***
Sovint constato la reiteració de missatges. Però, com deia algú, no recordo qui, amb sarcasme: això no és ser repetitiu, és ser insistent i coherent.
***
Llegida una novel·leta, T'agrada Brahms, de Françoise Sagan. Em deixa força indiferent, tot i que li trobo moments d'escriptura brillant, que, com acostuma a passar, s'aparten de l'argument. Com aquest:
El llac del Bois de Boulogne s'estenia davant d'ells, glaçat, sota un sol apagat; només un remer esportiu, un d'aquells homes estranys que veiem com cada dia miren de conservar una forma que no sembla que importi a ningú, de tan anònim que és el seu físic, feia grans esforços per evocar l'estiu, alçant de vegades, amb el rem, un raig d'aigua guspirejant, argentat, i quasi inoportú de tant com l'hivern, entre els arbres immòbils, s'anunciava trist.
***
Lipari. El pas de les setmanes, i aquest fred que ha irromput inesperadament com una metàfora viva de la realitat, fa difícil escriure ja sobre aquells llocs i aquells dies. Em sento com el remer del text de Sagan, fent esforços absurds per evocar l'estiu. Les atmosferes de Salina i Lipari, la travessia en barca fins Stromboli són realment difícils d'evocar. Caldrà molta força de braç.
El vell port de Lipari -la Marina Corta- és meravellós. Té alguna cosa de venecià, però també de llevantí -valencià- i fins i tot de portuguès. Però és profundament sicilià. A redós de les dues petites esglésies -la de Sant Josep i la de les ànimes del Purgatori-, hi amarren aquí només petites embarcacions. El sol d'agost hi cau inclement tot el dia i només de nit s'amorteix una mica la calor. Llavors, els llums de sodi dels fanals es reflecteixen en el mar i, sense necessitat de que arribi a imperar el silenci, hom pot sentir-se on vulgui, fins i tot en el passat. Ni les omnipresents terrasses, ni les botigues de souvenirs, que venen també estris de platja i em recorden les de l'Estartit de quan era petit, poden emmascarar l'esperit de la població. Si hom s'interna després pels carrerons d'aquest Lipari vell, emergeix el caràcter d'aquesta Sicília estranya, atomitzada en petites illes volcàniques. Ens regalima la suor pel front mentre enfilem aquests carrerons, estranyament deserts, i aquestes places vestides de plantes i flors. Després pujarem les escales que porten a la catedral de Sant Bertomeu. Ens penedim de no haver arribat un dia abans, el 24 d'agost, dia de la celebració de les festes d'aquest patró. Per contra, quan arribem a la catedral, hi trobem un funeral. L'església és plena de gom a gom, fins i tot alguns homes s'esperen a fora. De reüll veiem com, des de l'altar, parlen les autoritats, endiumenjades i guarnides amb bandes amb la bandera tricolor. A la sortida, dones vestides de negre, amb elegància, s'abracen i ploren. Turistes com som, fem molta nosa i ens apartem ràpidament de l'escena.
***
A Lipari, ens hostatgem a la casa d'L. L'elecció ha estat afortunada. La casa té segurament les millors vistes de tota l'illa. Des de la terrassa de l'apartament, veiem tota la vila de Lípari, presidida pel castell i la catedral, amb el mar al fons. Com a Salina, veiem arribar tots i cadascun dels vaixells que fan cap al port. Des del jardí de la casa, situada al municipi de Pianoconte, veiem també la costa oest de l'illa, amb els penya-segats que donen a la bella platja de Valle Muria i els seus farallons tallants. Més enllà, l'illa de Vulcano amb el cràter fumejant. Al fons, Sicília amb la mola de l'Etna desdibuixada per les boirines.
A l'hora de la posta del sol -tramonto, una bella paraula que he après- fem una caminada al mirador proper, des d'on veiem també les illes de Filicudi i Alicudi, entre les quals el sol s'amaga en una actuació teatral insuperable.
Una mica més enllà, des de l'església vella -blanca, d'aires profundament grecs- de Quattropani, tenim a tocar la nostra estimada Salina, verda i poderosa. Lipari és el centre i el cor d'aquestes illes; la nostra mirada vol abraçar-les totes i no perdre'n mai cap de vista.
***
El claustre de la catedral de Lipari, construït amb antigues columnes gregues que aguanten els capitells romànics normands, resulta una al·legoria de la nostra civilització: l'occident cristià construït a partir del món clàssic grecollatí.
***
L., milanès retirat, i la seva dona, són molt amables. L. ens ve a buscar al port i m'acompanya després a recollir el cotxe de lloguer. S'espera durant les operacions burocràtiques del lloguer, vigilant que no hi hagi cap engany. No para de dir-nos que el telefonem si, en algun moment durant l'estada a l'illa, es produeix algun problema. Ens fa aparcar al seu garatge i ens obsequia amb licor casolà de bergamota, com un limoncello però fet amb aquest perfumat cítric de Catània, tan preuat. Ens explica que cada any un amic n'hi envia una caixa. L'alcohol és fort, profundament saborós i aromàtic, gairebé com veure's un perfum. El camí de corbes a recórrer fins la capital, amb el petit Fiat, per anar a sopar m'obliga a ser moderat en el consum.
***
M'adono que, a aquestes alçades de la vida, no saber italià és una mancança imperdonable. El succedani macarrònic que intento articular no és una opció.
***
Una tarda anem a banyar-nos a Acquacalda. El nom, oposat a la nostra Aiguafreda, ens fa gràcia. La platja és una llengua de còdols, oberta al nord, gairebé deserta. Les primeres cases s'aparten pocs metres de l'aigua. És l'únic dia en què els núvols vencen el sol i això ens fa pensar en com deu ser aquest llogarret a l'hivern. Ens l'imaginem solitari, sotmès a les inclemències del temps, als vents del nord i a les humitats; un indret de duresa salvatge i d'aigua poc calda. Som conscients que mai sabrem com són realment aquestes illes a l'hivern; mai hi vindrem. Una vida no dóna per viure-hi tantes vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada