Apunts

Vaig a la biblioteca i m'emporto un parell de llibres en préstec. Un d'ells, tot i ser una novetat, està en força mal estat, brut i rebregat. Ho faig notar a la bibliotecària en el moment d'endur-me'l, perquè quedi constància de la meva innocència, i em diu que no pateixi. No et renyarem pas, afegeix, i penso que a la frase li falta un complement. No et renyarem pas a tu, crec que hauria d'haver dit, perquè penso que algú, amb anterioritat, sí que hauria d'haver rebut algun advertiment. Sí, ja em conec el discurs habitual: els llibres només són objectes, el més important és que la gent llegeixi, etcètera. Però també el més important quan un va a un bany públic és alleujar les necessitats i no per això deixa de ser igualment important la higiene de l'indret.

***

Llegeixo que ha mort I.A., un dels homes més rics del país. Ha mort d'un accident desgraciat, una caiguda durant una excursió. És un tòpic això de que la mort ens iguala, però no per això deixa de ser sorprenent. Potser tenim més assumit aquest igualitarisme en la mort quan la causa n'és una malaltia incurable, lenta i inexorable, però que un accident aparentment nimi, quasi un caprici de l'atzar, acabi amb la vida d'un home tan poderós produeix una profunda perplexitat. I.A. tenia a les seves mans poder aconseguir pràcticament tot el que volgués, tenia instruments per protegir-se davant d'infinites adversitats, podia fer dansar el món al palmell de la seva mà i una simple caiguda ha acabat amb la seva vida en uns segons. Tot el seu poder, les seves possessions, la seva fortuna, la seva capacitat d'influència... tot el que tenia no li ha servit de res davant del joc macabre de l'atzar.

***

Ho repeteixo cada any -fins al punt que alguns m'anomenen ja el Grinch- però no puc deixar d'insistir-hi: el sentit autèntic de Nadal i allò en què s'ha convertit són conceptes i realitats absolutament antitètics.

***

Ja fa uns dies que fa força fred. Si no fos per la factura del gas, diria que fins i tot m'agrada. I aquesta factura del gas em resulta profundament molesta, no només en sí mateixa, sinó perquè esdevé una metàfora de com la realitat i el pragmatisme s'immisceixen en la nostra vida; ens recorda que ja no podem viure aliens als rudiments del món, que ja no podem ser feliços amb el fred hivernal sense pensar que a final de mes ens arribarà una clatellada.

***

Hem sortit a caminar, com cada diumenge. Però a diferència d'ahir, que va fer un dia assolellat i dolç, avui el cel era gris i l'atmosfera boirinosa i humida. Recorrent els camins enfangats, envoltats de molsa per tot arreu, m'he arribat a creure per uns moments a Anglaterra. Amb els meus pantalons de pana vells i embolicat com anava amb una bufanda de quadres de llana, m'he sentit feliç, imaginant-me caminant per qualsevol racó de l'illa: Kent, Somerset, els Cotswolds, Cornualles... He trobat a faltar un setter o un beagle corrent al meu costat, però els ocres dels arbres, els verds dels camps i els grisos de l'aire m'han acompanyat prou bé en el meu somni.