A pocs dies del canvi d'hora, l'alba és ara la més tardana de l'any. Quan obro els finestrons, a tocar de les vuit, encara és fosc. El sol surt pel cantó de la Calma, però curiosament, sobre les muntanyes del Puigfred, més a ponent, s'albira una primera llum, que ressalta la silueta tan característica dels tres pics i tenyeix un fragment de cel de grocs i rosats. Anuncien pluges però el dia s'aixeca clar. No hi ha, com dimecres, boira espessa a les muntanyes. Hi ha, en canvi, en l'aire una certa dolçor de divendres.
***
I ahir la tarda, en la passejada que fem de vegades fins Avencó, el cant virtuós d'alguns ocells que -ai- no sé identificar, tenia, paradoxalment, alguna cosa de primaveral. Era un dolç i metzinós engany. A mig camí se'ns va fer fosc i això sí que era un anunci indiscutible de l'hivern que ve.
***
Si alguna cosa bona té el dolor físic és que situa en segon pla el dolor espiritual.
***
Segurament costa de creure i pot arribar a ser, fins i tot, còmic, però dona molta felicitat entrar al menjador de casa i que vingui un conill a rebre't, saltant d'alegria i donant-te voltes als peus.
***
Molts matins se sent des de casa la remor llunyana de serres elèctriques i altres eines de neteja de bosc. Al pic de l'estiu, ara i amb l'hivern entrat. Em fa pensar en què mai he hagut de fer una feina manual d'aquest tipus per guanyar-me la vida i em pregunto com deu ser haver-se d'enfrontar a un esforç físic continuat, faci fred o calor, amb mal d'esquena, refredat o mal de cap, sense treva. Amb totes les nostres dèries i manies, amb els obstacles que la naturalesa i el contacte humà genera en qualsevol activitat que fem, som, malgrat tot, afortunats.
***
Alguns migdies de dies feiners surto a estirar les cames al parc. M'assec en un banc i menjo alguna cosa: un entrepà. Si tinc temps, llegeixo una mica, també observo. A vegades hi ha nois que fan la classe de gimnàstica corrent per allí, els uns mostren els seus dons atlètics mentre d'altres arrosseguen els peus i panteixen, com ha passat tota la vida. Veig que n'hi ha molts, d'un i altre perfil, que porten la samarreta del Barça.
Fa uns dies, un company benintencionat va demanar-me algunes idees per rellançar i promoure el sentiment i la imatge de l'Espanyol. Benintencionat jo també, vaig pensar i elaborar algunes propostes, que es traslladaran a no sé quin òrgan. Però benintencionat no vol dir il·lús. Amb tot l'ecosistema mediàtic nacional profundament bel·ligerant en contra, sense cap pes en els estaments corruptes que marquen els designis de la competició, enfonsats en la nostra pròpia mediocritat i lligats de mans i peus a una propietat inepta, no hi ha futur possible. Durant anys ens hem acostumat a perdre batalles, però ara hem perdut la guerra. Només ens pot salvar un miracle.
***
-I si -suposem- el teu fill jugués amb el Barça, voldries que guanyés?
-No.***
Monemvasia, Limeni, Kardamili, Mistra. Els meus ulls miren ara cap allà. Nostàlgia dels viatges que no hem fet, dels llocs on no hem estat.
***
De Montaigne, m'agrada la seva pròpia veu. Em cansen, en canvi, les referències a episodis del món clàssic o històric.
***
Recomanacions del dia:
Aquest article de Jacobo Bergareche, que diu coses molt bàsiques però que ens haurien de fer reflexionar, i aquesta conversa al voltant de l'admirat i no prou reconegut Miquel Pairolí.
***
Arran d'unes declaracions recents, em ve molt de gust escriure una diatriba contra un exdirector d'un prestigiós diari (prestigiós el diari, no ell). Segons van dir-me fa uns anys (és un personatge del qual tothom se'n fot) utilitza molt google per farcir de cites els seus escrits, simulant coneixements inexistents. Seguint el seu mètode en trobo una que s'avé al moment i a la necessitat de deixar-ho córrer. Aparentment és de Churchill: Mai arribaràs al teu destí si et pares a tirar pedres a cada gos que et borda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada