The Cure i jo

¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú? -preguntava reiteradament Loquillo en la cançó estrella d'un àlbum (EP) injustament oblidat que tenia precisament com a títol aquesta pregunta. Era potser l'àlbum més punk d'un cantant i d'una banda d'origen i estètica rocker que, encertadament, flirtejava amb altres corrents musicals. Quan d'adolescents escoltàvem aquesta cançó, a mitjans dels 80, responíem irònicament que nosaltres l'any 1977, el de l'esclat a Anglaterra del moviment punk, estàvem fent la Primera Comunió. Així que, per edat, no vam poder viure aquella onada musical, que suposava un trencament absolut amb el rock tradicional, a temps real que dirien els cursis. Sí que el vam transitar, però, amb posterioritat. Amb quinze i setze anys escoltàvem Sex Pistols, The Clash, Stranglers, Bowie... En aquella època no existia una globalització cultural i la prova n'és que al poble veí, on cursàvem el batxillerat, tenien uns gustos ben diferents als nostres: els agradaven Iron Maiden, Barón Rojo o Scorpions. Van tenir la mala sort de que en una festa major els van portar el grup heavy Leño i això els va marcar per sempre (ara, als festivals dels nostres pobles i viles hi porten coses pitjors, però no em ficaré en aquest jardí). Així que nosaltres, a més de superar-los en resultats acadèmics, també passàvem la mà per la cara als nostres veïns en gustos musicals. Per no parlar de l'estètica: la nostra confusió pijipunkmod (polos Lacoste amb botes militars, serrells o cabells tallats al dos) era, malgrat tot, millor que aquelles grenyes -no sempre netes-, els pantalons skinny o les jaquetes texanes amb cromos de calaveres. Només empatàvem -a zero- en una cosa: els resultats obtinguts en el sexe oposat. I sí, el nostre punk era façana (érem nois ordenats) i era estrany encabir Hombres G o Los Nikis en aquells gustos radicals, però estàvem al corrent de la movida a través d'uns cassettes que ens gravava l'amic J. quan anava a Vinarós i rèiem molt amb les lletres de Siniestro Total, algunes de les quals han resultat macabrament premonitòries del que vindria dècades després (ayatola, no me toques la pirola).

Però després va aparèixer The Cure a les nostres vides. Bé, The Cure ja havia fet entrada al món quasi una dècada enrere, però, com deia a l'inici, per qüestions d'edat, nosaltres anàvem amb retard. Igual que l'acceleració punk va durar poc, donant lloc a la new have o el postpunk (llavors en dèiem after punk), els nostres gustos van evolucionar també en una línia similar. Vam passar a escoltar els Smiths, Siouxsie i, sobretot, The Cure. L'any 1986 va aparèixer un elapé de recopilació de singles del grup britànic: Standing on the beach. Fou el primer àlbum dels Cure, del qual vaig viure'n la publicació en el mateix moment. No parava llavors d'escoltar-lo, totes les cançons eren immenses. També estava obsessionat amb el grup el meu amic J., que el posava a totes hores. La seva mare, quan sentia la veu, tan personal, de Robert Smith li deia mira, ya está llorando otra vez. Ens feia gràcia això i, de fet, encara me'n fa.

Llavors jo me'n vaig anar, en contra de la meva voluntat, a cursar l'últim curs de batxillerat -COU, a l'època- a una escola de la Barcelona més benestant. Vaig fer un amic que tenia una vespa de color taronja i recorríem amb ella -jo de paquet- els barris pijos de la ciutat. Ell insistia en què ens acostéssim als grups de noies pijas, però jo estava de pas, estudiava i només pensava en tornar els caps de setmana al poble. En tot cas, si alguna cosa m'interessava era algun grupuscle alternatiu: nois i noies esquius que tocaven música, escoltaven precisament els Cure i fumaven substàncies prohibides. Però jo no he fumat mai substàncies prohibides -ni tan sols legals- i aquests individus s'acostaven poc a classe, així que mai vaig entrar en aquells cenacles. Vespa, bàsquet i complir l'expedient fou el resultat d'aquell curs.

Però a partir dels singles de Standing on the beach, vaig estirar el fil de The Cure i vaig anar escoltant -i comprant en la mesura del possible- tots els seus àlbums. La professora de francès va fer-nos llegir L'étranger de Camus, que vaig enllaçar feliçment amb Killing an arab, un títol que ara seria objecte de clamorosa cancel·lació. Pertanyia aquest tema a l'insuperable primer àlbum Three imaginary boys, que després escoltaria una vegada i una altra en un cassette, ara perdut, al cotxe. L'himne Boys don't cry encara em fa vibrar.

Ràpidament vaig recuperar el terreny perdut dels àlbums publicats fins aquell moment: Seventeen seconds, Faith, Pornography, Japanese Wishpers, The top i The head on the door. Dibuixen l'estel·la insuperable del grup a la primera meitat dels 80. Després vindria la primera publicació d'un nou disc que vaig viure, el doble i desigual Kiss me, kiss me, kiss me. Conté un altre himne, Just like heaven, i concessions als aires disco, que ja havia fet la banda en el passat, amb temes com Why can't I be you? o Hot, hot, hot. Tenien, aquestes cançons, l'avantatge que podien ser punxades en les discos de Platja d'Aro i eren com un clau roent al qual ens podíem agafar enmig de les merdes que ens havíem d'empassar en aquelles nits que val més oblidar.

Clausurarien la meva època estudiantil dos elapés més, Disintegration i Wish, la publicació dels quals, no sabria dir per què, no vaig viure amb tanta intensitat, tot i incloure, sobretot el primer, grans cançons. L'ombra de l'edat adulta i la responsabilitat començava a fer aparició, la música passava a un segon terme i li apareixia un enorme competidor que engoliria els meus interessos: la literatura. Als Cure, els dec, tanmateix, la meva primera publicació escrita. Fa pocs dies la vaig recuperar. Era una carta de l'any 1990 a la revista Rock de Lux. La revista havia anat evolucionant amb l'entrada dels 90 i en les seves pàgines s'evidenciava, número rere número, una polèmica encesa entre els columnistes que defensaven aquests canvis i els lectors que volien que la revista es mantingués fidel a les essències indies. En el meu escrit, amb la moderació montaigniania que em caracteritza, afirmava no voler entrar en polèmiques estèrils i em limitava a preguntar quelcom que avui es pot obtenir fàcilment amb un simple clic: la llista de singles publicats per la banda en tota la seva trajectòria. Arqueología curativa, van titular el text que incloïa la meva petició i la resposta que hi donava la revista.

Han passat tres dècades i mitja. La vida ha canviat, els interessos també. I el món. Els cabells crepats de Robert Smith fan una mica de llàstima (els meus no, perquè són inexistents), però la seva veu manté la força i el seu to inconfusible. Conservo com un tresor aquells discos. Sovint, cansat de la ràdio, escolto al cotxe les cançons de The Cure i, empès per la moda actual, faig el que abans no feia: anar als concerts que programen a Barcelona. Em suposen una sensació una mica agredolça, l'evidència d'un temps que passa i resulta inaferrable, encara que ens aferrem al repertori d'aquests concerts, com fèiem abans a aquelles cançons que sonaven esporàdicament en hòrrides discoteques.

***

L'extraordinari elenc de cançons dels Cure fa que puguis anar redescobrint temes i variant les perferències amb el temps. Ara mateix, la meva cançó absolutament favorita és Push, de 1985. Semiinstrumental, la música aguanta més de dos minuts fins que no apareix la veu de Robert Smith, entonant -o plorant- una lletra minimalista. Aquí, en directe al teatre romà d'Orange (amb petita pífia final de Robert Smith):