Art

Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre el treball d'uns especialistes del MNAC que ha permès trobar una sèrie d'obres de Marià Fortuny que es consideraven desaparegudes. Són quadres molt bells, segons les fotografies que reprodueix el diari, com Alberca en la Alhambra o Almuerzo en un viejo convento en la Alhambra. Un alto en el camino, que potser s'inclinen més cap al realisme que cap a l'orientalisme i per això em resulten més cars. Però el que més m'interessa de la informació és la reproducció d'unes paraules que el pintor adreçava a l'hispanista Jean-Charles Davillier sobre el tipus de pintura que li donava més èxit comercial: Comienzo ya a estar un poco cansado (moralmente) del género de arte y cuadros que el éxito me ha impuesto y que (entre nosotros) no son la verdadera expresión de mi género de talento. I així constatem com el treball de caràcter alimentari acaba sent una constant en molts artistes, fins i tot de primera línia, com és el cas.

***

Precisament sobre Marià Fortuny.

M'agrada copsar al vol, mentre camino pel carrer, fragments de converses, frases caçades al vol, que, tretes de context, poden arribar a tenir una gràcia especial. L'altre dia, al carrer pintor Fortuny, just en la placeta on hi ha el monument al pintor, en una façana de ressonàncies neoclàssiques -un punt especialment feliç de la ciutat vella- una noia jove li diu a una altra:

- I wonder who this guy is.

***

I veig ara que l'exposició londinenca sobre el quadre de Poussin Una dansa per a la música del temps, que m'interessa més per les ressonàncies a l'obra d'Anthony Powell que per Poussin en si, s'acaba aquest 3 de gener. Així que tampoc la veurem, i esperem que no se'ns hagi d'escapar l'ambiciosa retrospectiva de Maillol que farà el Museu d'Orsay a partir de l'abril. Aquesta sí que no la podem deixar escapar, si la covid ho vol.