L'endemà, mirant una sèrie (sí, també miro sèries de vegades, però són l'excepció que confirma la regla), el personatge central -una diplomàtica- li diu al seu marit que està sorpresa pel fet que el ministre d'un govern (el bo) aconsegueixi fer prosperar una moció de censura contra el seu primer ministre (el dolent). Com pot ser que per una vegada guanyi el bo?- es pregunta l'ambaixadora.
Al final, l'intent de moció de censura, lògicament, fracassa.
***
M'escriu l'X. per comentar-me que un passatge de les meves últimes entrades, aquell en què descric la sensació de continguda alegria -o potser és esperança- que experimento en obrir, al matí, la porta del cancell i trobar-me amb un nou dia, li ha fet pensar en la pel·lícula Prefect days. I certament, després d'haver vist finalment la pel·lícula -ahir- cal dir que existeixen moltes similituds entre l'escena que descric i la que es repeteix a la pel·lícula, amb cada nou dia que comença, i en què el protagonista surt de casa, mira el fragment de cel que té damunt del seu cap i esbossa un mig somriure.
(Puc assegurar que no havia vist el film, ni tan sols cap tràiler, quan ho vaig escriure).
***
Perfect days m'ha semblat una pel·lícula excel·lent, que m'ha portat a sentir una proximitat total, potser idealitzada, cap al protagonista. He arribat a sentir fins i tot una certa enveja envers la seva vida, excepte, esclar, per la seva ocupació. I aquí està la trampa cap aquesta falsa enveja, i algú podria dir que o tot o res. Si et quedes amb la seva vida pausada, els seus llibres, els seus petits arbres, els seus cassettes, la seva bicicleta i el seu matalàs, t'has de quedar també amb la neteja de vàters públics.
***
M'he inscrit a un grup de correu -una mena de fòrum- de l'Anthony Powell Society. Just quan m'hi incorporo estan tractant sobre la guerra civil espanyola, arran de l'allistament d'un dels personatges de Una dansa per a la música del temps, Erridge, a les Brigades Internacionals.
Un dels membres del grup fa notar la coincidència, remarcant que justament aquest atzar és un del patrons recurrents en l'obra de Powell.
Entro en el debat assenyalant la tendència que es té des de l'exterior (no m'atreveixo a afegir que especialment des del món anglosaxó) a oferir una visió romàntica de la guerra civil espanyola. No sé si resultarà un debut gaire afortunat.
***
***
I seguint amb aquest fil, m'apareix a instagram el fragment d'una entrevista en francès a Paul Auster, en què parla precisament de l'atzar i l'innegable paper que té en les nostres vides. Perquè si en les novel·les Powell l'atzar és un element freqüent, en Auster és segurament el gran tema de la seva literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada