***
Parthenope, de Paolo Sorrentino, un film excessiu, desigual, en molts moments desagradable, incòmode i sòrdid, que pretén fellinejar en excés. Però per damunt de tot ell hi sura la bellesa incommensurable, també incòmoda, torbadora, punyent i inabastable de Celeste dalla Porta.
***
A Me'n recordo d'Emili Manzano el succeeix una altra lectura insular, Diario de un acercamiento de Vicente Valero. Després de Mallorca, Eivissa. Hi entro a un ritme més lent, però amb la certesa de que la necessària complicitat també arribarà.
***
Prenc el cafè a la terrassa, aprofitant les últimes hores d'un sol que escalfa prou com per diluir, momentàniament, el fred que regna aquests dies. Llegeixo i estic bé. Sobtadament, com si es tractés d'un acord malèvol a l'estil Molotov-Von Ribbentrop, es posen en marxa simultàniament els motors, propers, d'una serra mecànica i d'un altre aparell que no aconsegueixo identificar. La irritació que em provoca aquest soroll estrident m'enterboleix l'humor.
***
A la Central, l'N. troba un petit volum que du per títol Terapia para dinosaurios. Són tires, més o menys humorístiques, que anem llegint a l'atzar, mentre fullegem el llibre. Em fa feliç veure-la riure obertament, al mig de la llibreria, amb aquestes històries ocurrents.
(Acabem comprant Terapia para dinosaurios).
***
Just quan surto de tancar el cotxe al garatge, hi ha un punt en què les cases semblen haver-se posat d'acord per ocultar els llums de tot el veïnat. Des d'allí, i gràcies també a la puresa d'aquestes nits fredes, aconsegueixo veure a la perfecció un fragment de cel profusament estrellat, com un miracle. Penso que l'habitual impossibilitat de veure les estrelles, a causa de l'excés de llum del món que habitem, és com una metàfora perfecta de tot allò que l'excés de riquesa ens impedeix viure. El nostre cel nocturn estèril és el mirall del nostre tedi i fastig.
***
Somio que una casa de subhastes posa a la venda uns mitjons blancs de García Lorca. Hi vaig i me'ls deixen provar. Malgrat estar somiant, sóc plenament conscients de que els mitjons de Lorca no m'aporten cap capacitat perceptiva alterada ni em confereixen cap mena de virtuosisme líric.
***
Banyuls altra vegada. Ara, les vinyes hivernals amb els ceps nus, fins i tot amb la terra glaçada en alguna obaga. Els rierols, en canvi, baixen amb aigua. Una aigua neta, glaçada i transparent com un cristall. Pugem el caminet que porta fins la métairie de Maillol. Hi regna el silenci i la figura de la Mediterrània. La fredor hivernal del metall l'agermana amb les altres escultures del mestre que descansen, nord enllà, en els freds jardins de les Tulleries.
***
Me'n record d'haver-me mostrat impertinent unes quantes vegades -escriu Emili Manzano- però sempre seguint les normes que aconsella el filòsof Alain: només de manera deliberada i amb algú que tenia més poder que jo.
És una màxima que intento seguir també sempre. Si alguna vegada s'ha de ser arrogant i tempestuós, cal ser-ho amb els poderosos.
***
Sento una entrevista -pòdcast- d'Helena Farré Vallejo amb Manuel Astur. Em quedo amb la crítica que Astur fa de l'afectació. Té raó: si alguna cosa cal evitar sempre és l'afectació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada