Notes

Escolto l'entrevista que Javier Aznar fa a Emma Cline, autora, entre d'altres novel·les, de La invitada, que no trigaré a llegir. Surten a parlar del món on es desenvolupa la història, dels Hamptons concretament, i Cline reflexiona sobre la vida que porten determinades persones d'aquests territoris, físics i socials, tan benestants. Eliminar de la teva vida els problemes quotidians que arrosseguem la resta de mortals, ve a dir Cline, és, en el fons, quedar-te amb una vida buida, llisa, plana. Que després et porta a omplir-la amb artificiositats generalment poc gratificants quan no perilloses, afegiria jo. I potser sí que té raó Cline i som afortunats de tenir les nostres preocupacions i les nostres lluites diàries que sovint tant ens fastiguegen.

***

Dels diaris de Pairolí, aquest fragment que podríem subscriure mot a mot (i que fins i tot potser l'hem escrit, amb altres paraules i tons):

Com que la nostra planeta és viure en la contradicció, un dels desitjos permanents i fondos, més o menys reconeguts, de l'home sedentari és fugir. Imagina que canvia de casa, de paisatge, de poble, de vall. Si viu a muntanya, somia una casa a marina; si viu a la cosa, es deleix per per un paisatge de camps i boscos, fèrtil i frondós. L'home sap, sobretot a partir de certes edats i situacions familiars, que difícilment acomplirà aquest somni i que és fàcil que mori allà on viu. Però li és dolç figurar-se aquells paisatges que no pot albirar i en els quals pensa que estaria més a gust, tot i que, si és lúcid, també sap que la conformació o la incomoditat es duen al cor i que el paisatge hi té poc a veure. Tot són fantasies que crea la rutina, el tedi.

Resignat, quan davalla dels somniejos, de les elucubracions, l'home s'acontenta del que té i si no en sap, pitjor, perquè aleshores pateix i la frustració es torna un rau-rau constant que llima en silenci els dies i hi posa un rajolí d'amargor.

***

Que aquests diaris de Pairolí siguin editats per una editorial petita i perifèrica, mentre tanta morralla és publicada per editorials cèntriques i centrals em sembla inexplicable i diu molt poc del nostre ecosistema (perdó pel terme) cultural.

I, compte! Molt bé per l'editorial, Gavarres en aquest cas. Sort en tenim.

***

Quan surto de la feina, enfilo de pressa el carrer de la Maternitat per arribar al pàrquing on tinc el cotxe. No és un camí gaire agradable: voreres estretes, poca llum, cotxes que passen rabent i, ara, el soroll de les obres magnes d'un camp de futbol. Tot això no obstant, el final del camí em reserva una sorpresa: en el tronc d'un dels arbres que voregen al carrer, i que ara no sabria dir quins arbres són, a l'alçada dels meus ulls, s'enfila un raspinell. M'estranya veure'l allí i m'acosto una mica per comprovar que, efectivament, ho és, però quan nota la meva presència propera s'esmuny tronc amunt. És, tanmateix, una alegria fugaç la visió i la companyia efímera d'aquest raspinell barceloní.