Cuinar és un art i menjar bé, un acte intel·lectual. Aquesta cita, amb una atribució a Josep Pla, apareix escrita, segons m'expliquen, en el mirall d'un restaurant barceloní. L'À., que és qui m'ho explica, ja té dubtes raonables sobre l'autenticitat de la cita, i jo em sumo amb vehemència a aquests dubtes, especialment pel que fa a la segona part de la frase. No seria estrany que Pla digués que la cuina és un art, entre altres coses perquè el concepte art és amplíssim. Així, la primera acepció del terme que dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació. La cuina és, doncs, efectivament un art, però no cal confondre, com es fa sovint, un art amb una de les belles arts. I no, els cuiners -la feina dels quals té molt mèrit- no són artistes. Em sap greu dir-ho: l'emperador va despullat.
I sobre l'acte intel·lectual, modestament, penso que Pla no anava gaire en aquesta línia. Menjar bé és intel·ligent, tant si es fa des de la perspectiva de la salut com des del punt de vista -sovint incompatible amb l'anterior- del gaudi, però no crec que menjar bé sigui un acte intel·lectual.
Hem -utilitzo el plural perquè hem estat uns quants- estat incapaços de trobar la suposada cita en l'obra de Pla. Però l'obra de Pla -47 volums, 29.000 pàgines, alguns articles i llibres més, dispersos- és tan magna, que demostrar la falsedat d'aquesta cita és quasi tan difícil com haver de demostrar la pròpia innocència. Tanmateix -i potser algú em farà callar- penso que Josep Pla mai va escriure aquesta afirmació.
***
M'agrada, en canvi, trobar en el text introductori de El que hem menjat, la següent afirmació que sí que és de Pla i molt planiana: El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix.
***
En el pròleg de Desvío a Trieste, Javier Jiménez adverteix dels efectes perniciosos del turisme sobre el caràcter de les ciutats (i no només de les ciutats, afegiria jo) i cita Svevo: Nadie puede amar sinceramente lo verdadero y lo bueno si no aborrece a la multitud.
No crec que sigui elitista combregar amb aquesta afirmació, perquè és innegable que tots formem part de la multitud. Però sent-ne conscients, podem intentar escapar-ne, sempre que puguem.
Tot sovint penso que el món és un desastre i que hauria de canviar molt. Llavors se m'apareixen tots aquells que volen encapçalar aquests canvis, me'ls miro -imaginàriament-, reflexiono, i penso que val més que es quedi tal com està.
***
Hi ha dies, després d'encadenar lectures fallides, d'haver visitat llibreries amb una sensació de spleen, que experimento una por profundíssima. És un pànic a sentir un desinterès definitiu per la literatura, a que se m'adormi aquesta passió i ja no sigui el complement imprescindible i indissociable de la vida. Seria terrible que això acabés passant i, de vegades, en veig algun indici.
***
El món funciona per castes. Durant èpoques (o en determinades cultures), aquestes castes són més nítides i visibles, separades amb més cruesa, mentre que en d'altres moments o territoris són més difuses i s'oculten en telons d'hipocresia. L'ésser humà, un animal a la fi, cerca la seguretat i el refugi, i intenta trobar la protecció que dóna sempre pertànyer a una casta afavorida. Els individus que tenen una ambició més marcada intenten escalar envers castes més preminents, mentre que els més conformistes poden trobar un encaix còmode en nivells de seguretat més o menys raonables. Les castes no tenen, però, una estructura estrictament piramidal, sinó que formen un entramat en xarxa. Hi ha castes estrictament socials, però n'hi ha també de sectorials, laborals, territorials; hi ha castes polítiques, empresarials, funcionarials, professionals... És difícil que aquest sistema deixi d'existir, perquè és inherent a la naturalesa humana, però haurien de blindar-se els mecanismes que fan possible la mobilitat i el creixement dels individus. Durant dècades, la meritocràcia ha estat el principal mecanisme d'òsmosi entre castes i l'educació (acompanyada de l'esforç que requereix) l'eina principal per assolir-la. Ara, un mal entès igualitarisme a la baixa, debilita l'educació i posa en risc la meritocràcia, assolint un efecte invers al -teòricament- desitjat. Al mateix temps, l'elefantiasi d'alguna casta (que el lector tregui les seves conclusions) pot arribar a generar un autèntic parasitisme que trenqui els equilibris, ja de per sí intestables, d'aquest sistema.
***
És indiscutible que no tohom sap escriure novel·les. El novel·lista ha de ser un escriptor especialment dotat, una mena d'arquitecte en qui convisquin les habilitats artístiques i les capacitats tècniques; algú dotat tant per a l'estètica com per al càlcul d'estructures. L'assaig, en canvi, podria semblar un gènere més a l'abast de tothom que tingui coneixements d'una matèria, capacitat de recerca i habilitat constructiva. I sobre aquesta base s'escriuen i es publiquen infinitat d'assaigs. Ara bé, tampoc aquests elements, ni que estiguin sustentats per una erudició i/o una capacitat d'anàlisi infinites, són garantia de res. El caràcter plumbi de tantíssimes obres d'aquest gènere n'és la prova més evident. L'assaig necessita no només una tesi, un sentit, sinó una ànima. Molts assajos són una pila de llenya magníficament dissenyada i organitzada però no tenen la guspira que fa encendre el foc. Ara estic llegint un assaig que és una mostra de virtuosisme, amb un desplegament imperial de cites i referències, i una orfebreria d'enciclopedisme. Però al cap de cinc pàgines ja se'm tanquen els ulls.
Vaig a la biblioteca i m'emporto un parell de llibres en préstec. Un d'ells, tot i ser una novetat, està en força mal estat, brut i rebregat. Ho faig notar a la bibliotecària en el moment d'endur-me'l, perquè quedi constància de la meva innocència, i em diu que no pateixi. No et renyarem pas, afegeix, i penso que a la frase li falta un complement. No et renyarem pas a tu, crec que hauria d'haver dit, perquè penso que algú, amb anterioritat, sí que hauria d'haver rebut algun advertiment. Sí, ja em conec el discurs habitual: els llibres només són objectes, el més important és que la gent llegeixi, etcètera. Però també el més important quan un va a un bany públic és alleujar les necessitats i no per això deixa de ser igualment important la higiene de l'indret.
***
Llegeixo que ha mort I.A., un dels homes més rics del país. Ha mort d'un accident desgraciat, una caiguda durant una excursió. És un tòpic això de que la mort ens iguala, però no per això deixa de ser sorprenent. Potser tenim més assumit aquest igualitarisme en la mort quan la causa n'és una malaltia incurable, lenta i inexorable, però que un accident aparentment nimi, quasi un caprici de l'atzar, acabi amb la vida d'un home tan poderós produeix una profunda perplexitat. I.A. tenia a les seves mans poder aconseguir pràcticament tot el que volgués, tenia instruments per protegir-se davant d'infinites adversitats, podia fer dansar el món al palmell de la seva mà i una simple caiguda ha acabat amb la seva vida en uns segons. Tot el seu poder, les seves possessions, la seva fortuna, la seva capacitat d'influència... tot el que tenia no li ha servit de res davant del joc macabre de l'atzar.
***
Ho repeteixo cada any -fins al punt que alguns m'anomenen ja el Grinch- però no puc deixar d'insistir-hi: el sentit autèntic de Nadal i allò en què s'ha convertit són conceptes i realitats absolutament antitètics.
***
Ja fa uns dies que fa força fred. Si no fos per la factura del gas, diria que fins i tot m'agrada. I aquesta factura del gas em resulta profundament molesta, no només en sí mateixa, sinó perquè esdevé una metàfora de com la realitat i el pragmatisme s'immisceixen en la nostra vida; ens recorda que ja no podem viure aliens als rudiments del món, que ja no podem ser feliços amb el fred hivernal sense pensar que a final de mes ens arribarà una clatellada.
***
Hem sortit a caminar, com cada diumenge. Però a diferència d'ahir, que va fer un dia assolellat i dolç, avui el cel era gris i l'atmosfera boirinosa i humida. Recorrent els camins enfangats, envoltats de molsa per tot arreu, m'he arribat a creure per uns moments a Anglaterra. Amb els meus pantalons de pana vells i embolicat com anava amb una bufanda de quadres de llana, m'he sentit feliç, imaginant-me caminant per qualsevol racó de l'illa: Kent, Somerset, els Cotswolds, Cornualles... He trobat a faltar un setter o un beagle corrent al meu costat, però els ocres dels arbres, els verds dels camps i els grisos de l'aire m'han acompanyat prou bé en el meu somni.
Marxar a viure en un altre país és un somni, una mica ingenu, que tinc des de fa molts anys. Però ara mateix em costa pensar quin hauria de ser aquest país. L'objecte del desig sempre havia estat França -la França rural i eterna-, però d'un temps ençà la veig com un estat en fallida, un gegant amb peus de fang. Segurament ara la meva tria seria Grècia: una illa de les Cíclades, ben inaccessible. O algun indret amagat del Peloponès, com el Kardamili de Patrick Leigh Fermor.
Justament ahir vaig començar a llegir les Notes per a un diari, escrites per Josep Pla els anys 1967 i 1968. Les anotacions s'inicien a Buenos Aires, on l'escriptor agafa un vaixell per tornar a Europa. En el dia a dia monòton de la navegació Pla anota fins a dues vegades el desig d'anar a viure a una illa grega, de les Cíclades concretament.
***
Decideixo abandonar un parell de lectures fracassades -o, en algun cas, dubtosa- i arrecerar-me en el valor refugi de Pla. Aquest diari de vellesa no té la força de les anotacions de El quadern gris, però la realitat del seu dia a dia em resulta molt més interessant que certes ficcions delirants. Serveixen també aquestes anotacions per seguir el desenvolupament de l'escriptura d'altres obres de Pla. Així, Pla anota com, mentre viatge en el transatlàntic, va construint el volum Sobre París i França, i podem saber que determinats textos no són més que farciment. Constata Pla la necessitat d'omplir un volum i mostra fins i tot la seva insatisfacció amb el resultat final d'algun dels capítols del llibre. Aquesta és, certament, la realitat de l'escriptura i la dificultat que suposa de vegades allargar determinats textos. L'escriptura administrativa i/o professional és, tanmateix, una bona escola de farciment.
Per contra, hi ha autors -especialment en el gènere de l'assaig- que semblen especialistes en estirar el xiclet. Quines baluernes plúmbies no arriben a construir amb tesis que donen, com a molt, per un simple article!
***
Tornant a Pla, la lectura dels diaris em porta precisament a llegir un text sobre la bullabessa que Pla escriu just en aquell moment. Pla hi fa una defensa de la bullabessa com una simple olla de peix tradicional, com la que elaboren els pescadors de qualsevol indret del Mediterrani amb allò que tenen a mà: peix acabat de pescar (i no el més noble), tomàquet, all, un raig d'oli i quatre patates. Com el suquet de la nostra costa. En critica, doncs, tots els intents d'ennoblir-la, complicar-la i, ai, encarir-la que fan els restaurants. I fa un parell d'afirmacions que resulten visionàries sobre l'embogiment actual del món de la cuina: Els cuiners professionals -escriu- -vull dir generalment, els sindicats- són perillosos i terribles. Més endavant segueix: Els artistes de la cuina, sempre que volen proporcionar, a través d'una carta impresa, les sensacions que l'antiquíssima i sàvia cuina popular produeix, s'equivoquen lamentablement i sovint cometen estralls irreparables. Seria una agradable bona notícia que tothom comprengués que el màxim problema de totes les arts és una qüestió de límits. 1967: fa gairebé seixanta anys.
***
I torno ara a França. Fent zàping vaig a parar a la retransmissió de la inauguració, reobertura, reconsagració -no sé quin seria el terme exacte- de Nôtre-Dame de París. Intercalen les imatges de l'interior de la basílica -potser massa blanc com assenyalava José Carlos Llop en un article- amb les de l'exterior. Dins, canta una escolania. Tota l'atenció se l'emporta una nena del quadrant inferior que canta amb un somriure radiant i permanent que omple la pantalla. A l'exterior, per contra, el president de la República, la primera dama i l'alcaldessa de la capítal aguanten la pluja i el fred en una posició gairebé marcial. A la primera imatge, i atesa la naturalesa de l'acte, confonc l'alcaldessa amb una monja: el seu abric gris em fa pensar en un hàbit. Per contra, el president i la seva dona són inconfusibles, especialment el primer pel seu posat i alçada bonapartians. Tots tres formen una mena de trinitat laica i em fa gràcia veure'ls aguantar estoicament la pluja mentre el bisbe repeteix la litúrgia inacabable de colpejar la porta amb el bàcul. Cada cop que hi dona -i ho fa unes quantes vegades- va acompanyat d'un salm i de la resposta cantada de l'escolania. Sembla que mai s'hagi d'acabar obrint aquella porta, tan historiada. Dins la nau, els assistents a la cerimònia deuen poder arribar a sentir una certa emoció, però la santíssima trinitat exterior segur que ho deu viure d'una altra manera.
Tanmateix, París bé val una missa. I una remullada.
***
L'endemà -avui- veig a les xarxes vídeos de projeccions lluminoses a la façana de la catedral. Tot acaba sent un espectacle. Així com l'incendi significà un xoc i tingué diferents lectures simbòliques i transcendents, tot aquest cerimonial em sembla venal i em provoca una indiferència absoluta. Més que l'au fènix renaixent em sembla un personatge de Disney.
***
Com que el dolor de la cama es manté tant si faig repòs com si no, decideixo sortir a caminar. Faig una passejada llarga, d'una dotzena de quilòmetres. El dia acompanya, fred i net. Només alguna bufada de vent puntual resulta molesta. Pujo fins a can Serra, des d'on el dia permet resseguir la silueta de la Calma, a l'altra vessant del riu. Identifico les cases de la Figuera i la Perera, a primer terme, el Clot, l'església de la Móra i la Caseta, una mica més enllà, al final, el Pujol i Serradussà. Totes elles constitueixen un territori quasi mític. Enfilo el camí del Sení, i quan començo a baixar cap a la Casanova se m'aixeca un rapinyaire -un astor o un aligot- que s'allunya planejant sobre la vall. Em sap greu no acabar de veure'l bé per poder identificar-lo. La veritat és que, més enllà del paisatge, el bosc hivernal m'ofereix poques distraccions: un parell de tudons que s'aixequen, un gaig que travessa el camí com una fletxa tocada de blau, algun pit-roig al marge i poca cosa més. Un cop he baixat fins el camí d'Avencó, decideixo acostar-me a la font de Pèl de Gat. Transito entre esbarzers i herbei encara gebrat, fins el riu. L'estampa és totalment hivernal, de calma absoluta. No s'hi percep cap tipus de vida animal. El curs de l'aigua configura uns miralls perfectes, d'una quietud i planària absoluta. Regna el silenci. En aquest lloc és fàcil ser víctima de qualsevol encanteri, sentir l'embruix de paitides o fades d'aigua. Intento evitar-ho creuant el riu per unes pedres i acostant-me a la font, d'on surt un rajolí d'aigua. En bec una mica i reprenc el camí cap a casa, creuant uns camps ombrívols i humits, que em deixen els peus ben molls.
***
Aquest episodi de la riera em fa recordar que divendres vaig anar a la presentació d'un llibre dedicat a una de les altres rieres del poble, la de Martinet. El llibre, Al llarg d'una riereta del Montseny, està basat en les anotacions de camp que feu l'ecòleg Ramon Margalef els últims anys de la seva vida. Són notes molt senzilles, que deixen testimoni del que el gran naturalista trobava al mateix riu, a les seves vores i, fins i tot, al jardí de casa seva. Les ha recopilat, ordenat i contextualitzat el seu fill, també biòleg. La presentació fou certament d'un gran interès i em feu adonar de quantes coses que ens envolten i tenim a tocar, arribem a desconèixer. Una autèntica lliçó socràtica.
El meu gust pels diaris, en contraposició -potser paradoxal- al meu escàs interès per les memòries, podria expressar-se amb un no m'expliquis la teva vida, detalla'm els teus dies.
***
Davant d'un xantatge, el preu mai és raonable.
***
Igual que hi ha un periodisme sensacionalista, hi ha també un tipus de literatura que podríem definir amb el mateix qualificatiu. Però a diferència de la premsa sensacionalista, que tothom acostuma a mirar per sobre de l'espatlla, arrufant el nas, la literatura sensacionalista -aquella que es basa en històries infatuades, recargolaments argumentals i personatges hipersensibilitzats- està molt en voga. És un fet que, tanmateix, no hauria de sorprendre'ns, perquè no deixa de ser un reflex del món en què vivim.
***
La hipersensibilització a què al·ludia anteriorment no és el mateix que la hipersensibilitat. La segona és un fet natural, propi d'algunes persones; la primera és artificiosa, buscada, recreada, terriblement carregosa.
***
M'agraden les pel·lícules de venjances. Entre tots els sentiments primaris i violents, la venjança (justa) és el meu preferit. Hom diu que s'ha de servir en fred, però a mi, com la truita de patates, tant m'agrada freda com calenta.
***
L'edat -el pas dels anys- ens fa arribar a conclusions a les quals hauríem preferit no arribar. Si quan érem nens no ens va agradar saber la veritat sobre els Reis de l'Orient, ara preferiria no saber que determinats problemes del nostre món són conseqüència inevitable de la cobdícia humana i, per tant, són irresolubles.
***
Al metro, tornant de dinar, veig l'M., a qui només conec d'instagram. En un moment determinat, aixeca la mirada cap on sóc -em fixo en que té els ulls verds-, però és una mirada velada, com és habitual en la gent de ciutat, que miren sense mirar.
És una situació curiosa aquesta de conèixer-se sense conèixer-se. I és una estranya coincidència més, en la línia del que escrivíem l'altre dia.
***
Els sons rítmics, intensos i molestos de l'aparell de ressonància magnètica em fan pensar en un concert de música electrònica. Només que dins d'aquell tub no et pots moure.
***
John Banville diu que li haurien de retirar el premi Nobel a Han Kang per haver dit que no podia celebrar el guardó mentre hi haguessin guerres al món. No sóc partidari de retirar premis ni reconeixements a ningú (altra cosa és debatre si són merescuts o no), però sí que penso que d'una premi Nobel caldria esperar declaracions més profundes que aquesta afirmació, més pròpia d'un concurs de bellesa.
Arran de la dimissió d'X, acorralat pels dirigents del seu mateix partit per voler desmarcar-se de les seves males arts, escric un missatge a Y dient-li que en política, els dolents sempre guanyen (i estic a punt d'eliminar la locució en política i generalitzar l'afirmació).
L'endemà, mirant una sèrie (sí, també miro sèries de vegades, però són l'excepció que confirma la regla), el personatge central -una diplomàtica- li diu al seu marit que està sorpresa pel fet que el ministre d'un govern (el bo) aconsegueixi fer prosperar una moció de censura contra el seu primer ministre (el dolent). Com pot ser que per una vegada guanyi el bo?- es pregunta l'ambaixadora.
Al final, l'intent de moció de censura, lògicament, fracassa.
***
M'escriu l'X. per comentar-me que un passatge de les meves últimes entrades, aquell en què descric la sensació de continguda alegria -o potser és esperança- que experimento en obrir, al matí, la porta del cancell i trobar-me amb un nou dia, li ha fet pensar en la pel·lícula Prefect days. I certament, després d'haver vist finalment la pel·lícula -ahir- cal dir que existeixen moltes similituds entre l'escena que descric i la que es repeteix a la pel·lícula, amb cada nou dia que comença, i en què el protagonista surt de casa, mira el fragment de cel que té damunt del seu cap i esbossa un mig somriure.
(Puc assegurar que no havia vist el film, ni tan sols cap tràiler, quan ho vaig escriure).
***
Perfect days m'ha semblat una pel·lícula excel·lent, que m'ha portat a sentir una proximitat total, potser idealitzada, cap al protagonista. He arribat a sentir fins i tot una certa enveja envers la seva vida, excepte, esclar, per la seva ocupació. I aquí està la trampa cap aquesta falsa enveja, i algú podria dir que o tot o res. Si et quedes amb la seva vida pausada, els seus llibres, els seus petits arbres, els seus cassettes, la seva bicicleta i el seu matalàs, t'has de quedar també amb la neteja de vàters públics.
***
M'he inscrit a un grup de correu -una mena de fòrum- de l'Anthony Powell Society. Just quan m'hi incorporo estan tractant sobre la guerra civil espanyola, arran de l'allistament d'un dels personatges de Una dansa per a la música del temps, Erridge, a les Brigades Internacionals.
Un dels membres del grup fa notar la coincidència, remarcant que justament aquest atzar és un del patrons recurrents en l'obra de Powell.
Entro en el debat assenyalant la tendència que es té des de l'exterior (no m'atreveixo a afegir que especialment des del món anglosaxó) a oferir una visió romàntica de la guerra civil espanyola. No sé si resultarà un debut gaire afortunat.
***
I seguint amb aquest fil, m'apareix a instagram el fragment d'una entrevista en francès a Paul Auster, en què parla precisament de l'atzar i l'innegable paper que té en les nostres vides. Perquè si en les novel·les Powell l'atzar és un element freqüent, en Auster és segurament el gran tema de la seva literatura.
Sovint em diuen que sóc pessimista i no ho nego. Però una cosa us diré: cada dia, al dematí, quan obro la porta de fusta del cancell de casa i veig per primera vegada la llum del dia, sento una gran alegria. Bé, potser no és ben bé alegria, és una mena d'alleujament de comprovar com tot segueix a lloc i la natura -el món de veritat- segueix el seu curs, determinat i indiscutible. Llavors experimento sempre una sensació d'esperança respecte a aquest nou dia que comença.
***
De vegades la realitat em fa dubtar sobre la meva visió de l'home, habitualment propera a les tesis de Hobbes. La dels voluntaris de València, per exemple (aquells que són anònims i a qui no interessa sortir a les fotografies ni que la seva mà esquerra sàpiga què fa la dreta). O la d'algun jurat popular -un cas recent a Mallorca- que demostra tenir més sentit comú que certs professionals de la judicatura.
Potser, penso, si les persones no estiguessin sotmeses a la intoxicació permanent, serien més lliures i, per tant, més raonables. I no parem de crear màquines i professionals de la intoxicació.
***
Parlant d'intoxicació, fa tretze anys vaig escriure això sobre twitter. No vull ser un exemple de l'odiós jo ja ho deia, bàsicament perquè els arguments que ara esgrimeixen molts per criticar i abandonar aquesta plataforma no són en absolut els que exposava llavors, i sobre els quals no he canviat d'opinió. Ara, més aviat es tracta de fugir dels arguments i opinions contràries. Per utilitzar un símil escatològic: entre la merda de twitter, si t'agrada més seca però en trobes molta de tova, doncs fots el camp.
***
I seguint amb l'escatologia: quina merda de país és aquell on el frontisme arriba fins i tot a haver de triar entre dos presentadors de televisió.
***
En el llibre Un erizo, tres juncos, dos rocas Lucía Boned repassa la trajectòria de l'editorial Pre-textos (més que una editorial, diria, si l'expressió no em portés mals pensaments) a partir dels testimonis dels seus tres artífexs. Manuel Borrás, Silvia Pretdesaba i Manolo Ramírez parlen de com va forjar-se l'editorial, en paral·lel a la seva vida en comú, i les converses -o monòlegs- acaben transcendint aquest seu món propi per anar més enllà. No hi ha res en els seus testimonis que no tingui interès, però a mi m'ha cridat especialment l'atenció una reflexió de Borràs sobre la llibertat i el que considera el seu principal fre: la por. Diu: El miedo es algo que se está imponiendo en nuestra sociedad a pasos agigantados, desde instancias estatales, instancias sociales, públicas, el miedo al atentado, a la falta de salud, el miedo a todo. El miedo al miedo es lo que genera la falta de libertad, lo que más coarta.
Efectivament, la por és una arma terrible.
***
Inesperadament -almenys per a mi- aquest diumenge ha aparegut plujós i extraordinàriament gris. Del llit estant ja sentia caure la pluja de la teulada. Ara, des de la finestra de la biblioteca, no aconsegueixo veure les muntanyes, les tapa una boira blanca i espessa com cotó fluix.
No sé per què, però avui m'esperava un dia de sol, per sortir a passejar i a feinejar i llegir al jardí. En canvi, m'estic aquí tancat. Només m'ha alegrat veure el primer pit-roig des de la finestra de la cuina. Saltironejava, juntament amb quatre pardals, sota el lilà i els quatre arbusts del parterre de darrere a casa, aixoplugant-se.
(Ara, la pluja sembla haver llegit el que acabo d'escriure, i m'ha respost fent-se més intensa. Sento com baixa l'aigua amb força per la canal. És un so que m'enfredoreix del tot i m'impulsa a deixar d'escriure i arrecerar-me al costat del radiador).
***
Cada vegada més sovint, sento la necessitat d'intercalar entre les meves lectures algun llibre de poesia. Mai n'he estat gaire bon lector i no és que intenti ara redimir-me, és simplement que ara en sento més la necessitat que abans. Però la lectura de poesia em resultat extraordinàriament exigent. No només perquè cal prendre-la a petites dosis -això, que és quasi un tòpic, no deixa de ser una realitat- sinó perquè requereix un estat de lectura -un estat de percepció, diria- que no es té sempre.
Així, pot arribar el cas en què hom comença a llegir un poemari trobant en cada poema allò difícilment definible que et fa viure'l i combregar-hi, i unes hores després reprendre'n la lectura i trobar els poemes embafadors, insípids o hermètics. Sempre he pensat -i crec que ho he escrit- que un llibre de poesia és com un museu, on trobem obres que ens fascinen al costat d'altres que ens resulten indiferents i on l'acumulació, unida al cansament i a la pèrdua de percepció, resulten fatals. La poesia seria, doncs, en certa manera més propera a les arts plàstiques que a d'altres formes d'escriptura.
***
En aquesta línia, escèptic com sóc amb els escrits sobre art -i també sobre poesia-, la introducció de Martín López-Vega a la selecció de poemes (Poemas escogidos) d'Adam Zagajewski feta per ell mateix i publicada per Pre-textos, em sembla un text extraordinàriament enriquidor i pedagògic per entendre l'obra poètica de l'autor polonès. Entrar en la poesia de Zagajewski (de qui havia llegit bàsicament prosa) de la mà de López-Vega resulta catalitzador i estimulant.
Dels primers poemes d'aquesta antologia m'agrada especialment -i potser indefectiblement- el que porta per títol Las iglesias de Francia, que les comença dibuixant així, amb gran realisme líric:
Las iglesias de Francia, más hospitalarias que sus tabernas
y sus poemas,
dispuestas como enormes racimos, entre parras, o en colinas,
suavemente
o inmersas en los valles, en el fondo del mar verde,
en el paisaje seco,
edificios abandonados, graneros vacíos de piedra gris,
entre casas grises, en grises aldeas,
más por dentro rosadas o blancas o adornadas por el sol que
ha traspasado las vidrieras.
Entre les esglésies que apareixen en el poema la más bella es la de Chartres, donde la piedra sofoca el deseo, o la basílica de Vezelay rosada como labios salvajes como fresas, o la d'Albi, enfundada en piel de dragón.
És extraordinari Zagajewski quan està tocat pels àngels o quan nosaltres sabem percebre-ho.
***
Mentrestant va caient la pluja fina, que envernissa les taulades i fa sortir tot el verd de l'herba molla.
¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú? -preguntava reiteradament Loquillo en la cançó estrella d'un àlbum (EP) injustament oblidat que tenia precisament com a títol aquesta pregunta. Era potser l'àlbum més punk d'un cantant i d'una banda d'origen i estètica rocker que, encertadament, flirtejava amb altres corrents musicals. Quan d'adolescents escoltàvem aquesta cançó, a mitjans dels 80, responíem irònicament que nosaltres l'any 1977, el de l'esclat a Anglaterra del moviment punk, estàvem fent la Primera Comunió. Així que, per edat, no vam poder viure aquella onada musical, que suposava un trencament absolut amb el rock tradicional, a temps real que dirien els cursis. Sí que el vam transitar, però, amb posterioritat. Amb quinze i setze anys escoltàvem Sex Pistols, The Clash, Stranglers, Bowie... En aquella època no existia una globalització cultural i la prova n'és que al poble veí, on cursàvem el batxillerat, tenien uns gustos ben diferents als nostres: els agradaven Iron Maiden, Barón Rojo o Scorpions. Van tenir la mala sort de que en una festa major els van portar el grup heavy Leño i això els va marcar per sempre (ara, als festivals dels nostres pobles i viles hi porten coses pitjors, però no em ficaré en aquest jardí). Així que nosaltres, a més de superar-los en resultats acadèmics, també passàvem la mà per la cara als nostres veïns en gustos musicals. Per no parlar de l'estètica: la nostra confusió pijipunkmod (polos Lacoste amb botes militars, serrells o cabells tallats al dos) era, malgrat tot, millor que aquelles grenyes -no sempre netes-, els pantalons skinny o les jaquetes texanes amb cromos de calaveres. Només empatàvem -a zero- en una cosa: els resultats obtinguts en el sexe oposat. I sí, el nostre punk era façana (érem nois ordenats) i era estrany encabir Hombres G o Los Nikis en aquells gustos radicals, però estàvem al corrent de la movida a través d'uns cassettes que ens gravava l'amic J. quan anava a Vinarós i rèiem molt amb les lletres de Siniestro Total, algunes de les quals han resultat macabrament premonitòries del que vindria dècades després (ayatola, no me toques la pirola).
Però després va aparèixer The Cure a les nostres vides. Bé, The Cure ja havia fet entrada al món quasi una dècada enrere, però, com deia a l'inici, per qüestions d'edat, nosaltres anàvem amb retard. Igual que l'acceleració punk va durar poc, donant lloc a la new have o el postpunk (llavors en dèiem after punk), els nostres gustos van evolucionar també en una línia similar. Vam passar a escoltar els Smiths, Siouxsie i, sobretot, The Cure. L'any 1986 va aparèixer un elapé de recopilació de singles del grup britànic: Standing on the beach. Fou el primer àlbum dels Cure, del qual vaig viure'n la publicació en el mateix moment. No parava llavors d'escoltar-lo, totes les cançons eren immenses. També estava obsessionat amb el grup el meu amic J., que el posava a totes hores. La seva mare, quan sentia la veu, tan personal, de Robert Smith li deia mira, ya está llorando otra vez. Ens feia gràcia això i, de fet, encara me'n fa.
Llavors jo me'n vaig anar, en contra de la meva voluntat, a cursar l'últim curs de batxillerat -COU, a l'època- a una escola de la Barcelona més benestant. Vaig fer un amic que tenia una vespa de color taronja i recorríem amb ella -jo de paquet- els barris pijos de la ciutat. Ell insistia en què ens acostéssim als grups de noies pijas, però jo estava de pas, estudiava i només pensava en tornar els caps de setmana al poble. En tot cas, si alguna cosa m'interessava era algun grupuscle alternatiu: nois i noies esquius que tocaven música, escoltaven precisament els Cure i fumaven substàncies prohibides. Però jo no he fumat mai substàncies prohibides -ni tan sols legals- i aquests individus s'acostaven poc a classe, així que mai vaig entrar en aquells cenacles. Vespa, bàsquet i complir l'expedient fou el resultat d'aquell curs.
Però a partir dels singles de Standing on the beach, vaig estirar el fil de The Cure i vaig anar escoltant -i comprant en la mesura del possible- tots els seus àlbums. La professora de francès va fer-nos llegir L'étranger de Camus, que vaig enllaçar feliçment amb Killing an arab, un títol que ara seria objecte de clamorosa cancel·lació. Pertanyia aquest tema a l'insuperable primer àlbum Three imaginary boys, que després escoltaria una vegada i una altra en un cassette, ara perdut, al cotxe. L'himne Boys don't cry encara em fa vibrar.
Ràpidament vaig recuperar el terreny perdut dels àlbums publicats fins aquell moment: Seventeen seconds, Faith, Pornography, Japanese Wishpers, The top i The head on the door. Dibuixen l'estel·la insuperable del grup a la primera meitat dels 80. Després vindria la primera publicació d'un nou disc que vaig viure, el doble i desigual Kiss me, kiss me, kiss me. Conté un altre himne, Just like heaven, i concessions als aires disco, que ja havia fet la banda en el passat, amb temes com Why can't I be you? o Hot, hot, hot. Tenien, aquestes cançons, l'avantatge que podien ser punxades en les discos de Platja d'Aro i eren com un clau roent al qual ens podíem agafar enmig de les merdes que ens havíem d'empassar en aquelles nits que val més oblidar.
Clausurarien la meva època estudiantil dos elapés més, Disintegration i Wish, la publicació dels quals, no sabria dir per què, no vaig viure amb tanta intensitat, tot i incloure, sobretot el primer, grans cançons. L'ombra de l'edat adulta i la responsabilitat començava a fer aparició, la música passava a un segon terme i li apareixia un enorme competidor que engoliria els meus interessos: la literatura. Als Cure, els dec, tanmateix, la meva primera publicació escrita. Fa pocs dies la vaig recuperar. Era una carta de l'any 1990 a la revista Rock de Lux. La revista havia anat evolucionant amb l'entrada dels 90 i en les seves pàgines s'evidenciava, número rere número, una polèmica encesa entre els columnistes que defensaven aquests canvis i els lectors que volien que la revista es mantingués fidel a les essències indies. En el meu escrit, amb la moderació montaigniania que em caracteritza, afirmava no voler entrar en polèmiques estèrils i em limitava a preguntar quelcom que avui es pot obtenir fàcilment amb un simple clic: la llista de singles publicats per la banda en tota la seva trajectòria. Arqueología curativa, van titular el text que incloïa la meva petició i la resposta que hi donava la revista.
Han passat tres dècades i mitja. La vida ha canviat, els interessos també. I el món. Els cabells crepats de Robert Smith fan una mica de llàstima (els meus no, perquè són inexistents), però la seva veu manté la força i el seu to inconfusible. Conservo com un tresor aquells discos. Sovint, cansat de la ràdio, escolto al cotxe les cançons de The Cure i, empès per la moda actual, faig el que abans no feia: anar als concerts que programen a Barcelona. Em suposen una sensació una mica agredolça, l'evidència d'un temps que passa i resulta inaferrable, encara que ens aferrem al repertori d'aquests concerts, com fèiem abans a aquelles cançons que sonaven esporàdicament en hòrrides discoteques.
***
L'extraordinari elenc de cançons dels Cure fa que puguis anar redescobrint temes i variant les perferències amb el temps. Ara mateix, la meva cançó absolutament favorita és Push, de 1985. Semiinstrumental, la música aguanta més de dos minuts fins que no apareix la veu de Robert Smith, entonant -o plorant- una lletra minimalista. Aquí, en directe al teatre romà d'Orange (amb petita pífia final de Robert Smith):
Feia molts dies -mesos- que no sortia a mig matí a fer un cafè -un te, en aquest cas-. He fullejat el diari. Com aquell que troba un tresor entre la brossa, un article de J.F. Yvars sobre Monet a Londres. Escriu: La manera pictòrica dels impressionistes dona a la figura la mateixa consistència que a l'aigua, per exemple. I aquesta mena d'indiferència davant dels continguts objectius es pot explicar amb claredat. Els impressionistes no es proposen de reproduir la materialitat dura i palpable del món físic, l'experiència com a costum visual, sinó traslladar a la tela únicament el que es precipita en l'acte visual espontani.
***
Alguns amics són molt escèptics amb la meva creixent inclinació a escoltar pòdcasts. Com en un assaig clínic, jo els sotmetria a l'experiència de tancar-los tres hores al dia en un cotxe -bona part de les quals fent cua- escoltant primer les notícies i tertúlies de diverses emissores de ràdio (passades pel biaix ideològic i/o d'interès políticoempresarial de cadascuna d'elles) i després fer-los escoltar les entrevistes d'algun dels pòdcasts de Javier Aznar o Helena Farré Vallejo, per exemple. A veure quin tractament triarien.
***
Estic fent una relectura -lectura, en algun cas- dels contes de Javier Marías. Lògicament, no m'agraden com les novel·les (i dic, lògicament, perquè, sentint-ho molt, continuo considerant el conte com un gènere menor), però sí que hi ha en molts d'ells l'empremta del gran escriptor, una mena de força que la limitació -d'espai- del conte no pot arribar a contenir. I té interès trobar-hi en algun cas elements embrionaris de les seves novel·les: esbossos d'històries, personatges, obsessions... Llegir aquest recull, Mala índole, és com viatjar per la perifèria, per racons més o menys ocults de l'univers de Marías.
***
Em trobo l'M. al forn i, mentre fem cua per compar el pa i l'esmorzar, em diu que va llegint aquest blog i que, fins i tot, el recomana. Li estic agraït però, alhora, experimento una sensació d'exigència. Sovint publico aquests escrits com qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla, sense tenir gaire clar si arribarà mai a alguna platja habitada. La immediatesa de la publicació en línia -a diferència del procés d'edició i lectura d'un llibre, que té un ritme i una disponibilitatdiferent- té molts avantatges, però aquesta accessibilitat permanent, a tothora i per a tothom, és un desafiament afegit per a l'autor, Tirar al mar aquestes ampolles, arribo a pensar, no deixa de ser un exercici d'inconsciència.
***
És curiós com en alguns escriptors la seva veu fònica (el timbre, l'entonació, l'accent) difereix substancialment de la seva veu literària.
***
Al capdavall, i per molts esforços que fem, tots acabem sent contradictoris i incoherents. Però en aquest món nostre, incoherent per sí mateix, en el qual acaba triomfant qui té més força o habilitat per imposar el seu relat, encara que estigui ple d'incoherències, em pregunto si tenen sentit els sacrificis i renúncies personals per mantenir una certa coherència en les accions i els principis. La consciència és acomodatícia, em deia la meva mare quan era un nen. En moltes persones ni tan sols existeix, penso ara.
***
La bellesa, i en un concepte ampli de bellesa hi incloc la netedat, la cura pel detall, l'harmonia i, fins i tot, el silenci, no és garantia de res, però acostuma a ser una contribució a la civilització. La incúria personal, el desordre, els crits, el soroll, la desídia... en són l'antítesi.
Decideixo premiar els lectors fidels. De vegades, les versions inicials dels textos seran més completes i, portser, agosarades que el que romandrà publicat passades vint-i-quatre hores.
***
Topo amb aquesta cita de T.S. Eliot: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol ser important. Jo li ampliaria la base: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol fer coses (i mostrar-les).
I les xarxes socials són l'aliat perfecte a aquesta perversa agitació humana.
***
Fa dies que reflexiono sobre les conseqüències dels aiguats de València. No em refereixo a les desgràcies que ha patit la gent, ni tan sols a les mancances en la gestió, sinó a les reaccions sociopolítiques que s'han produït. Volia escriure-ho, certament, però les conclusions serien tan negatives que prefereixo estalviar-m'ho.
***
Una de les conclusions sí que la deixo negre sobre blanc, però. I va més enllà d'aquesta situació concreta. Tinc la sensació que els règims autocràtics s'adapten millor que les democràcies a aquest nou món marcat per la sobreinformació, habitualment esbiaixada, i per la polarització. Potser perquè tenen mecanismes que els permeten ignorar o silenciar el soroll ambiental i la sobreexposició que tant fa trontollar els governs occidentals. La prova d'això és que no sóc capaç d'identificar un sol líder dels grans països occidentals que tingui actualment un lideratge clar i indiscutit, tal com passava dècades enrere. Els autòcrates de diferent índole, en canvi, semblen liderar amb més comoditat i solidesa. I aquesta és una mostra més de que no anem pel bon camí.
***
Amb tots els errors que els governs cometen (especialment en aquest cas concret) i tot i les escasses simpaties que pugui tenir cap alguns d'ells, afirmar que els governs ho fan tot malament i que la gent -el poble- és una massa beatífica que ho fa tot bé, em sembla clarament populista. Només el poble salva el poble em sembla un eslògan perillós.
(Reconeixent, tanmateix, la bona fe i les bones intencions (i accions) de tantíssima gent.)
***
La ciutadania, el poble... Millor, les persones.
***
P. m'envia els dos darrers quaderns que ha publicat. Els salvo, gairebé de miracle, de la pluja que cau diàriament i s'infiltra dins de la bústia. Són magnífics, poesia d'una gran puresa de dos autors que desconeixia: Lola Mascarell i Víctor Herrero de Miguel.
Mica en mica, i com qui no vol la cosa, aquesta col·lecció de quaderns de El Mirador va fent forat i recollint el bo i millor de la poesia espanyola contemporània, amb l'afegit de fer-ho en un format d'edició preciós i limitadíssim. I jo tinc la sort de formar part dels escollits que anem rebent, com un regal, aquests petits quaderns.
***
Del poema Un amigo que aguarda, de Víctor Herrero de Miguel, l'evocació dels ocells i altres petits animals que l'acompanyen en un passeig matinal en el instante exacto en que se cruzan la oscuridad y el alba:
Cada ser que me encuentro me parece
un amigo que aguarda justo ahí,
en la rama, en la verja, junto al río,
una presencia plena de vida
hecha a mi pequeñez.
Com acompanyen, certament, aquests ocells que trobem, quan estem sols, de matí, i que són com un miracle de vida i un motiu per estimar-la.
I no gens llunyana d'aquesta visió és la comunió, en aquest cas amb un paisatge, que expressa Lola Mascarell a Montgó:
El paisaje que admiro esta mañana
desde lo alto del cerro
no está fuera de mí,
los dos parpadeamos
en el mismo compás:
mi sombra en esas matas es paisaje
y es paisaje también
mi aliento acelerado,
la pestaña que vuela
de mi ojo hacia el mar
***
Quina enveja que fan, els bons poetes. Potser més que els bons prosistes.
***
A mig matí, rebo un missatge de whatsapp: Papa, com es diu la galeria d'art on està la Santa Cena de Leonardo? (les majúscules són meves).
És l'À., que se'n va a Milà amb els amics d'aquí a uns dies. Em fa feliç aquest interès.
(Li passo l'enllaç del convent de Santa Maria delle Grazie però ja no queden entrades per aquell cap de setmana).
***
Els objectes que ens acompanyen i que acumulem, no sé ben bé per què, seguiran aquí quan ja no hi siguem. Els gravats que hem comprat i emmarcat al llarg de la vida, la vaixella que reservem pels moments importants que, o bé ja han passat o bé mai arribaran, fins i tot alguna ampolla de vi que guardem, o tants i tants llibres que hem llegit (o no) i que formen una paret que ens protegeix. Es fa estrany pensar que siguem els més fràgils i provisionals d'aquest món més proper.
M'explica l'M. que la seva germana, quan arriba la nit del 31 d'octubre, es disfressa de castanyera i, si truquen a casa seva nens celebrant el maleït Halloween, surt i els dóna castanyes. Em sembla molt bona idea, si no fos que les castanyes van cares. Crec que repartir caramels industrials de pur sucre i baix cost s'adiu més amb aquesta celebració importada, banal, gregària i absurda que tant sembla agradar, també, als pares de les criatures.
***
He llegit La convidada, d'Emma Cline, que vaig sentir qualificar com la novel·la de l'estiu. He arribat, doncs, amb uns mesos de retard a aquest llibre, certament estival quant a l'entorn on transcorre la història i que hom identifica, sense que el text ho expliciti, amb els Hamptons o algun indret equiparable d'estiueig benestant de la Costa Est.
La convidada és una novel·la ben travada, gairebé diria que és una bona novel·la. La trama resulta atraient -quasi addictiva-, els personatges -bàsicament la protagonista- estan ben dibuixats, l'argument, tot i tenir algun gir discutible, no cau en la superficialitat i la història té, fins i tot, profunditat psicològica. Però al capdavall no deixa de ser una novel·la. I empro aquí aquest terme no en el sentit estricte de gènere literari -és evident que es tracta d'una novel·la- sinó d'història clarament fictícia, indiscutiblement novel·lesca, si es permet la redundància. Totes les novel·les són ficció, però en alguns casos, i aquestes són per a mi les grans novel·les, la ficció es mimetitza amb la realitat, o crea un món que passa a ser real. Marías com a paradigma.
No nego que La convidada em va entretenir (la vaig llegir en vint-i-quatre hores) i fins i tot em va interessar, però no puc deixar d'apuntar-li un defecte notable: quan fies gran part de l'obra a l'argument deixar un final obert acaba decebent el lector. És, fins i tot, una mica trampós. I una altra puntualització a fer, fruit de la mania personal: crec que es podria haver aprofitat més la geografia de la història, posar noms i cognoms als escenaris, dibuixar el territori, donar-li més protagonisme. L'opció de la inconcreció no acaba de resultar si no es per definir un territori volgudament boirinós o mític. Aquí el paradigma per a mi és la ciutat i el temps, inconcrets però extraordinaris, on Marcos Ordóñez situa la novel·la Detrás del hielo.
***
Seixanta morts a València. I els que, malauradament, vindran. La catàstrofe, les històries esgarrifoses, la destrucció, el dol. Per un altre costat, la malaltia de l'X, un noi de l'edat de l'N., que ens sobrevola aquests dies. Una loteria macabra i sobtada, desoladora, inconcebible. Com a conclusió, només la certesa de la nostra fragilitat i desprotecció, malgrat viure en un món hiperdesenvolupat, ultrasecuritzat i aparentment impermeable al desastre.
***
Pensar, com alguns corrents actuals tendeixen a fer creure, que podem constituir-nos com a individu sense tenir en compte d'on venim és un error i una falsedat. Qui som depèn indiscutiblement dels nostres orígens, ens agradi o no, i abjurar-ne és una opció personal respectable però estèril. M'agrada veure com aquest pensament, que he tingut sempre, és compartit amb Miquel Pairolí, que sap expressar-ho de forma nítida i il·lustrativa, després de descriure els seus orígens:
I bé, vinc d'aquest món, d'aquests orígens pagesos i de la Catalunya vella. Voldria dir-ho amb la màxima objectivitat possible, sense orgull, però tampoc sense amagar-me'n. No pretenc presumir-ne però tampoc oblidar-ho ni dissimular-ho. Avui dia circulen moltes idees interessadament enganyoses sobre la qüestió dels antecedents. És el vent que bufa. El progrés de la genètica com a ciència coincideix amb el menyspreu de l'herència familiar i cultural com a tret que caracteritza la personalitat. Un contrast ben curiós. Alguns afirmen que tant li fa els orígens de cadascú, en la societat democràtica de ciutadans lliures en què vivim. Tots iguals i humans. Sí, la mà ha de ser estesa a tothom. En efecte, tant és a l'hora de relacionar-nos, però no a l'hora de definir-nos, de mirar endins de cadascú, de voler saber com som i per què adoptem algunes actituds que provenen del subconscient o de l'inconscient i que ens retraten. Els orígens compten, de vegades a favor i d'altres en contra, determinen actituds i són la clau que explica algunes relacions que tenim. No és pas veritat que tant sigui tenir uns avantpassats com uns altres, provenir d'un entorn familiar o d'un altre, igual com no és veritat que tenir una infantesa plàcida i ben comportada suposi el mateix que patir-ne una de tempestuosa i difícil. Tot marca i per sempre.
No hi puc estar més d'acord. Xavier Pla, en la seva biografia de Josep Pla, subscriu aquesta mateixa tesi i assenyala que els seus orígens de propietari rural marcaren clarament les actituds i comportaments de l'escriptor. Com ens marquen a tots.
***
Al blog de José Luis García Martín llegeixo que Niceto Alcalá Zamora va publicar, a l'exili, un llibre sobre gramàtica. García Martín cita aquest fragment: El artículo ordena la circulación y clasifica la estadística; el adjetivo es servidor, a la vez sumiso y presuntuoso; el pronombre, tras su vanidad de poder personal, se aviene a ejercer función representativa; el participio, sin firmes convicciones y hostil solo a la división del trabajo, cambia de filiación y sirve para todo; la preposición es aya, dueña o rectora oscurecida y caprichosa… No sé si Alcalá Zamora fou un bon polític -més aviat m'inclino a pensar que no- però no hi ha dubte que el seu estil a l'hora de definir literàriament els components d'una oració és difícilment superable. Em quedo sobretot amb la definició de l'adjectiu: sumís i pressumptuós. I quants adjectius amb forma humana no circulen, doncs, pel món!
A pocs dies del canvi d'hora, l'alba és ara la més tardana de l'any. Quan obro els finestrons, a tocar de les vuit, encara és fosc. El sol surt pel cantó de la Calma, però curiosament, sobre les muntanyes del Puigfred, més a ponent, s'albira una primera llum, que ressalta la silueta tan característica dels tres pics i tenyeix un fragment de cel de grocs i rosats. Anuncien pluges però el dia s'aixeca clar. No hi ha, com dimecres, boira espessa a les muntanyes. Hi ha, en canvi, en l'aire una certa dolçor de divendres.
***
I ahir la tarda, en la passejada que fem de vegades fins Avencó, el cant virtuós d'alguns ocells que -ai- no sé identificar, tenia, paradoxalment, alguna cosa de primaveral. Era un dolç i metzinós engany. A mig camí se'ns va fer fosc i això sí que era un anunci indiscutible de l'hivern que ve.
***
Si alguna cosa bona té el dolor físic és que situa en segon pla el dolor espiritual.
***
Segurament costa de creure i pot arribar a ser, fins i tot, còmic, però dona molta felicitat entrar al menjador de casa i que vingui un conill a rebre't, saltant d'alegria i donant-te voltes als peus.
***
Molts matins se sent des de casa la remor llunyana de serres elèctriques i altres eines de neteja de bosc. Al pic de l'estiu, ara i amb l'hivern entrat. Em fa pensar en què mai he hagut de fer una feina manual d'aquest tipus per guanyar-me la vida i em pregunto com deu ser haver-se d'enfrontar a un esforç físic continuat, faci fred o calor, amb mal d'esquena, refredat o mal de cap, sense treva. Amb totes les nostres dèries i manies, amb els obstacles que la naturalesa i el contacte humà genera en qualsevol activitat que fem, som, malgrat tot, afortunats.
***
Alguns migdies de dies feiners surto a estirar les cames al parc. M'assec en un banc i menjo alguna cosa: un entrepà. Si tinc temps, llegeixo una mica, també observo. A vegades hi ha nois que fan la classe de gimnàstica corrent per allí, els uns mostren els seus dons atlètics mentre d'altres arrosseguen els peus i panteixen, com ha passat tota la vida. Veig que n'hi ha molts, d'un i altre perfil, que porten la samarreta del Barça.
Fa uns dies, un company benintencionat va demanar-me algunes idees per rellançar i promoure el sentiment i la imatge de l'Espanyol. Benintencionat jo també, vaig pensar i elaborar algunes propostes, que es traslladaran a no sé quin òrgan. Però benintencionat no vol dir il·lús. Amb tot l'ecosistema mediàtic nacional profundament bel·ligerant en contra, sense cap pes en els estaments corruptes que marquen els designis de la competició, enfonsats en la nostra pròpia mediocritat i lligats de mans i peus a una propietat inepta, no hi ha futur possible. Durant anys ens hem acostumat a perdre batalles, però ara hem perdut la guerra. Només ens pot salvar un miracle.
***
-I si -suposem- el teu fill jugués amb el Barça, voldries que guanyés?
-No.
***
Monemvasia, Limeni, Kardamili, Mistra. Els meus ulls miren ara cap allà. Nostàlgia dels viatges que no hem fet, dels llocs on no hem estat.
***
De Montaigne, m'agrada la seva pròpia veu. Em cansen, en canvi, les referències a episodis del món clàssic o històric.
***
Recomanacions del dia:
Aquest article de Jacobo Bergareche, que diu coses molt bàsiques però que ens haurien de fer reflexionar, i aquesta conversa al voltant de l'admirat i no prou reconegut Miquel Pairolí.
***
Arran d'unes declaracions recents, em ve molt de gust escriure una diatriba contra un exdirector d'un prestigiós diari (prestigiós el diari, no ell). Segons van dir-me fa uns anys (és un personatge del qual tothom se'n fot) utilitza molt google per farcir de cites els seus escrits, simulant coneixements inexistents. Seguint el seu mètode en trobo una que s'avé al moment i a la necessitat de deixar-ho córrer. Aparentment és de Churchill: Mai arribaràs al teu destí si et pares a tirar pedres a cada gos que et borda.
Escolto l'entrevista que Javier Aznar fa a Emma Cline, autora, entre d'altres novel·les, de La invitada, que no trigaré a llegir. Surten a parlar del món on es desenvolupa la història, dels Hamptons concretament, i Cline reflexiona sobre la vida que porten determinades persones d'aquests territoris, físics i socials, tan benestants. Eliminar de la teva vida els problemes quotidians que arrosseguem la resta de mortals, ve a dir Cline, és, en el fons, quedar-te amb una vida buida, llisa, plana. Que després et porta a omplir-la amb artificiositats generalment poc gratificants quan no perilloses, afegiria jo. I potser sí que té raó Cline i som afortunats de tenir les nostres preocupacions i les nostres lluites diàries que sovint tant ens fastiguegen.
***
Dels diaris de Pairolí, aquest fragment que podríem subscriure mot a mot (i que fins i tot potser l'hem escrit, amb altres paraules i tons):
Com que la nostra planeta és viure en la contradicció, un dels desitjos permanents i fondos, més o menys reconeguts, de l'home sedentari és fugir. Imagina que canvia de casa, de paisatge, de poble, de vall. Si viu a muntanya, somia una casa a marina; si viu a la cosa, es deleix per per un paisatge de camps i boscos, fèrtil i frondós. L'home sap, sobretot a partir de certes edats i situacions familiars, que difícilment acomplirà aquest somni i que és fàcil que mori allà on viu. Però li és dolç figurar-se aquells paisatges que no pot albirar i en els quals pensa que estaria més a gust, tot i que, si és lúcid, també sap que la conformació o la incomoditat es duen al cor i que el paisatge hi té poc a veure. Tot són fantasies que crea la rutina, el tedi.
Resignat, quan davalla dels somniejos, de les elucubracions, l'home s'acontenta del que té i si no en sap, pitjor, perquè aleshores pateix i la frustració es torna un rau-rau constant que llima en silenci els dies i hi posa un rajolí d'amargor.
***
Que aquests diaris de Pairolí siguin editats per una editorial petita i perifèrica, mentre tanta morralla és publicada per editorials cèntriques i centrals em sembla inexplicable i diu molt poc del nostre ecosistema (perdó pel terme) cultural.
I, compte! Molt bé per l'editorial, Gavarres en aquest cas. Sort en tenim.
***
Quan surto de la feina, enfilo de pressa el carrer de la Maternitat per arribar al pàrquing on tinc el cotxe. No és un camí gaire agradable: voreres estretes, poca llum, cotxes que passen rabent i, ara, el soroll de les obres magnes d'un camp de futbol. Tot això no obstant, el final del camí em reserva una sorpresa: en el tronc d'un dels arbres que voregen al carrer, i que ara no sabria dir quins arbres són, a l'alçada dels meus ulls, s'enfila un raspinell. M'estranya veure'l allí i m'acosto una mica per comprovar que, efectivament, ho és, però quan nota la meva presència propera s'esmuny tronc amunt. És, tanmateix, una alegria fugaç la visió i la companyia efímera d'aquest raspinell barceloní.
L'R. em diu que aquest proper cap de setmana se'n va a Londres. Certament, fa enveja, però una enveja sana. S'allotajaran a Chelsea, em diu, prop de la mítica llibreria John Sandoe. I jo ara, per raons que no vénen al cas, trigaré temps a fer una escapada d'aquestes, que abans acostumava a fer prou sovint. Així que, potser per conformar-me, penso en la fugacitat d'aquestes escapades, que passen com un llamp, com una tempesta d'estiu, entre la nostra rutina. Recordo l'última anada a la capital britànica: a les tres de la tarda de dissabte la llum s'esblaimava ja a Richmond. Havíem dinat en un pub, mentre la televisió oferia un partit de futbol entre dos equips anglesos grans, d'aquests que veuen esborrats el seu caràcter i interès per raó del diner i la projecció global. Els carrers eren plens a vessar de gent que s'apressava a agafar el metro fins el centre i jo pensava que no feia ni vint-i-quatre hores que havíem arribat i ja no ens en quedaven ni vint-i-quatre més. Quedaria el record, sí, de Kew i de Richmond i de Frans Hals i de Holbein i de la gentada del Chinatown. Però cada dia aquest record s'aniria entelant una mica i es faria llunyà fins que, potser, l'arribariem a confondre amb altres moments, amb altres hiverns, amb altres mons.
***
El camí de Londres em porta a la pàgina web de l'Anthony Powell Society, una societat literària dedicada a la figura de l'autor d'Una dansa per a la música del temps. Per passar-s'hi hores llegint els butlletins que publiquen, les cròniques, les diferents aproximacions a l'autor i l'obra. Crec que les hi passaré, en comptes de perdre tant de temps en el fangar de l'actualitat.
***
Precisament, llegeixo La Vanguardia en un bar, mentre dino. Crec que un diari pot ser pro-governamental sense necessitat de fer sentir vergonya aliena.
***
Sopar, l'altre dia, amb dos professors de batxillerat i un petit grup de companys -companyes, sobretot- de l'època. Amb algun dels assistents feia gairebé quaranta anys que no ens vèiem. L'ambient és cordial però la sensació no deixa de ser una mica estranya. Toca fer un resum dels anys passats -això que se'n diu posar-se el dia- i jo ho faig a batzegades, desballestadament, mirant de repassar el complex llibre de la vida sense saber posar l'accent on tocaria. Desprès m'adono que em deixo portar massa per l'eufòria del moment i tinc la impressió d'haver viscut uns moments d'una certa irrealitat, com d'haver volgut tornar a viure en aquell passat. L'endemà ho visc amb una certa ressaca.
***
M'apareixen sovint a instagram, per raó dels algoritmes, imatges i vídeos de Grècia. Mars límpids, cases blanques, muntanyes pelades, ciutats de pedra... M'ajuden a somiar. Ara ho faig en el Peloponès, en Mani sobretot, que imagino immune al turisme de masses i als luxes illetrats que han colonitzat altres indrets -illes, básicament- del país. M'he fet ja una projecció de la ruta que seguiria, de les ciutats i pobles on m'aturaria, dels camins que recorreria. És un itinerari imaginari perfecte, ideal, com els gasos que estudiàvem a la facultat i que complien al peu de la lletra totes les lleis físiques amb noms de savis: Gay-Lussac, Boyle-Mariotte... Quan van explicar-nos que els gasos reals no acabaven d'ajustar-se al compliment d'aquestes lleis físiques vam desenganyar-nos i no vam saber veure que allò no deixava de ser un avançament del que ens trobaríem a la realitat: que la vida no s'adaptaria a allò que nosaltres havíem imaginat o desitjat.
No he querido saber pero he sabido... Així comença Corazón tan blanco i aquest és un dels inicis de novel·la més aclamats, no només de Javier Marías, sinó de la novel·lística contemporània. Doncs bé, ahir vaig experimentar exactament el sentit d'aquesta frase, quasi mítica, el que vol dir saber d'algun fet que hauries preferit no conèixer mai.
***
I justament aquesta setmana s'ha fallat (em pregunto si en aquest premi i en tants d'altres les dues accepcions del verb no s'arriben a confondre) el premi Nobel de literatura d'enguany, el que no va guanyar Marías. I em reitero en què, en aquests últims temps, Modiano i Ishiguro no deixen de ser l'excepció que confirma la regla.
Miquel Pairolí escriu a L'enigma sobre la relació entre desig, possessió i record. És a dir, sobre futur, present i passat. Em fa gràcia perquè és un dels temes sobre els quals he escrit també algunes vegades. Pairolí cita Stendhal com a exemple de persona i creador que valorava més el desig -la frisança- que provoca la recerca del plaer (amorós, musical...) que no pas la possessió en sí mateixa. Cita en canvi Kierkegaard, Richter i, fins i tot un personatge de Bassani, com a exemples de qui posa l'accent en el record, en el valor d'allò que hem posseït o viscut i que, per tant, ja ningú no ens podrà prendre. A aquests últims, jo els posaria l'objecció de la nostàlgia que sempre genera el record d'allò que hem viscut i ja no vivim, d'allò que hem tingut i ja no tenim. El desig stendhalià, per contra, és sempre viu i només s'apaga amb la possessió. Paradoxalment, mentre aquesta no tingui lloc ens impulsa i ens dona vida.
L'opacitat pròpia de l'angoixa impedeix que ens arribi qualsevol raig de llum de l'exterior, genera un tel impermeable als estímuls favorables de la vida, una incapacitat de percebre'ls. L'alleujament final, si tenim la sort de que arribi, deixa el cos en un estat semiletàrgic, amb el cor bategant amb més força i les arrugues de la cara més profundes.
***
Fa uns anys vaig llegir Octubre, l'últim diari que va publicar Miquel Pairolí, un any abans de morir. Em va semblar excel·lent. Pairolí és un planià i això es nota en la manera d'entendre l'escriptura i d'encarar la vida, amb una combinació, que no té per què ser contradictòria, de passió i escepticisme.
Ara -no sé per què no ho havia fet abans- he afrontat la lectura dels seus dos altres diaris Paisatge amb flames i L'enigma. Paisatge en flames m'ha semblat també un gran exercici d'escritura. És profund, tot i que s'hi percep encara la joventut de l'autor. La prova de trobar-se davant d'un gran dietari és la necessitat de citar-lo i, en aqest cas, hom s'ha de contenir per no fer-ho contínuament. Així que em centraré només en una les últimes entrades en què recorda la vivència del dia de la mort de Josep Pla.
Escriu Pairolí que Un tel de tristesa acompanyava la primera convocatòria dels records. I en fa balanç a continuació: les primeres lectures, els seus articles defensant-lo, les omnipresents anècdotes que rodejaven sempre l'escriptor, el projecte d'escriure un llibre sobre la seva figura... Explica que va llegir El quadern gris amb divuit anys i una cama trencada i em fa pensar, en quan vaig llegir-lo jo per primer cop, amb un parell d'anys més i durant els dies de Nadal, amb la despreocupació pròpia de la vacança universitària.
En Pairolí, el record deixa pas aviat al to elegíac propi del moment, en un estil gens allunyat del mestre: Des de la finestra, aturada ja la ràdio, contemplava l'humida frondositat d'abril, el verd jove i vigorós dels camps i els boscos, el país florit, i pensava que Pla acabava d'anar-se'n. Vaig arribar a emocionar-me. Pla m'havia ajudat d'una manera definitiva a estimar la literatura i en els seus textos havia començat a intuir caires de la vida que els anys m'anirien confirmant, de vegades dolorosament. Mestre de l'art i de la vida que només vaig conèixer a través dels llibres, aquell dia de la seva mort vaig deixar transcórrer força hores tot resseguint els racons més estimats dels seus textos, en un excercici poc recomanable que, això no obstant, m'aconhortà. La mort, vaig acabar pensant, al cap i a la fi allibera de la vellesa, magre i incert consol.
***
Encore. Pairolí sobre l'amor. En una primera entrada, després de referir-se als efectes d'una aventura amorosa d'un home ja entrat en anys i de citar Pla dient que les coses sentimentals són, en aquest país, les més doloroses de totes, fa referència a les persones que acaben concedint als afers sentimentals una importància justa. Prefereixen, diu, una berenada a l'ombra d'una morera cap al tard del mes de juny, amb un pa ben crivellat, unes tomates ben sucoses, un oli saborós, un fuet picant i un vi fresc, que no pas les agredolces delícies de l'amor, perllongat amb les seves complicacions o fugaç amb les seves nostàlgies.
Per contra, unes pàgines més enllà relata un episodi amorós propi -Hem passat junts aquesta tarda, tan serena, estimant-nos, jugant com dos cadells, besant-nos, posseint-nos- i acaba reblant que La joia, el gust d'abraçar, de besar un cos tan càlid, tan ple de vida, a res no pot comparar-se.
I crec que, malgrat la contradicció, tant els abstinents del primer text com l'inflamat Pairolí del segon tenen raó.
***
Queda ara pendent només la lectura de L'enigma i la probable relectura d'Octubre.
***
L'escriptor Manuel Vilas en una entrevista al diari: En este mundo, el que no se deprime es un psicópata.
Més enllà de l'exageració -o no- de l'afirmació, sempre m'ha resultat sorprenent com determinats individus són capaços de moure's amb gran confort en les situacions o en els ecosistemes més pútrids i desagradables, com si trobessin allí el seu encaix perfecte. (I no em refereixo, òbviament, a qui treballa en entorns marginals i té precisament una vocació d'ajudar a les persones que viuen en els límits).
Confesso que, malauradament, tinc molt poc coneixement de la Bíblia. No s'han donat mai les circumstàncies que m'impulsessin a llegir-la. Sí que en tinc, però, coneixements fragmentaris, fruit de l'educació religiosa rebuda. Podríem dir que en recordo alguns hits. Com per exemple, allò de que després de set anys de vaques grasses en venen set de vaques primes, un somni del rei d'Egipte molt més acurat que les previsions dels verborreics economistes mediàtics actuals.
Però sí trec el tema dels set anys de vaques grosses i els set anys de vaques seques és perquè he observat que fins ara la meva vida s'ha dividit també en cicles, any amunt, any avall, de set anys. A set anys més o menys bons, els segueixen set anys no tan bons (i tampoc puc queixar-me, fins ara, dels anys menys bons). No em refereixo, com en el somni del rei, a qüestions estrictament econòmiques, sinó més generals. Segurament això no interessa ningú -com tantes altres coses de les que escric- però no deixa de ser curiós aquest caràcter cíclic i aquest període al voltant dels set anys, emparentat amb el llibre dels llibres.
(PS: El 2025 ha de començar un període bo).
***
En escriure aquest darrer text m'adono de com l'activitat laboral o professional ocupa -ho vulguem o no- l'eix de les nostres vides. Potser hauríem de tornar al Gènesi i a la maledicció de Déu a Adam (et guanyaràs el pa amb la suor del teu front) per trobar-hi l'explicació, però el cert és que fins i tot en la qualificació que fem de la nostra vida global, el pes se l'emporta la manera com ens guanyem la vida.
Llegeixo no recordo on -últimament em falla la memòria o potser llegeixo massa coses d'una forma superficial- que una constant de les persones en els seus últims moments de vida és lamentar-se de no haver passat més temps amb les persones estimades i haver-ne perdut tant dedicant-se a la feina.
***
Algun dissabte de tardor, a mitja tarda, qual el sol baixa vertiginosament, experimento ja una extemporània sensació de diumenge a la tarda.
***
No demano a ningú que se senti motivat per les coses que a mi m'apassionen. Reclamar el mateix als altres, en justa correspondència, sovint no s'acaba d'entendre.
***
De vegades sopo amb gent que ha fet de la feina el centre de la seva vida. Persones que han prosperat, com es deia abans. No són precisament paveros ni res de tot això, però no puc deixar de mirar-los amb ull d'entomòleg.
***
Estimar els fills per damunt de tot, però alhora mirar-los amb un cert esperit crític. Quan sento alguns pares parlar dels seus fills -marrecs que no han vist el món per un forat- amb una reverència tal que hom diria que han guanyat el premi Nobel de física, experimento una certa vergonya aliena.
***
En els diaris d'Àlex Susanna, que he llegit aquest estiu, hi apareixen sovint artistes -majoritàriament plàstics- que viuen en masies, pisos lluminosos, finques senyorials, lofts, tallers habilitats en antigues naus... Molts viuen fora de ciutat però hi mantenen un pied à terre. Encara que sigui de forma elidida, sovint es percep en ells un cert desencantament, tot i la posició social benestant que objectivament ostenten i haver pogut dedicar la vida a l'activitat artística.
Se m'han mostrat com la punta de l'iceberg de l'inconformisme, sovint injustificat, de certes societats benestants, entre les quals crec que la catalana n'és una exemple paradigmàtic. Com també ho és la francesa. Respecte a aquesta última, Sylvain Tesson ha sabut expressar-ho a la perfecció amb una frase que ha fet fortuna: França és un paradís poblat de gent que es creuen a l'infern.
D'una manera semblant ho expressava la meva mare quan jo era un nen i anava a queixar-me-li amargament per qualsevol nimietat que em semblava llavors una profunda injustícia o un motiu d'infelicitat: Qui pogués plorar amb els teus ulls!
M'avisa l'amic X. que en una d'aquestes últimes entrades he escrit, per error, el lladruc d'un cos llunyà. Penso que de vegades les errades poden millorar els textos, introduint elements poètics més enllà de l'estricte realisme.
***
Llegeixo que Umbral explicava que va decidir deixar d'escriure poesia quan va adonar-se que li pagaven més per escriure en renglons seguits que no separats. Se non è vero, è ben trovato.
***
És curiós com, arribats a una certa edat, oblidem coses importants amb una facilitat pasmosa. Revisant textos antics dels meus diaris em trobo amb una cita de Knausgård que podria ser gairebé la meva visió de la vida, precisament per això la destacava aleshores. Escriu Knausgård que, amb la maduresa, s'aprèn que la vida està formada de successos als quals s'ha de fer front i que els instants de felicitat consisteixen just en el contrari.
Com podia haver-me oblidat d'una veritat com aquesta?
***
Aquells dies d'estiu que vaig rememorant aquí, cada dia són més lluny. La tardor ha entrat amb tota la seva força. Costa veure'ls ja d'una manera que no sigui el pur record, gairebé com si fossin imatges fotogràfiques. Les històries d'aquells dies es van difuminant i queden com una pel·lícula vella.
Aquell primer dia sencer a Lipari el vam passar fora de l'illa. Vam sortir del petit port de Marina Corta amb una embarcació modesta, d'uns trenta passatgers. Set o vuit persones ens vam instal·lar a la reduïda coberta, sobre el pont. En sortir a mar oberta em vaig témer el pitjor: la barca es movia força, salvant les onades que ens venien de cara. La travessia fins a Stromboli era força llarga: vèiem la seva silueta cònica a la llunyania. A mig trajecte, ens aturaríem a Panarea, faríem un bany a les aigües turqueses de la bellíssima cala Junco i amarraríem al moll. És una llàstima veure en què s'ha convertit aquesta illa -o en el que intueixo que s'ha convertit-: un espai poblat de botigues de luxe -o pseudoluxe- sense interès i sense ànima.
Stromboli és tota una altra cosa. Afortunadament, la mar s'ha calmat i la travessia s'ha fet més plàcida. A mesura que ens hi acostem anem veient el fum que emana de cràter. El con de l'illa és d'una regularitat gairebé perfecta. Les aigües que l'envolten són d'una negritud plàcida, segurament a causa de la seva profunditat. Els vessants del volcà, en la seva part baixa, estan vestits de vegetació. El seu verd constrasta amb el negre dels espais envaïts per la lava. En un punt hi veig una casa solitària, gairebé una barraca, absolutament aïllada de tot. Al voltant hi pasturen algunes cabres. No sé si hi deu viure algú, però sí és així, l'envejo. La població més propera a aquesta casa -Ginostra- només és accessible per mar i amb prou feines té electricitat i aigua corrent. Està totalment aïllada del poble gran de l'illa, Stromboli. El volcà impedeix la comunicació entre els dos pobles. A Stromboli, terra di Dio, la pel·lícula de Rossellini de l'any 50, el personatge d'Ingrid Begman intenta arribar a Ginostra fugint de l'ambient opressiu del poble de Stromboli, però, tot i que la pel·lícula acaba a meitat d'aquella fugida impossible, hom conclou que mor intentant creuar el volcà.
Desembarcats ja al poble de Stromboli, després d'un inevitable bany en la seva platja de lava negra com el carbó (mai puc resistir la temptació de banyar-me), caminem fins al centre de la població buscant precisament la casa on Rossellini i Bergman van viure el seu idil·li durant el rodatge de la pel·lícula. És coneguda com la casa rossa -vermella- i identificada amb una placa. És un cup amable, elegant, pintat de granat, amb els finestrals verds i un petit jardí de palmeres, campsis i gessamins. Ara és ben tancada. Em poso de puntetes per mirar per una escletxa que deixen oberta els porticons i veig el seu interior auster: albiro només un parell de matalassos i alguna cadira vella. Deu portar dècades tancada. De qui deu ser? Hi podríem viure?
Malauradament, la resta del poble ja està envaïda pel turisme: botigues, bars i carrers atapeïts de visitants que ens fem nosa els uns als altres. De tant en tant passen una mena de cotxes de golf -l'únic vehicle que circula aquí, juntament amb els ciclomotors-, que dificulten encara més el moviment humà. La meva incomoditat es va fent manifesta i desitjo fugir d'aquell cafarnaüm. L'escassa estona de què disposem impedeix qualsevol tipus de ruta alternativa i la calor imperant qualsevol intent d'ascensió a la falda del volcà, per modest que sigui. Restem, doncs, una estona asseguts en una terrassa, prenent una granita, entretinguts mirant el con fumejant, el ball de les barques en les aigües negres i l'incessant trànsit humà.
Amb l'entrada del capvespre embarquem de nou, amb l'objectiu de veure la sciara del fuoco, el vessant per on cau la lava, amb el seu roig intens en contrast amb la foscor de la nit. Però el Stromboli es mostra capriciosament indolent aquell dia i ens hem de conformar -i no és poc- amb veure com el sol s'amaga en ple mar, amb la corrua d'illes -Vulcano, Lipari, Panarea, Salina, Filicudi i Alicudi- acompanyant-lo. És un instant de gran bellesa -un festival de rojos i morats estenent-se i esfilagarsant-se per cel i mar- que ens compensa de l'apatia volcànica. Ens hipnotitza i gairebé no ens adonem del moviment de la petita barca aturada, amb tota la seva nimietat, enmig d'un mar immens que podria despertar-se en qualsevol moment i engolir-nos, fàcilment i capriciosa, amb tota la seva fúria amagada. Així que no puc deixar de sentir un cert alleujament quan enfilem, ja en plena nit i amb la brisa marina acompanyant-nos, la ruta de tornada cap a Lípari. Quan deixem Panarea a estribord, veiem un autèntic ball de llums: centenars de pals de velers que es gronxen amarrats a redós de l'illa. És una imatge molt bonica: el balanceig acompassat d'aquestes llumetes, que no deixa de mostrar, però, una realitat curiosa: la del gregarisme del benestar, que sembla fruit d'una necessitar exposar-se en els mateixos indrets en una competició absurda de riquesa i poder.
Si les llums de Panarea són fredes com estels, les de Marina Corta, ja a Lipari, se'ns apareixen amb la seva calidesa d'àmbar, com un port amic. La barca afluixa en entrar al petit port i el soroll del motor deixa pas al murmuri humà de les terrasses. Les aigües verdoses, petrolíferes, reflecteixen la llum dels fanals, que dansa sobre les seves petites ondulacions. La brisa nocturna del mar ha enfredorit els nostres cossos i no sentim ara les calors habituals d'aquest port. No em desagrada tocar, finalment, de peus a terra.
Treball de revisió de textos, que em fatiga enormement, per a la publicació dels diaris. Sensació ambivalent en rellegir allò que he escrit. Al final, cansament d'un mateix.
***
Sovint constato la reiteració de missatges. Però, com deia algú, no recordo qui, amb sarcasme: això no és ser repetitiu, és ser insistent i coherent.
***
Llegida una novel·leta, T'agrada Brahms, de Françoise Sagan. Em deixa força indiferent, tot i que li trobo moments d'escriptura brillant, que, com acostuma a passar, s'aparten de l'argument. Com aquest:
El llac del Bois de Boulogne s'estenia davant d'ells, glaçat, sota un sol apagat; només un remer esportiu, un d'aquells homes estranys que veiem com cada dia miren de conservar una forma que no sembla que importi a ningú, de tan anònim que és el seu físic, feia grans esforços per evocar l'estiu, alçant de vegades, amb el rem, un raig d'aigua guspirejant, argentat, i quasi inoportú de tant com l'hivern, entre els arbres immòbils, s'anunciava trist.
***
Lipari. El pas de les setmanes, i aquest fred que ha irromput inesperadament com una metàfora viva de la realitat, fa difícil escriure ja sobre aquells llocs i aquells dies. Em sento com el remer del text de Sagan, fent esforços absurds per evocar l'estiu. Les atmosferes de Salina i Lipari, la travessia en barca fins Stromboli són realment difícils d'evocar. Caldrà molta força de braç.
El vell port de Lipari -la Marina Corta- és meravellós. Té alguna cosa de venecià, però també de llevantí -valencià- i fins i tot de portuguès. Però és profundament sicilià. A redós de les dues petites esglésies -la de Sant Josep i la de les ànimes del Purgatori-, hi amarren aquí només petites embarcacions. El sol d'agost hi cau inclement tot el dia i només de nit s'amorteix una mica la calor. Llavors, els llums de sodi dels fanals es reflecteixen en el mar i, sense necessitat de que arribi a imperar el silenci, hom pot sentir-se on vulgui, fins i tot en el passat. Ni les omnipresents terrasses, ni les botigues de souvenirs, que venen també estris de platja i em recorden les de l'Estartit de quan era petit, poden emmascarar l'esperit de la població. Si hom s'interna després pels carrerons d'aquest Lipari vell, emergeix el caràcter d'aquesta Sicília estranya, atomitzada en petites illes volcàniques. Ens regalima la suor pel front mentre enfilem aquests carrerons, estranyament deserts, i aquestes places vestides de plantes i flors. Després pujarem les escales que porten a la catedral de Sant Bertomeu. Ens penedim de no haver arribat un dia abans, el 24 d'agost, dia de la celebració de les festes d'aquest patró. Per contra, quan arribem a la catedral, hi trobem un funeral. L'església és plena de gom a gom, fins i tot alguns homes s'esperen a fora. De reüll veiem com, des de l'altar, parlen les autoritats, endiumenjades i guarnides amb bandes amb la bandera tricolor. A la sortida, dones vestides de negre, amb elegància, s'abracen i ploren. Turistes com som, fem molta nosa i ens apartem ràpidament de l'escena.
***
A Lipari, ens hostatgem a la casa d'L. L'elecció ha estat afortunada. La casa té segurament les millors vistes de tota l'illa. Des de la terrassa de l'apartament, veiem tota la vila de Lípari, presidida pel castell i la catedral, amb el mar al fons. Com a Salina, veiem arribar tots i cadascun dels vaixells que fan cap al port. Des del jardí de la casa, situada al municipi de Pianoconte, veiem també la costa oest de l'illa, amb els penya-segats que donen a la bella platja de Valle Muria i els seus farallons tallants. Més enllà, l'illa de Vulcano amb el cràter fumejant. Al fons, Sicília amb la mola de l'Etna desdibuixada per les boirines.
A l'hora de la posta del sol -tramonto, una bella paraula que he après- fem una caminada al mirador proper, des d'on veiem també les illes de Filicudi i Alicudi, entre les quals el sol s'amaga en una actuació teatral insuperable.
Una mica més enllà, des de l'església vella -blanca, d'aires profundament grecs- de Quattropani, tenim a tocar la nostra estimada Salina, verda i poderosa. Lipari és el centre i el cor d'aquestes illes; la nostra mirada vol abraçar-les totes i no perdre'n mai cap de vista.
***
El claustre de la catedral de Lipari, construït amb antigues columnes gregues que aguanten els capitells romànics normands, resulta una al·legoria de la nostra civilització: l'occident cristià construït a partir del món clàssic grecollatí.
***
L., milanès retirat, i la seva dona, són molt amables. L. ens ve a buscar al port i m'acompanya després a recollir el cotxe de lloguer. S'espera durant les operacions burocràtiques del lloguer, vigilant que no hi hagi cap engany. No para de dir-nos que el telefonem si, en algun moment durant l'estada a l'illa, es produeix algun problema. Ens fa aparcar al seu garatge i ens obsequia amb licor casolà de bergamota, com un limoncello però fet amb aquest perfumat cítric de Catània, tan preuat. Ens explica que cada any un amic n'hi envia una caixa. L'alcohol és fort, profundament saborós i aromàtic, gairebé com veure's un perfum. El camí de corbes a recórrer fins la capital, amb el petit Fiat, per anar a sopar m'obliga a ser moderat en el consum.
***
M'adono que, a aquestes alçades de la vida, no saber italià és una mancança imperdonable. El succedani macarrònic que intento articular no és una opció.
***
Una tarda anem a banyar-nos a Acquacalda. El nom, oposat a la nostra Aiguafreda, ens fa gràcia. La platja és una llengua de còdols, oberta al nord, gairebé deserta. Les primeres cases s'aparten pocs metres de l'aigua. És l'únic dia en què els núvols vencen el sol i això ens fa pensar en com deu ser aquest llogarret a l'hivern. Ens l'imaginem solitari, sotmès a les inclemències del temps, als vents del nord i a les humitats; un indret de duresa salvatge i d'aigua poc calda. Som conscients que mai sabrem com són realment aquestes illes a l'hivern; mai hi vindrem. Una vida no dóna per viure-hi tantes vides.
Mirant nord enllà no sempre hi trobem una visió adornada amb aquells coneguts adjectius del poema de l'Espriu. A França, una convocatòria electoral precipitada per part del president de la República ha acabat mostrant totes les deficiències del seu sistema polític: uns resultats electorals enganyosos fruit d'un sistema electoral discutible i l'elecció d'un primer ministre en discordança amb aquests resultats (encara que potser no tant amb el vector polític real resultant d'aquestes eleccions). En tot cas, les conseqüències són cremar abans d'hora el jove delfí polític del president i generar un desconcert general.
Però, atesa la fluïdesa del món polític, tot pot acabar reconduint-se de la mateixa manera que s'ha enravessat.
***
Un aprenentatge dels diaris de Trapiello: deixar de banda les qüestions alimentàries i gastronòmiques. Perquè una cosa és el caràcter dionisíac dels àpats de Pla i l'Hermós a les cales de Begur (i l'aprenentatge que se n'extreu) i una altra cosa és explicar -com he llegit recentment en un diari- que t'has menjat unes supremes de salmó acompanyades d'un costers del Segre. això darrer fa enrojolar una mica.
*** He llegit un parell de llibres al voltant de la figura magnètica de Patrick Leigh Fermor: el de María José Solano i el de Dolores Payás. Leigh Fermor fou, alhora, algú magnetitzat per Grècia, així que llegir sobre ell és sentir-se doblement magnetitzat per aquest país. L'escriptor, aventurer i tantes altres coses va construir-se finalment una casa -on va viure bona part de la seva vida- a Kardamili, a la península de Mani. Solano explica que l'indret era conegut com Kalamitsi, que vol dir el lloc on creixen els joncs, nom que, no sé per què, no acabava d'agradar a l'escriptor. A mi, en canvi, m'agrada aquest nom, Kalamitsi, perquè aixi s'anomena també un racó de l'illa de Kimolos que és el fractal ideal per a l'estranger que viatja a Grècia. Vam arribar-hi de la mà d'un vell taxista, per recomanació del nostre hoste de Milos. I recordem sempre amb enyorança aquest lloc on creixen els tamarius i suposo que també els joncs.
***
Mentre s'acosten les tenebres tardorals, tenir l'ull de la il·lusió posat en Mani. O en Hidra. O en Sérifos.
***
Potser és aventurat -o presumptuosament artístic- dir que el color del Tirrè és diferent del de l'Egeu. Però així els he vist jo: l'Egeu d'un blau més viu, contrastat amb el blanc de les construccions de les seves illes, el Tirrè d'un blau més gris, més verdós, més acompassat amb l'efervescència de colors de les ribes italianes. En un article d'una revista de viatges llegeixo que el Tirrè era un mar més aviat plàcid, que contrasta amb el caràcter més aguerrit del veí Jònic. L'Egeu, de la seva banda, és també un mar assotat pels vents. Però el Tirrè pot resultar també enganyós. L'he vist, com una bassa, quasi com un mirall, des de les alçades de Ravello, i en acostar-me al seu nivell resultava estar agitat. Des de dalt d'aquestes costes volcàniques del sud d'Itàlia -o de les Eòlies- pot semblar calmosament ondulant i, en canvi, estar animós i picat.
Quan em llevo -coses de l'agitació estival- a les sis del matí a l'Illa de Salina el veig del tot gris -el sol encara està amagat darrera la mola del gran volcà apagat- i plàcid. Encara no corren les llanxes que l'esquincen aquí i allà ni ha arribat el primer ferri, el de dos quarts de vuit, al port de Rinella. Sé que arribarà aviat quan veig marxar una parella jove, amb les maletes, de bon matí. I finalment apareix, a la llunyania, fent un gran estrip. Al petit port hi ha amarrat també un vaixell estranyament gran, que contrasta amb la migradesa d'aquest petit moll. Rinella és una antiga població de pescadors, humil, amb una platja de sorra negra, volcànica, que, a l'hora del sol, crema a més no poder. Excavades a les roques conserva encara les restes d'antigues construccions per guardar les barques: les balate. A la veïna Pollara, entre les roques, encara s'usen. Els turistes busquem aquestes reminiscències del passat i seguim la traça dels escenaris d'aquell vell film: El carter i Pablo Neruda. Il postino és, a Pollara, omnipresent, un patrimoni on arrepenjar-se, tot i que l'illa no necessita altres reclams que la seva bellesa i el seu caràcter. Els que trobem pels carrers de Malfa, amb cases belles i velles, algunes abandonades; a Santa Marina, amb la seva església groga i colonial; o a Lingua, una mena de far de la fi del món on hi ha la llacuna salada que dóna nom a l'illa. A Lingua precisament és on trobem les cases més boniques, de construcció eòlica: simples cubs blancs o pintats amb colors càlids: ocres, granats, carabasses. Algunes s'enfilen cap a la falda de la muntanya, altres s'arrengleren arran de carretera. Els camins que porten a la petita platja baixen entre aquestes cases blanques, que tenen petits patis on creixen els cactus i els hibiscus. En aquests carrerors on ja no arriba la brisa del mar, crema un sol africà. Una dona vestida de negra crida el seu home a nidar. Els hostes d'un hotel, emblocallats en barnussos, busquen refugi en el seu entorn artificial. Se sent alguna cigala amagada, embogida per la calor. Nosaltres hem de marxar a deixar el vell Fiat Punto i agafar el ferri a la veïna Santa Marina. Ho fem amb la recança de qui sap que ja no tornarà.
Malestar general, sensació febrosa (sense tenir febre), nit horrorosa, amb alternança de fred i calor i acompanyament d'una tempesta majúscula. Si fóssim gals, pensaríem que el cel ens caurà damunt del cap. Quan ja ha parat, a mitja nit, la G. es lleva per anar a buscar l'N., en un d'aquests peatges paterns -matern, en aquest cas- excessius.
***
Arribo a la conclusió de que no m'ha anat bé el que segurament ha estat l'últim bany de la temporada, tot i que l'entorn no podia ser més idíl·lic: la platja dels Oms de Banyuls només per a nosaltres i per a les gavines, que senyorejaven per la sorra, reines del territori. La mar, moguda pel vent i plena de cabretes, mostrava tota la seva força. He dubtat sobre si ficar-m'hi -tot el dia havia estat ennuvolat i plujós- però el sol que ha sortit a la tarda i que ha començat a cremar, m'ha convençut. L'aigua era substancialment més fresca que la del mar Tirrè de les Eòlies. Quan hem marxat, han començat a arribar banyistes, com sortits de sota les pedres. A la platja gran de Banyuls també n'hi havia uns quants, esgotant la vacança. Vista entrant pel nord, la dolça corba d'aquesta platja resulta un dels indrets amb més gràcia d'aquest litoral. La suavitat d'aquesta corba contrasta amb el paisatge agrest i rocós del conjunt d'aquest costa del nord del cap de Creus. Hem recorregut la plata a peu, pel passeig, admirant les nombroses escultures de Maillol que hi han anat posant, amb gust i encert, i que són el complement perfecte per aquest paisatge. Els últims estiuejants feien cua pels gelats o seien a les terrasses mirant el mar i deixant córrer el temps; la temperatura era perfecta, res feia albirar el malestar que m'envairia hores després, encara sense causa identificada.
Al matí, hem entrat un cop més al taller-museu de Maillol, que ja és una mica nostre. Cal anar-hi de tant en tant, com qui retroba un vell amic que fa temps que no veu. Pel meu gust, aquesta vegada hi havia massa gent, m'agrada tenir-lo per mi sol. Tampoc m'ha convençut la política de finestrals tancats i aire condicionat a tot drap. Maillol no està fet per la foscor ni pel clima artificial; la seva obra, potser com cap altra, requereix la llum natural -encara que sigui d'un dia gris- mediterrània. Maillol neix de la terra, del mar, de la muntanya agresta de les Alberes, de les vinyes, del vent... Avui, al museu, l'he sentit com pres, sense la naturalitat que li és pròpia; l'he trobat molt més aclimatat al passeig del mar de Banyuls, entre la gent, el mar i la intempèrie.
Un cop més hem arribat a aquest paisatge de l'ànima pel coll de Banyuls, pujant des d'Espolla per la carretera que s'enfila en aquest paisatge de sureres i matolls que tant em recorda el del pla de la Calma. Dalt del coll, s'albirava el mar entre la grisor. La carretera cau a plom entre corbes inimaginables fins assolir les primeres vinyes, cultius impossibles enfilats per la pedra d'aquests barrancs. Malgrat el temps poc generós i la grisor que apagava el verd de les vinyes, hem pogut admirar novament la seva bellesa salvatge, que mai cansa. Avui, la música era la del vent. Xavier Febrés, en la seva plaquette Banyuls mon amour -que he comprat, regalat i perdut no sé quants cops- raona i canta com ningú el que representa aquest territori. Jo diria que és el tros de Grècia que tenim més a prop de casa; no en va Maillol surt d'aquí. Sempre fantasiejo amb comprar una barraca entre aquestes vinyes i portar-hi una vida horaciana. És dels pocs somnis que encara em permeto i que l'arquitectura desendreçada dels ravals de Banyuls, un cop arribats ja al poble, esvaeix, fent-la xocar amb la realitat de la vida. Aquests pisos amorfs són el contrast absolut de les construccions de pedra -murs, barraques, masos- de les vinyes, com la realitat acostuma a ser-ho del somni.
***
Segueixen pesant-me els ossos mentre escric això. A Aiguafreda, passa el matí i tot assenyala també la fi de les vacances. El dia és gris, les campanes de l'església toquen les onze, les orenetes estan nervioses -comencen a pensar en marxar-, una merla salta per l'herba. Les flors dels agapants, el senyal més viu i fugaç de l'estiu, ja fa dies que han caigut. En el seu lloc han sortit uns fruits verds romboïdals, profetes de la tardor.
Setembre ha començat setembrejant en excés: pluja, mals, despeses insondables... Passo mala nit, donant voltes al llit, tinc calor i fred de forma alternativa. Clarament, la festa estival s'ha acabat, i ha estat excessiva. Quan em llevo, intento combatre el meu malestar posant melmelada al croissant, però només n'hi ha de figa i de tomàquet. M'acontento posant el croissant -d'ahir- a la torradora i acompanyant-lo amb una mica de xocolata. El conill em dona voltes als peus i em mira seriós. Sembla comprendre'm.
***
Malgrat totes les seves virtuts, l'escriptura de diaris és, no ens enganyem, l'apoteosi de l'egolatria.
***
Llegeixo al diari, sense gaire interès, que algú ha teoritzat sobre la necessitat d'indultar la ignorància. Em sembla una forma d'adaptació als nous temps, d'acomodació a la realitat imperant. Ni tan sols em reconforta pensar que la meva profunda ignorància en tants camps -el musical, per exemple- pugui quedar absolta.
***
L'illa de Salina, amb nom de ressonàncies lampedusianes, té poc d'aristocràtic: només el preu d'alguns restaurants (bons, tanmateix), del qual quedem vacunats al cap d'un parell de dies. El que més impressiona de l'illa són les seves muntanyes imponents -volcans apagats- que s'alcen sense transició des del nivell del mar fins als mil metres d'alçada. Les coronen sempre unes boirines tímides que ajuden a mantenir verda la seva vegetació. Salina és considerada, de fet, l'illa verda de les Eòlies. La vida hi discorre lentament a redós d'aquestes enormes muntanyes, entre el coll que les separa i les petites poblacions de la costa: Rinella, Santa Marina, Malfa, Pollara, Lingua. Impossible copsar-ne el caràcter en els pocs dies que hi passem, més enllà de percebre-hi una vida pausada, aïllada, anacrònica. Com que em desperto molt d'hora -el sol encara està amagat darrere el Monte Fossa delle Felci, la muntanya més alta- baixo al poble -Leni- a comprar l'esmorzar. M'espero a que obrin el forn i el supermercat vagarejant pels carrers del poble. Les cases són majoritàriament humils, n'hi ha alguna de més senyorial, una mica deixades, però amb jardins bonics, poblats de buguenvíl·lees, llimoners, atzavares, hibiscus... Arreu hi creixen tapereres, que, juntament amb les vinyes, constitueixen la base dels conreus de l'illa. Les sargantanes, que en mengen els fruits, contribueixen a disseminar-les. Al jardí de la casa on ens estem en tenim unes quantes, que creixen en el sòl volcànic. A primera hora del matí ja brunzeixen les vespes, amb gran delit. De bon matí només se sent aquest brunzit, el lladruc d'algun gos llunyà i el cant dels galls. Leni aviat és vist: entro a l'església, recorro els carrers, admiro l'escultura al dottore Giuseppe Pittorino, saludo un parell de vells... Compro croissants -cornettos-, aigua, llet, iogurts i suc de taronges sanguines. La pujada fins la casa és infernal, arribo xop de suor. Les vistes, però, compensen. El mar és del tot pla; els primers ferris arriben al petit port de Rinella, esquerdant-ne breument la superfície, les llanxes semblen petits insectes, com els teixidors del riu del poble. Amb el sol emergit, la calor apreta. Em refugio a l'ombra de la terrassa blanca, coberta per la pèrgola verda i lila de les omnipresents buguenvíl·lees. No sé si voldria viure un temps aquí, crec que sí: passar-hi un any llegint i escrivint, sense notícies del món.
***
És curiós com canvien els gustos i les percepcions amb el pas dels anys. Salvant honroses excepcions (abstretes sempre de l'actualitat), l'article periodístic és un gènere que cada vegada m'interessa menys.
***
Demano a l'R. que miri de fer de mitjancer amb l'editor X per veure si podem salvar el llibre sobre ciutats. Em sorprèn que l'empresa no hagi tingut èxit i encara em sorprèn més la incomprensió i els -aparents- malentesos.
