Apunts

M'avisa l'amic X. que en una d'aquestes últimes entrades he escrit, per error, el lladruc d'un cos llunyà. Penso que de vegades les errades poden millorar els textos, introduint elements poètics més enllà de l'estricte realisme.

***

Llegeixo que Umbral explicava que va decidir deixar d'escriure poesia quan va adonar-se que li pagaven més per escriure en renglons seguits que no separats. Se non è vero, è ben trovato.

***

És curiós com, arribats a una certa edat, oblidem coses importants amb una facilitat pasmosa. Revisant textos antics dels meus diaris em trobo amb una cita de Knausgård que podria ser gairebé la meva visió de la vida, precisament per això la destacava aleshores. Escriu Knausgård que, amb la maduresa, s'aprèn que la vida està formada de successos als quals s'ha de fer front i que els instants de felicitat consisteixen just en el contrari.

Com podia haver-me oblidat d'una veritat com aquesta?

***

Aquells dies d'estiu que vaig rememorant aquí, cada dia són més lluny. La tardor ha entrat amb tota la seva força. Costa veure'ls ja d'una manera que no sigui el pur record, gairebé com si fossin imatges fotogràfiques. Les històries d'aquells dies es van difuminant i queden com una pel·lícula vella.

Aquell primer dia sencer a Lipari el vam passar fora de l'illa. Vam sortir del petit port de Marina Corta amb una embarcació modesta, d'uns trenta passatgers. Set o vuit persones ens vam instal·lar a la reduïda coberta, sobre el pont. En sortir a mar oberta em vaig témer el pitjor: la barca es movia força, salvant les onades que ens venien de cara. La travessia fins a Stromboli era força llarga: vèiem la seva silueta cònica a la llunyania. A mig trajecte, ens aturaríem a Panarea, faríem un bany a les aigües turqueses de la bellíssima cala Junco i amarraríem al moll. És una llàstima veure en què s'ha convertit aquesta illa -o en el que intueixo que s'ha convertit-: un espai poblat de botigues de luxe -o pseudoluxe- sense interès i sense ànima.

Stromboli és tota una altra cosa. Afortunadament, la mar s'ha calmat i la travessia s'ha fet més plàcida. A mesura que ens hi acostem anem veient el fum que emana de cràter. El con de l'illa és d'una regularitat gairebé perfecta. Les aigües que l'envolten són d'una negritud plàcida, segurament a causa de la seva profunditat. Els vessants del volcà, en la seva part baixa, estan vestits de vegetació. El seu verd constrasta amb el negre dels espais envaïts per la lava.  En un punt hi veig una casa solitària, gairebé una barraca, absolutament aïllada de tot. Al voltant hi pasturen algunes cabres. No sé si hi deu viure algú, però sí és així, l'envejo. La població més propera a aquesta casa -Ginostra- només és accessible per mar i amb prou feines té electricitat i aigua corrent. Està totalment aïllada del poble gran de l'illa, Stromboli. El volcà impedeix la comunicació entre els dos pobles. A Stromboli, terra di Dio, la pel·lícula de Rossellini de l'any 50, el personatge d'Ingrid Begman intenta arribar a Ginostra fugint de l'ambient opressiu del poble de Stromboli, però, tot i que la pel·lícula acaba a meitat d'aquella fugida impossible, hom conclou que mor intentant creuar el volcà.

Desembarcats ja al poble de Stromboli, després d'un inevitable bany en la seva platja de lava negra com el carbó (mai puc resistir la temptació de banyar-me), caminem fins al centre de la població buscant precisament la casa on Rossellini i Bergman van viure el seu idil·li durant el rodatge de la pel·lícula. És coneguda com la casa rossa -vermella- i identificada amb una placa. És un cup amable, elegant, pintat de granat, amb els finestrals verds i un petit jardí de palmeres, campsis i gessamins. Ara és ben tancada. Em poso de puntetes per mirar per una escletxa que deixen oberta els porticons i veig el seu interior auster: albiro només un parell de matalassos i alguna cadira vella. Deu portar dècades tancada. De qui deu ser? Hi podríem viure?

Malauradament, la resta del poble ja està envaïda pel turisme: botigues, bars i carrers atapeïts de visitants que ens fem nosa els uns als altres. De tant en tant passen una mena de cotxes de golf -l'únic vehicle que circula aquí, juntament amb els ciclomotors-, que dificulten encara més el moviment humà. La meva incomoditat es va fent manifesta i desitjo fugir d'aquell cafarnaüm. L'escassa estona de què disposem impedeix qualsevol tipus de ruta alternativa i la calor imperant qualsevol intent d'ascensió a la falda del volcà, per modest que sigui. Restem, doncs, una estona asseguts en una terrassa, prenent una granita, entretinguts mirant el con fumejant, el ball de les barques en les aigües negres i l'incessant trànsit humà.

Amb l'entrada del capvespre embarquem de nou, amb l'objectiu de veure la sciara del fuoco, el vessant per on cau la lava, amb el seu roig intens en contrast amb la foscor de la nit. Però el Stromboli es mostra capriciosament indolent aquell dia i ens hem de conformar -i no és poc- amb veure com el sol s'amaga en ple mar, amb la corrua d'illes -Vulcano, Lipari, Panarea, Salina, Filicudi i Alicudi- acompanyant-lo. És un instant de gran bellesa -un festival de rojos i morats estenent-se i esfilagarsant-se per cel i mar- que ens compensa de l'apatia volcànica. Ens hipnotitza i gairebé no ens adonem del moviment de la petita barca aturada, amb tota la seva nimietat, enmig d'un mar immens que podria despertar-se en qualsevol moment i engolir-nos, fàcilment i capriciosa, amb tota la seva fúria amagada. Així que no puc deixar de sentir un cert alleujament quan enfilem, ja en plena nit i amb la brisa marina acompanyant-nos, la ruta de tornada cap a Lípari. Quan deixem Panarea a estribord, veiem un autèntic ball de llums: centenars de pals de velers que es gronxen amarrats a redós de l'illa. És una imatge molt bonica: el balanceig acompassat d'aquestes llumetes, que no deixa de mostrar, però, una realitat curiosa: la del gregarisme del benestar, que sembla fruit d'una necessitar exposar-se en els mateixos indrets en una competició absurda de riquesa i poder.

Si les llums de Panarea són fredes com estels, les de Marina Corta, ja a Lipari, se'ns apareixen amb la seva calidesa d'àmbar, com un port amic. La barca afluixa en entrar al petit port i el soroll del motor deixa pas al murmuri humà de les terrasses. Les aigües verdoses, petrolíferes, reflecteixen la llum dels fanals, que dansa sobre les seves petites ondulacions. La brisa nocturna del mar ha enfredorit els nostres cossos i no sentim ara les calors habituals d'aquest port. No em desagrada tocar, finalment, de peus a terra.