Notes

M'explica l'M. que la seva germana, quan arriba la nit del 31 d'octubre, es disfressa de castanyera i, si truquen a casa seva nens celebrant el maleït Halloween, surt i els dóna castanyes. Em sembla molt bona idea, si no fos que les castanyes van cares. Crec que repartir caramels industrials de pur sucre i baix cost s'adiu més amb aquesta celebració importada, banal, gregària i absurda que tant sembla agradar, també, als pares de les criatures.

***

He llegit La convidada, d'Emma Cline, que vaig sentir qualificar com la novel·la de l'estiu. He arribat, doncs, amb uns mesos de retard a aquest llibre, certament estival quant a l'entorn on transcorre la història i que hom identifica, sense que el text ho expliciti, amb els Hamptons o algun indret equiparable d'estiueig benestant de la Costa Est.

La convidada és una novel·la ben travada, gairebé diria que és una bona novel·la. La trama resulta atraient -quasi addictiva-, els personatges -bàsicament la protagonista- estan ben dibuixats, l'argument, tot i tenir algun gir discutible, no cau en la superficialitat i la història té, fins i tot, profunditat psicològica. Però al capdavall no deixa de ser una novel·la. I empro aquí aquest terme no en el sentit estricte de gènere literari -és evident que es tracta d'una novel·la- sinó d'història clarament fictícia, indiscutiblement novel·lesca, si es permet la redundància. Totes les novel·les són ficció, però en alguns casos, i aquestes són per a mi les grans novel·les, la ficció es mimetitza amb la realitat, o crea un món que passa a ser real. Marías com a paradigma.

No nego que La convidada em va entretenir (la vaig llegir en vint-i-quatre hores) i fins i tot em va interessar, però no puc deixar d'apuntar-li un defecte notable: quan fies gran part de l'obra a l'argument deixar un final obert acaba decebent el lector. És, fins i tot, una mica trampós. I una altra puntualització a fer, fruit de la mania personal: crec que es podria haver aprofitat més la geografia de la història, posar noms i cognoms als escenaris, dibuixar el territori, donar-li més protagonisme. L'opció de la inconcreció no acaba de resultar si no es per definir un territori volgudament boirinós o mític. Aquí el paradigma per a mi és la ciutat i el temps, inconcrets però extraordinaris, on Marcos Ordóñez situa la novel·la Detrás del hielo.

***

Seixanta morts a València. I els que, malauradament, vindran. La catàstrofe, les històries esgarrifoses, la destrucció, el dol. Per un altre costat, la malaltia de l'X, un noi de l'edat de l'N., que ens sobrevola aquests dies. Una loteria macabra i sobtada, desoladora, inconcebible. Com a conclusió, només la certesa de la nostra fragilitat i desprotecció, malgrat viure en un món hiperdesenvolupat, ultrasecuritzat i aparentment impermeable al desastre.

***

Pensar, com alguns corrents actuals tendeixen a fer creure, que podem constituir-nos com a individu sense tenir en compte d'on venim és un error i una falsedat. Qui som depèn indiscutiblement dels nostres orígens, ens agradi o no, i abjurar-ne és una opció personal respectable però estèril. M'agrada veure com aquest pensament, que he tingut sempre, és compartit amb Miquel Pairolí, que sap expressar-ho de forma nítida i il·lustrativa, després de descriure els seus orígens:

I bé, vinc d'aquest món, d'aquests orígens pagesos i de la Catalunya vella. Voldria dir-ho amb la màxima objectivitat possible, sense orgull, però tampoc sense amagar-me'n. No pretenc presumir-ne però tampoc oblidar-ho ni dissimular-ho. Avui dia circulen moltes idees interessadament enganyoses sobre la qüestió dels antecedents. És el vent que bufa. El progrés de la genètica com a ciència coincideix amb el menyspreu de l'herència familiar i cultural com a tret que caracteritza la personalitat. Un contrast ben curiós. Alguns afirmen que tant li fa els orígens de cadascú, en la societat democràtica de ciutadans lliures en què vivim. Tots iguals i humans. Sí, la mà ha de ser estesa a tothom. En efecte, tant és a l'hora de relacionar-nos, però no a l'hora de definir-nos, de mirar endins de cadascú, de voler saber com som i per què adoptem algunes actituds que provenen del subconscient o de l'inconscient i que ens retraten. Els orígens compten, de vegades a favor i d'altres en contra, determinen actituds i són la clau que explica algunes relacions que tenim. No és pas veritat que tant sigui tenir uns avantpassats com uns altres, provenir d'un entorn familiar o d'un altre, igual com no és veritat que tenir una infantesa plàcida i ben comportada suposi el mateix que patir-ne una de tempestuosa i difícil. Tot marca i per sempre.

No hi puc estar més d'acord. Xavier Pla, en la seva biografia de Josep Pla, subscriu aquesta mateixa tesi i assenyala que els seus orígens de propietari rural marcaren clarament les actituds i comportaments de l'escriptor. Com ens marquen a tots. Així, jo, malgrat no tenir pràcticament ja cap dels atributs propis d'aquesta tipologia humana o classe social (especialment els econòmics), seré sempre un petitburgès de poble, més o menys passat pel sedàs dels aires de la ciutat. Si remeno papers que corren per casa i rebusco entre els records familiars, hi trobo avantpassats -pagesos- que ja vivien en aquesta contrada al segle XVIII, hi trobo la figura sòlida del meu besavi matern forner, l'Antolin (s'ha mort el pare del poble, es veu que deien quan el van enterrar), hi trobo els dos avis que van ser alcaldes, l'un darrere l'altre, ara just fa un segle (conservadors avant la lettre), hi trobo la marca indeleble (potser en excés) de l'última guerra i, sobretot, hi trobo tot el pes de dècades d'existència d'un negoci que va alimentar-nos i va alimentar, potser també massa, el nostre sentit de responsabilitat. Per això, qualsevol vel·leïtat revolucionària seria no només intrínsecament equivocada sinó incoherent. I pensar que els orígens de cadascú no ens marquen és, com escriu Pairolí, un engany.

***

Precisament sobre els orígens geogràfics, així com Pairolí defineix clarament quin és el seu territori i l'acaba situant en el marc de la Catalunya vella, a mi em costa més centrar-lo i etiquetar-lo. Els aiguafredencs vivim en una mena de terra de ningú. No tenim res de vigatans i tenim poc -ni tan sols orogràficament- d'osonencs, encara que alguns moviments polítics tinguin interès en situar-nos en aquesta comarca. Tenim ben poc de vallesans, potser només la parla. No som pagesos. La nostra economia ve d'una migrada activitat fruit dels recursos naturals -llenya, carbó, glaç- que deixa pas, entrat el segle XX, al comerç i a la petita indústria. Barcelona ens xucla, cada vegada més, i exerceix una influènca enorme. Alguns tenim des de fa dècades grans lligams amb la capital (som mig barcelonins), però la naturalesa i els costums d'un poble petit difícilment se subjuguen als usos de la capital: no tenim hospitals, no tenim teatres, no tenim boulevards. Potser tenim molt caràcter propi o potser no en tenim cap.

***

Al blog de José Luis García Martín llegeixo que Niceto Alcalá Zamora va publicar, a l'exili, un llibre sobre gramàtica. García Martín cita aquest fragment: El artículo ordena la circulación y clasifica la estadística; el adjetivo es servidor, a la vez sumiso y presuntuoso; el pronombre, tras su vanidad de poder personal, se aviene a ejercer función representativa; el participio, sin firmes convicciones y hostil solo a la división del trabajo, cambia de filiación y sirve para todo; la preposición es aya, dueña o rectora oscurecida y caprichosa… No sé si Alcalá Zamora fou un bon polític -més aviat m'inclino a pensar que no- però no hi ha dubte que el seu estil a l'hora de definir literàriament els components d'una oració és difícilment superable. Em quedo sobretot amb la definició de l'adjectiu: sumís i pressumptuós. I quants adjectius amb forma humana no circulen, doncs, pel món!