***
A la llista infinita de conseqüències negatives d'instagram, cal oposar-hi també algun valor. Un valor gran, per qui té interès en les vides alienes. No em refereixo ara a la capacitat de satisfer la xafarderia, que probablement estaria en la primera llista, sinó al fet de poder tenir coneixement de persones que viuen -o projecten- realitats molt allunyades a la nostra. Instagram és, per qui el vol viure així, una gran novel·la, que hom pot construir triant els personatges a l'atzar o guiat per la pròpia voluntat. Instagram ens permet contemplar la punta de l'iceberg de vides desconegudes i imaginar-ne la resta, sorprendre'ns amb maneres de fer que s'allunyen de la nostra, resseguir trajectòries vitals de persones que desconeixem però que s'entrecreuen ja amb les nostres pròpies vides, sense que ni tan sols ho sàpiguen, percebre dèries, virtuts i misèries.
Comentàvem l'altre dia amb l'amic R. la nostra preferència pels personatges-narradors que ens expliquen les històries amb una mirada escèptica, amb un punt de vista d'espectador, tot i participar en la trama, amb un volgut distanciament envers la història, amb una certa actitud d'entomòleg. És el cas de Nicholas Jenkins a Una danza para la música del tiempo, d'Anthony Powell. Doncs bé, salvant les distàncies, Instagram permet construir-nos una novel·la des d'aquesta perspectiva, des d'aquesta distància i no-implicació. És una eina per a escriptors.
***
Encara que no tingui res a veure, recordo ara que la National Gallery presenta enguany una exposició al voltant precisament del quadre de Poussin que dóna títol a l'obra de Powell. No és un dels meus pintors preferits, però seria una excusa perfecte per escapar-se a Londres.
***
Precisament Londres és un dels escenaris on viuen alguns dels meus personatges d'instagram, a qui no conec de res. A través d'ells, visc una mica l'enyorada ciutat, on puc constatar que fa molt temps que hi ha festes -no sé si legals- amb llums, balls i sense mascaretes. Veig places i carrers elegants de barris desconeguts, m'assabento de les exposicions que s'hi fan, de quan hi cau la neu...
***
Potser aquestes novel·les fictícies m'allunyen de la lectura de les novel·les reals, valgui l'oxímoron. Em costa enormement trobar lectures que em satisfacin, estic tip de crítiques interessades i lloances desmesurades. Abandono, amb desencís, les depriments desventures, a les quals no trobo solta ni volta, d'un autor nòrdic. Ho faig a només vint pàgines pel final; crec que mai havia fer una cosa així, però la meva resistència ha arribat al límit. Arribat al centenar de pàgines, i encara amb una certa reserva d'esperança, començo a sentir-me enganyat per una novel·la catalana de recent aparició que pretén harryquebertejar.
***
Mentre ordeno la part de la llibreria que tinc destinada a altres literatures -portuguesos, grecs, holandesos, txecs, romanesos, polonesos, nòrdics, japonesos...-, perquè ja no tenen prou espai a la prestatgeria que ocupaven, penso si no hauria de canviar de criteris i reservar una part de la biblioteca a llibres que m'han agradat. Ni que sigui per tenir una percepció de la part que ocuparien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada