Notes

L'R. em diu que aquest proper cap de setmana se'n va a Londres. Certament, fa enveja, però una enveja sana. S'allotajaran a Chelsea, em diu, prop de la mítica llibreria John Sandoe. I jo ara, per raons que no vénen al cas, trigaré temps a fer una escapada d'aquestes, que abans acostumava a fer prou sovint. Així que, potser per conformar-me, penso en la fugacitat d'aquestes escapades, que passen com un llamp, com una tempesta d'estiu, entre la nostra rutina. Recordo l'última anada a la capital britànica: a les tres de la tarda de dissabte la llum s'esblaimava ja a Richmond. Havíem dinat en un pub, mentre la televisió oferia un partit de futbol entre dos equips anglesos grans, d'aquests que veuen esborrats el seu caràcter i interès per raó del diner i la projecció global. Els carrers eren plens a vessar de gent que s'apressava a agafar el metro fins el centre i jo pensava que no feia ni vint-i-quatre hores que havíem arribat i ja no ens en quedaven ni vint-i-quatre més. Quedaria el record, sí, de Kew i de Richmond i de Frans Hals i de Holbein i de la gentada del Chinatown. Però cada dia aquest record s'aniria entelant una mica i es faria llunyà fins que, potser, l'arribariem a confondre amb altres moments, amb altres hiverns, amb altres mons.

***

El camí de Londres em porta a la pàgina web de l'Anthony Powell Society, una societat literària dedicada a la figura de l'autor d'Una dansa per a la música del temps. Per passar-s'hi hores llegint els butlletins que publiquen, les cròniques, les diferents aproximacions a l'autor i l'obra. Crec que les hi passaré, en comptes de perdre tant de temps en el fangar de l'actualitat.

***

Precisament, llegeixo La Vanguardia en un bar, mentre dino. Crec que un diari pot ser pro-governamental sense necessitat de fer sentir vergonya aliena.

***

Sopar, l'altre dia, amb dos professors de batxillerat i un petit grup de companys -companyes, sobretot- de l'època. Amb algun dels assistents feia gairebé quaranta anys que no ens vèiem. L'ambient és cordial però la sensació no deixa de ser una mica estranya. Toca fer un resum dels anys passats -això que se'n diu posar-se el dia- i jo ho faig a batzegades, desballestadament, mirant de repassar el complex llibre de la vida sense saber posar l'accent on tocaria. Desprès m'adono que em deixo portar massa per l'eufòria del moment i tinc la impressió d'haver viscut uns moments d'una certa irrealitat, com d'haver volgut tornar a viure en aquell passat. L'endemà ho visc amb una certa ressaca.

***

M'apareixen sovint a instagram, per raó dels algoritmes, imatges i vídeos de Grècia. Mars límpids, cases blanques, muntanyes pelades, ciutats de pedra... M'ajuden a somiar. Ara ho faig en el Peloponès, en Mani sobretot, que imagino immune al turisme de masses i als luxes illetrats que han colonitzat altres indrets -illes, básicament- del país. M'he fet ja una projecció de la ruta que seguiria, de les ciutats i pobles on m'aturaria, dels camins que recorreria. És un itinerari imaginari perfecte, ideal, com els gasos que estudiàvem a la facultat i que complien al peu de la lletra totes les lleis físiques amb noms de savis: Gay-Lussac, Boyle-Mariotte... Quan van explicar-nos que els gasos reals no acabaven d'ajustar-se al compliment d'aquestes lleis físiques vam desenganyar-nos i no vam saber veure que allò no deixava de ser un avançament del que ens trobaríem a la realitat: que la vida no s'adaptaria a allò que nosaltres havíem imaginat o desitjat.

***

França, Itàlia, Grècia... i no gaire més.