Decideixo premiar els lectors fidels. De vegades, les versions inicials dels textos seran més completes i, portser, agosarades que el que romandrà publicat passades vint-i-quatre hores.
***
Topo amb aquesta cita de T.S. Eliot: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol ser important. Jo li ampliaria la base: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol fer coses (i mostrar-les).I les xarxes socials són l'aliat perfecte a aquesta perversa agitació humana.
***
Fa dies que reflexiono sobre les conseqüències dels aiguats de València. No em refereixo a les desgràcies que ha patit la gent, ni tan sols a les mancances en la gestió, sinó a les reaccions sociopolítiques que s'han produït. Volia escriure-ho, certament, però les conclusions serien tan negatives que prefereixo estalviar-m'ho.
***
Una de les conclusions sí que la deixo negre sobre blanc, però. I va més enllà d'aquesta situació concreta. Tinc la sensació que els règims autocràtics s'adapten millor que les democràcies a aquest nou món marcat per la sobreinformació, habitualment esbiaixada, i per la polarització. Potser perquè tenen mecanismes que els permeten ignorar o silenciar el soroll ambiental i la sobreexposició que tant fa trontollar els governs occidentals. La prova d'això és que no sóc capaç d'identificar un sol líder dels grans països occidentals que tingui actualment un lideratge clar i indiscutit, tal com passava dècades enrere. Els autòcrates de diferent índole, en canvi, semblen liderar amb més comoditat i solidesa. I aquesta és una mostra més de que no anem pel bon camí.
***
Amb tots els errors que els governs cometen (especialment en aquest cas concret) i tot i les escasses simpaties que pugui tenir cap alguns d'ells, afirmar que els governs ho fan tot malament i que la gent -el poble- és una massa beatífica que ho fa tot bé, em sembla clarament populista. Només el poble salva el poble em sembla un eslògan perillós.
(Reconeixent, tanmateix, la bona fe i les bones intencions (i accions) de tantíssima gent.)
***
La ciutadania, el poble... Millor, les persones.
***
P. m'envia els dos darrers quaderns que ha publicat. Els salvo, gairebé de miracle, de la pluja que cau diàriament i s'infiltra dins de la bústia. Són magnífics, poesia d'una gran puresa de dos autors que desconeixia: Lola Mascarell i Víctor Herrero de Miguel.
Mica en mica, i com qui no vol la cosa, aquesta col·lecció de quaderns de El Mirador va fent forat i recollint el bo i millor de la poesia espanyola contemporània, amb l'afegit de fer-ho en un format d'edició preciós i limitadíssim. I jo tinc la sort de formar part dels escollits que anem rebent, com un regal, aquests petits quaderns.
***
Del poema Un amigo que aguarda, de Víctor Herrero de Miguel, l'evocació dels ocells i altres petits animals que l'acompanyen en un passeig matinal en el instante exacto en que se cruzan la oscuridad y el alba:
Cada ser que me encuentro me parece
un amigo que aguarda justo ahí,
en la rama, en la verja, junto al río,
una presencia plena de vida
hecha a mi pequeñez.
Com acompanyen, certament, aquests ocells que trobem, quan estem sols, de matí, i que són com un miracle de vida i un motiu per estimar-la.
I no gens llunyana d'aquesta visió és la comunió, en aquest cas amb un paisatge, que expressa Lola Mascarell a Montgó:
El paisaje que admiro esta mañana
desde lo alto del cerro
no está fuera de mí,
los dos parpadeamos
en el mismo compás:
mi sombra en esas matas es paisaje
y es paisaje también
mi aliento acelerado,
la pestaña que vuela
de mi ojo hacia el mar
***
Quina enveja que fan, els bons poetes. Potser més que els bons prosistes.
***
A mig matí, rebo un missatge de whatsapp: Papa, com es diu la galeria d'art on està la Santa Cena de Leonardo? (les majúscules són meves).
És l'À., que se'n va a Milà amb els amics d'aquí a uns dies. Em fa feliç aquest interès.
(Li passo l'enllaç del convent de Santa Maria delle Grazie però ja no queden entrades per aquell cap de setmana).
***
Els objectes que ens acompanyen i que acumulem, no sé ben bé per què, seguiran aquí quan ja no hi siguem. Els gravats que hem comprat i emmarcat al llarg de la vida, la vaixella que reservem pels moments importants que, o bé ja han passat o bé mai arribaran, fins i tot alguna ampolla de vi que guardem, o tants i tants llibres que hem llegit (o no) i que formen una paret que ens protegeix. Es fa estrany pensar que siguem els més fràgils i provisionals d'aquest món més proper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada