Però sí trec el tema dels set anys de vaques grosses i els set anys de vaques seques és perquè he observat que fins ara la meva vida s'ha dividit també en cicles, any amunt, any avall, de set anys. A set anys més o menys bons, els segueixen set anys no tan bons (i tampoc puc queixar-me, fins ara, dels anys menys bons). No em refereixo, com en el somni del rei, a qüestions estrictament econòmiques, sinó més generals. Segurament això no interessa ningú -com tantes altres coses de les que escric- però no deixa de ser curiós aquest caràcter cíclic i aquest període al voltant dels set anys, emparentat amb el llibre dels llibres.
(PS: El 2025 ha de començar un període bo).
***
En escriure aquest darrer text m'adono de com l'activitat laboral o professional ocupa -ho vulguem o no- l'eix de les nostres vides. Potser hauríem de tornar al Gènesi i a la maledicció de Déu a Adam (et guanyaràs el pa amb la suor del teu front) per trobar-hi l'explicació, però el cert és que fins i tot en la qualificació que fem de la nostra vida global, el pes se l'emporta la manera com ens guanyem la vida.
Llegeixo no recordo on -últimament em falla la memòria o potser llegeixo massa coses d'una forma superficial- que una constant de les persones en els seus últims moments de vida és lamentar-se de no haver passat més temps amb les persones estimades i haver-ne perdut tant dedicant-se a la feina.
***
Algun dissabte de tardor, a mitja tarda, qual el sol baixa vertiginosament, experimento ja una extemporània sensació de diumenge a la tarda.
***
No demano a ningú que se senti motivat per les coses que a mi m'apassionen. Reclamar el mateix als altres, en justa correspondència, sovint no s'acaba d'entendre.
***
De vegades sopo amb gent que ha fet de la feina el centre de la seva vida. Persones que han prosperat, com es deia abans. No són precisament paveros ni res de tot això, però no puc deixar de mirar-los amb ull d'entomòleg.
***
Estimar els fills per damunt de tot, però alhora mirar-los amb un cert esperit crític. Quan sento alguns pares parlar dels seus fills -marrecs que no han vist el món per un forat- amb una reverència tal que hom diria que han guanyat el premi Nobel de física, experimento una certa vergonya aliena.
***
En els diaris d'Àlex Susanna, que he llegit aquest estiu, hi apareixen sovint artistes -majoritàriament plàstics- que viuen en masies, pisos lluminosos, finques senyorials, lofts, tallers habilitats en antigues naus... Molts viuen fora de ciutat però hi mantenen un pied à terre. Encara que sigui de forma elidida, sovint es percep en ells un cert desencantament, tot i la posició social benestant que objectivament ostenten i haver pogut dedicar la vida a l'activitat artística.
Se m'han mostrat com la punta de l'iceberg de l'inconformisme, sovint injustificat, de certes societats benestants, entre les quals crec que la catalana n'és una exemple paradigmàtic. Com també ho és la francesa. Respecte a aquesta última, Sylvain Tesson ha sabut expressar-ho a la perfecció amb una frase que ha fet fortuna: França és un paradís poblat de gent que es creuen a l'infern.
D'una manera semblant ho expressava la meva mare quan jo era un nen i anava a queixar-me-li amargament per qualsevol nimietat que em semblava llavors una profunda injustícia o un motiu d'infelicitat: Qui pogués plorar amb els teus ulls!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada