***
Fa uns anys vaig llegir Octubre, l'últim diari que va publicar Miquel Pairolí, un any abans de morir. Em va semblar excel·lent. Pairolí és un planià i això es nota en la manera d'entendre l'escriptura i d'encarar la vida, amb una combinació, que no té per què ser contradictòria, de passió i escepticisme.
Ara -no sé per què no ho havia fet abans- he afrontat la lectura dels seus dos altres diaris Paisatge amb flames i L'enigma. Paisatge en flames m'ha semblat també un gran exercici d'escritura. És profund, tot i que s'hi percep encara la joventut de l'autor. La prova de trobar-se davant d'un gran dietari és la necessitat de citar-lo i, en aqest cas, hom s'ha de contenir per no fer-ho contínuament. Així que em centraré només en una les últimes entrades en què recorda la vivència del dia de la mort de Josep Pla.
Escriu Pairolí que Un tel de tristesa acompanyava la primera convocatòria dels records. I en fa balanç a continuació: les primeres lectures, els seus articles defensant-lo, les omnipresents anècdotes que rodejaven sempre l'escriptor, el projecte d'escriure un llibre sobre la seva figura... Explica que va llegir El quadern gris amb divuit anys i una cama trencada i em fa pensar, en quan vaig llegir-lo jo per primer cop, amb un parell d'anys més i durant els dies de Nadal, amb la despreocupació pròpia de la vacança universitària.
En Pairolí, el record deixa pas aviat al to elegíac propi del moment, en un estil gens allunyat del mestre: Des de la finestra, aturada ja la ràdio, contemplava l'humida frondositat d'abril, el verd jove i vigorós dels camps i els boscos, el país florit, i pensava que Pla acabava d'anar-se'n. Vaig arribar a emocionar-me. Pla m'havia ajudat d'una manera definitiva a estimar la literatura i en els seus textos havia començat a intuir caires de la vida que els anys m'anirien confirmant, de vegades dolorosament. Mestre de l'art i de la vida que només vaig conèixer a través dels llibres, aquell dia de la seva mort vaig deixar transcórrer força hores tot resseguint els racons més estimats dels seus textos, en un excercici poc recomanable que, això no obstant, m'aconhortà. La mort, vaig acabar pensant, al cap i a la fi allibera de la vellesa, magre i incert consol.
***
Encore. Pairolí sobre l'amor. En una primera entrada, després de referir-se als efectes d'una aventura amorosa d'un home ja entrat en anys i de citar Pla dient que les coses sentimentals són, en aquest país, les més doloroses de totes, fa referència a les persones que acaben concedint als afers sentimentals una importància justa. Prefereixen, diu, una berenada a l'ombra d'una morera cap al tard del mes de juny, amb un pa ben crivellat, unes tomates ben sucoses, un oli saborós, un fuet picant i un vi fresc, que no pas les agredolces delícies de l'amor, perllongat amb les seves complicacions o fugaç amb les seves nostàlgies.
Per contra, unes pàgines més enllà relata un episodi amorós propi -Hem passat junts aquesta tarda, tan serena, estimant-nos, jugant com dos cadells, besant-nos, posseint-nos- i acaba reblant que La joia, el gust d'abraçar, de besar un cos tan càlid, tan ple de vida, a res no pot comparar-se.
I crec que, malgrat la contradicció, tant els abstinents del primer text com l'inflamat Pairolí del segon tenen raó.
***
Queda ara pendent només la lectura de L'enigma i la probable relectura d'Octubre.
***
L'escriptor Manuel Vilas en una entrevista al diari: En este mundo, el que no se deprime es un psicópata.
Més enllà de l'exageració -o no- de l'afirmació, sempre m'ha resultat sorprenent com determinats individus són capaços de moure's amb gran confort en les situacions o en els ecosistemes més pútrids i desagradables, com si trobessin allí el seu encaix perfecte. (I no em refereixo, òbviament, a qui treballa en entorns marginals i té precisament una vocació d'ajudar a les persones que viuen en els límits).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada