Apunts

No he querido saber pero he sabido... Així comença Corazón tan blanco i aquest és un dels inicis de novel·la més aclamats, no només de Javier Marías, sinó de la novel·lística contemporània. Doncs bé, ahir vaig experimentar exactament el sentit d'aquesta frase, quasi mítica, el que vol dir saber d'algun fet que hauries preferit no conèixer mai.

***

I justament aquesta setmana s'ha fallat (em pregunto si en aquest premi i en tants d'altres les dues accepcions del verb no s'arriben a confondre) el premi Nobel de literatura d'enguany, el que no va guanyar Marías. I em reitero en què, en aquests últims temps, Modiano i Ishiguro no deixen de ser l'excepció que confirma la regla.

***

La finor de Llop, també en articles com aquest.

(I els pessimistes gairebé sempre tenim raó).

***

Miquel Pairolí escriu a L'enigma sobre la relació entre desig, possessió i record. És a dir, sobre futur, present i passat. Em fa gràcia perquè és un dels temes sobre els quals he escrit també algunes vegades. Pairolí cita Stendhal com a exemple de persona i creador que valorava més el desig -la frisança- que provoca la recerca del plaer (amorós, musical...) que no pas la possessió en sí mateixa. Cita en canvi Kierkegaard, Richter i, fins i tot un personatge de Bassani, com a exemples de qui posa l'accent en el record, en el valor d'allò que hem posseït o viscut i que, per tant, ja ningú no ens podrà prendre. A aquests últims, jo els posaria l'objecció de la nostàlgia que sempre genera el record d'allò que hem viscut i ja no vivim, d'allò que hem tingut i ja no tenim. El desig stendhalià, per contra, és sempre viu i només s'apaga amb la possessió. Paradoxalment, mentre aquesta no tingui lloc ens impulsa i ens dona vida.