***
De vegades la realitat em fa dubtar sobre la meva visió de l'home, habitualment propera a les tesis de Hobbes. La dels voluntaris de València, per exemple (aquells que són anònims i a qui no interessa sortir a les fotografies ni que la seva mà esquerra sàpiga què fa la dreta). O la d'algun jurat popular -un cas recent a Mallorca- que demostra tenir més sentit comú que certs professionals de la judicatura.
Potser, penso, si les persones no estiguessin sotmeses a la intoxicació permanent, serien més lliures i, per tant, més raonables. I no parem de crear màquines i professionals de la intoxicació.
***
Parlant d'intoxicació, fa tretze anys vaig escriure això sobre twitter. No vull ser un exemple de l'odiós jo ja ho deia, bàsicament perquè els arguments que ara esgrimeixen molts per criticar i abandonar aquesta plataforma no són en absolut els que exposava llavors, i sobre els quals no he canviat d'opinió. Ara, més aviat es tracta de fugir dels arguments i opinions contràries. Per utilitzar un símil escatològic: entre la merda de twitter, si t'agrada més seca però en trobes molta de tova, doncs fots el camp.
***
I seguint amb l'escatologia: quina merda de país és aquell on el frontisme arriba fins i tot a haver de triar entre dos presentadors de televisió.
***
En el llibre Un erizo, tres juncos, dos rocas Lucía Boned repassa la trajectòria de l'editorial Pre-textos (més que una editorial, diria, si l'expressió no em portés mals pensaments) a partir dels testimonis dels seus tres artífexs. Manuel Borrás, Silvia Pretdesaba i Manolo Ramírez parlen de com va forjar-se l'editorial, en paral·lel a la seva vida en comú, i les converses -o monòlegs- acaben transcendint aquest seu món propi per anar més enllà. No hi ha res en els seus testimonis que no tingui interès, però a mi m'ha cridat especialment l'atenció una reflexió de Borràs sobre la llibertat i el que considera el seu principal fre: la por. Diu: El miedo es algo que se está imponiendo en nuestra sociedad a pasos agigantados, desde instancias estatales, instancias sociales, públicas, el miedo al atentado, a la falta de salud, el miedo a todo. El miedo al miedo es lo que genera la falta de libertad, lo que más coarta.
Efectivament, la por és una arma terrible.
***
Inesperadament -almenys per a mi- aquest diumenge ha aparegut plujós i extraordinàriament gris. Del llit estant ja sentia caure la pluja de la teulada. Ara, des de la finestra de la biblioteca, no aconsegueixo veure les muntanyes, les tapa una boira blanca i espessa com cotó fluix.
No sé per què, però avui m'esperava un dia de sol, per sortir a passejar i a feinejar i llegir al jardí. En canvi, m'estic aquí tancat. Només m'ha alegrat veure el primer pit-roig des de la finestra de la cuina. Saltironejava, juntament amb quatre pardals, sota el lilà i els quatre arbusts del parterre de darrere a casa, aixoplugant-se.
(Ara, la pluja sembla haver llegit el que acabo d'escriure, i m'ha respost fent-se més intensa. Sento com baixa l'aigua amb força per la canal. És un so que m'enfredoreix del tot i m'impulsa a deixar d'escriure i arrecerar-me al costat del radiador).
***
Cada vegada més sovint, sento la necessitat d'intercalar entre les meves lectures algun llibre de poesia. Mai n'he estat gaire bon lector i no és que intenti ara redimir-me, és simplement que ara en sento més la necessitat que abans. Però la lectura de poesia em resultat extraordinàriament exigent. No només perquè cal prendre-la a petites dosis -això, que és quasi un tòpic, no deixa de ser una realitat- sinó perquè requereix un estat de lectura -un estat de percepció, diria- que no es té sempre.
Així, pot arribar el cas en què hom comença a llegir un poemari trobant en cada poema allò difícilment definible que et fa viure'l i combregar-hi, i unes hores després reprendre'n la lectura i trobar els poemes embafadors, insípids o hermètics. Sempre he pensat -i crec que ho he escrit- que un llibre de poesia és com un museu, on trobem obres que ens fascinen al costat d'altres que ens resulten indiferents i on l'acumulació, unida al cansament i a la pèrdua de percepció, resulten fatals. La poesia seria, doncs, en certa manera més propera a les arts plàstiques que a d'altres formes d'escriptura.
***
En aquesta línia, escèptic com sóc amb els escrits sobre art -i també sobre poesia-, la introducció de Martín López-Vega a la selecció de poemes (Poemas escogidos) d'Adam Zagajewski feta per ell mateix i publicada per Pre-textos, em sembla un text extraordinàriament enriquidor i pedagògic per entendre l'obra poètica de l'autor polonès. Entrar en la poesia de Zagajewski (de qui havia llegit bàsicament prosa) de la mà de López-Vega resulta catalitzador i estimulant.
Dels primers poemes d'aquesta antologia m'agrada especialment -i potser indefectiblement- el que porta per títol Las iglesias de Francia, que les comença dibuixant així, amb gran realisme líric:
Las iglesias de Francia, más hospitalarias que sus tabernas
y sus poemas,
dispuestas como enormes racimos, entre parras, o en colinas,
suavemente
o inmersas en los valles, en el fondo del mar verde,
en el paisaje seco,
edificios abandonados, graneros vacíos de piedra gris,
entre casas grises, en grises aldeas,
más por dentro rosadas o blancas o adornadas por el sol que
ha traspasado las vidrieras.
Entre les esglésies que apareixen en el poema la más bella es la de Chartres, donde la piedra sofoca el deseo, o la basílica de Vezelay rosada como labios salvajes como fresas, o la d'Albi, enfundada en piel de dragón.
És extraordinari Zagajewski quan està tocat pels àngels o quan nosaltres sabem percebre-ho.
***
Mentrestant va caient la pluja fina, que envernissa les taulades i fa sortir tot el verd de l'herba molla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada