***
Alguns amics són molt escèptics amb la meva creixent inclinació a escoltar pòdcasts. Com en un assaig clínic, jo els sotmetria a l'experiència de tancar-los tres hores al dia en un cotxe -bona part de les quals fent cua- escoltant primer les notícies i tertúlies de diverses emissores de ràdio (passades pel biaix ideològic i/o d'interès políticoempresarial de cadascuna d'elles) i després fer-los escoltar les entrevistes d'algun dels pòdcasts de Javier Aznar o Helena Farré Vallejo, per exemple. A veure quin tractament triarien.
***
Estic fent una relectura -lectura, en algun cas- dels contes de Javier Marías. Lògicament, no m'agraden com les novel·les (i dic, lògicament, perquè, sentint-ho molt, continuo considerant el conte com un gènere menor), però sí que hi ha en molts d'ells l'empremta del gran escriptor, una mena de força que la limitació -d'espai- del conte no pot arribar a contenir. I té interès trobar-hi en algun cas elements embrionaris de les seves novel·les: esbossos d'històries, personatges, obsessions... Llegir aquest recull, Mala índole, és com viatjar per la perifèria, per racons més o menys ocults de l'univers de Marías.
***
Em trobo l'M. al forn i, mentre fem cua per compar el pa i l'esmorzar, em diu que va llegint aquest blog i que, fins i tot, el recomana. Li estic agraït però, alhora, experimento una sensació d'exigència. Sovint publico aquests escrits com qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla, sense tenir gaire clar si arribarà mai a alguna platja habitada. La immediatesa de la publicació en línia -a diferència del procés d'edició i lectura d'un llibre, que té un ritme i una disponibilitatdiferent- té molts avantatges, però aquesta accessibilitat permanent, a tothora i per a tothom, és un desafiament afegit per a l'autor, Tirar al mar aquestes ampolles, arribo a pensar, no deixa de ser un exercici d'inconsciència.
***
És curiós com en alguns escriptors la seva veu fònica (el timbre, l'entonació, l'accent) difereix substancialment de la seva veu literària.
***
Al capdavall, i per molts esforços que fem, tots acabem sent contradictoris i incoherents. Però en aquest món nostre, incoherent per sí mateix, en el qual acaba triomfant qui té més força o habilitat per imposar el seu relat, encara que estigui ple d'incoherències, em pregunto si tenen sentit els sacrificis i renúncies personals per mantenir una certa coherència en les accions i els principis. La consciència és acomodatícia, em deia la meva mare quan era un nen. En moltes persones ni tan sols existeix, penso ara.
***
La bellesa, i en un concepte ampli de bellesa hi incloc la netedat, la cura pel detall, l'harmonia i, fins i tot, el silenci, no és garantia de res, però acostuma a ser una contribució a la civilització. La incúria personal, el desordre, els crits, el soroll, la desídia... en són l'antítesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada