en sí misma? Es una pura pretensión y vanagloria del escritor decir que lo que ha escrito es aún más auténtico que lo real, cuando no es así en absoluto.
I aquí sí que no puc estar més d'acord en que no intentem altra cosa que atrapar la vida, subjectar-la i transmetre-la (no sé si tant modificar-la). Aquesta és la gran obsessió: que no s'escapi la vida, que res sigui en va.

***

El valor de la lectura, encara que sigui com a complement. Només per aquests dos fragments m'ha valgut la pena empassar-me un diari sobre les vicisituds d'un rodatge que m'interessava ben poc.
I en les diferències que tinc sovint amb alguns grans lectors potser la clau estar en aquesta funció de la lectura: si és central o complementària. I aquella antiga dicotomia de lectors i escriptors, entès aquest últim terme en sentit ampli.

***

La tarda del dissabte visito un parell de llibreries a Vic. Miro i remiro, m'hi estic estona i quan surto amb les mans buides experimento la satisfacció insana del virtuós que ha resistit la temptació.
(Afortunadament, perquè després descobreixo que vaig estar a punt de comprar un recull dels poemes d'Alberto Caeiro que ja tinc, tot i que en una edició moderna).

***

Al cotxe, per casualitat, Ràdio Estel. Bona música, pop primer i swing després. Entremig, un butlletí de notícies explicades amb equanimitat. Grat descobriment.

***

Mentre llegeixo al jardí sento de fons l'assaig d'uns grallers. Sovint sento també des de casa inacabables batucades. Penso que la gent que assaja amb altres instruments també deu existir, però segurament aquesta música no arriba a les meves orelles. I aquesta reflexió m'evita quedar-me amb una visió molt negativa del nostre món.

***

X. s'ha construït una cuirassa que acaba projectant una mena d'altivesa i convicció que no escau amb al caràcter que li conec des de fa temps. En pensar-hi, m'assalta el dubte sobre si les persones canvien realment o simplement es disfressen.