***
Recordo -altra vegada- que, fa molts anys, el meu germà R. va dir-me que al canal de televisió de Barcelona (nosaltres no el podíem veure) feien un programa de llibres presentat per un individu que, per les maneres, li recordava a mi. Després el programa va fer el salt a TV3 i ja el vaig poder veure i seguir. L'individu en qüestió era, i és, Emili Manzano i ja m'agradaria assemblar-m'hi. El programa, desgraciadament, fa anys que va desaparèixer.
***
Avui, dia fred, surto a fer una caminada per la muntanya. Quan surto de casa, al poble, el sol pràcticament no ha fet entrada i estan tots els cotxes glaçats. Entro en calor pujant primer a l'Aragall i després a can Serra. Salvat aquest desnivell, d'uns dos-cents metres, el sol senyoreja. L'aire no deixa de ser gèlid, però fa un dia meravellós d'hivern. El cel és d'un blau intensíssim, només esquinçat per l'estela d'algun avió. El sol és just sobre el turó de Tagamanent i la silueta de la Calma es dibuixa amb tota nitidesa sobre aquest cel de pessebre. Tot just arribat a can Serra un gralla em dóna la benvinguda, volant just sobre meu i cridant desacomplexadament. Les plomes de les seves ales semblen els dits d'una mà, negres i enguantats com els meus. Avui m'he endut una llibreta per prendre notes i que no se m'escapin les idees i els pensaments que sorgeixen mentre faig aquestes passejades (encara que si es perdessin tampoc passaria res). M'assec a escriure sobre una pedra, però la fredor i el mal d'esquena m'obliguen a estar-me dret, fent unes anotacions. Passen uns ciclistes. Xerren entre ells i no sé com tenen esma de parlar mentre enfilen aquelles rampes despietades. Llegeixo una estona -també dret- el llibre de Manzano, però el vent em fa fora del meu mirador, privilegiat però desprotegit. Segueixo el camí, que ara és pla i assolellat duant un parell de quilòmetres, fins que cau en picat cap a les fondalades. A mig descens m'aturo a escoltar com ressona el vent a les obagues fosques i geliues. A solell, em sento en un paradís, però aviat arribo al camí del riu, ombrívol i ple de bassals glaçats. Accelero el pas i faig l'últim tram corrent, per suar una mica. En tot el camí, només he vist aixecar-se uns quants tudons, la gralla que m'ha sobrevolat, quatre pardals i algun fringíl·lid. L'altre dia vaig llegir que, si vas a cavall pels boscos, els animals no s'amaguen perquè senten que els passos són d'un dels seus, a diferència del que passa quan senten un humà. No m'ho acabo de creure, més aviat diria que, malauradament, en aquestes contrades nostres la fauna escasseja.
***
El que sí que hi ha és molsa. Aquest any, amb les pluges i la humitat n'hi ha molta. Vindrem a collir-ne una mica, perquè encara no hem fet el pessebre. Sembla ser que està prohibit agafar-ne, però no entenc ben bé per què: cada vegada hi ha menys gent que faci el pessebre. És quasi una raresa. Al calendari d'Advent de l'N. hi veig dibuixat uns cérvols sobre un paisatge nevat. Tant podria ser un calendari d'Advent com l'anunci d'una societat de caça major.
***
Em fixo en què, prop de can Serra -i això ja és lluny del poble, com ho és també Casanovas- hi ha moltes parets de pedra seca. Ara les feixes estan envaïdes d'alzines i pins d'Alep, però en el seu temps s'hi deurien conrear ametllers, oliveres, potser també vinyes. Em pregunto què és el que ens ha conduït a deixar perdre aquesta cultura, a veure com ens cauen les masies, i a substituir-la no se sap ben bé per què.
***
De tant en tant, l'À. i l'R. em fan anar a sopar a restaurants cars (quan dic cars vull dir raonablement cars, no aquestes follies que tenim instal·lades al nostre món). Ja no m'hi resisteixo. L'altre dia vaig menjar una llebre à la royale sensacional. Vaig voler saber què en deia Josep Pla a El que hem menjat d'aquesta recepta de llebre, però vaig trobar-hi només referències al civet de llebre. Em va sorprendre llegir el que escrivia Pla: que en el civet s'hi podia posar vi del país però que sempre seria millor si es macerava amb un Borgonya. És una afirmació pròpia d'un temps en què els vins del país eren mancats de prestigi. Em va fer pensar en el que m'explicava l'A. fa uns dies, que fins no fa gaire Catalunya era dels pocs països productors de vi on encara es consumia més vi de fora que de casa. Sembla que això s'ha capgirat.
(Sobre la llebre à la royale hi ha tota una disquisició i dicotomia entre dues receptes: la tradicional à la royale, associada, en consonància amb el seu nom, als corrents monàrquics i a l'ancien régime, i la llebre al senador Couteaux, molt semblant però amb vel·leitats republicanes. Potser menjar no és un acte intel·lectual però pot arribar a ser un acte polític).
***
Per començar a citar Manzano a Me'n record, aquest episodi, insuperable i envejable:
Me'n record d'una nit a Sevilla, durant l'Exposició Universal, amb dues al·lotes irlandeses. Em varen escometre en anglès perquè em varen confondre amb un empleat del pavelló de Nova Zelanda, jo bevia fino i elles em descobriren la manzanilla. Mary O'Callaghan, pèl-roja, esvelta, faccions anguloses, bellíssima, tenia fred i li vaig passar la meva americana per les espatlles; Ann Neville, menudeta, dolça, de cutis molt blancs, cabells negres i ulls cel. Devers les tres de la matinada ens va recitar l'arrancada de la Ilíada en grec al pont de Triana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada