***
Hi ha dies, després d'encadenar lectures fallides, d'haver visitat llibreries amb una sensació de spleen, que experimento una por profundíssima. És un pànic a sentir un desinterès definitiu per la literatura, a que se m'adormi aquesta passió i ja no sigui el complement imprescindible i indissociable de la vida. Seria terrible que això acabés passant i, de vegades, en veig algun indici.
***
El món funciona per castes. Durant èpoques (o en determinades cultures), aquestes castes són més nítides i visibles, separades amb més cruesa, mentre que en d'altres moments o territoris són més difuses i s'oculten en telons d'hipocresia. L'ésser humà, un animal a la fi, cerca la seguretat i el refugi, i intenta trobar la protecció que dóna sempre pertànyer a una casta afavorida. Els individus que tenen una ambició més marcada intenten escalar envers castes més preminents, mentre que els més conformistes poden trobar un encaix còmode en nivells de seguretat més o menys raonables. Les castes no tenen, però, una estructura estrictament piramidal, sinó que formen un entramat en xarxa. Hi ha castes estrictament socials, però n'hi ha també de sectorials, laborals, territorials; hi ha castes polítiques, empresarials, funcionarials, professionals... És difícil que aquest sistema deixi d'existir, perquè és inherent a la naturalesa humana, però haurien de blindar-se els mecanismes que fan possible la mobilitat i el creixement dels individus. Durant dècades, la meritocràcia ha estat el principal mecanisme d'òsmosi entre castes i l'educació (acompanyada de l'esforç que requereix) l'eina principal per assolir-la. Ara, un mal entès igualitarisme a la baixa, debilita l'educació i posa en risc la meritocràcia, assolint un efecte invers al -teòricament- desitjat. Al mateix temps, l'elefantiasi d'alguna casta (que el lector tregui les seves conclusions) pot arribar a generar un autèntic parasitisme que trenqui els equilibris, ja de per sí intestables, d'aquest sistema.
***
És indiscutible que no tohom sap escriure novel·les. El novel·lista ha de ser un escriptor especialment dotat, una mena d'arquitecte en qui convisquin les habilitats artístiques i les capacitats tècniques; algú dotat tant per a l'estètica com per al càlcul d'estructures. L'assaig, en canvi, podria semblar un gènere més a l'abast de tothom que tingui coneixements d'una matèria, capacitat de recerca i habilitat constructiva. I sobre aquesta base s'escriuen i es publiquen infinitat d'assaigs. Ara bé, tampoc aquests elements, ni que estiguin sustentats per una erudició i/o una capacitat d'anàlisi infinites, són garantia de res. El caràcter plumbi de tantíssimes obres d'aquest gènere n'és la prova més evident. L'assaig necessita no només una tesi, un sentit, sinó una ànima. Molts assajos són una pila de llenya magníficament dissenyada i organitzada però no tenen la guspira que fa encendre el foc. Ara estic llegint un assaig que és una mostra de virtuosisme, amb un desplegament imperial de cites i referències, i una orfebreria d'enciclopedisme. Però al cap de cinc pàgines ja se'm tanquen els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada