Notes

Quan vaig ser a Niça, gràcies a llegir Bezsonoff, vaig anar a Masséna. Sempre que vaig a Bordeus (no tant com voldria) passo per Mollat i, si puc, per La Machine à lire a la bellíssima plaça del Parlament. A Toulouse, Privat i fins l'últim cop no vaig descobrir l'enorme Ombres Blanches. Actes Sud a Arles, Teissier a Nimes i Goulard al Cours Mirabeau d'Aix. Torcatis i la Catalana a Perpinyà i procuro no perdrem les desenes de llibreries de viles més petites. I, és clar, les llibreries de vell. Però si hagués d'escollir una llibreria francesa, triaria Sauramps a Montpeller. És una llibreria lletja, situada en un indret horrible. A pocs passos de la plaça de la Comédie, sí, però a l'entrada d'un centre comercial espantós, d'arquitectura moderna però alhora démodé, per on circulen sempre riuades de gent. Té una estructura laberíntica i poc afortunada, on sempre m'acabo perdent, però un cop dins, crec que és immillorable. La prova és que sempre he de fer esforços per no comprar més llibres dels que, en cada moment, és raonable.

Aquesta vegada n'han caigut dos: La femme à venir, extret de la taula homenatge al recentment desaparegut -just quan el començava a llegir- Christian Bobin i Comme un ciel en nous de Jakuta Alikavazovic. L'R. em diu, amb certa sorna, que sóc un connaisseur. S'equivoca. Em deixo endur per les intuïcions i les descobertes, que no deixen de ser intuïcions consolidades (també hi ha intuïcions fallides).

El Bobin l'he començat, l'Alikavazovic ja l'he acabat. Curiosament, ambdós tracten, d'una o altra manera, la relació entre un pare i una filla. Per això vaig endur-me el llibre d'aquesta autora desconeguda i, sobretot, perquè aquesta relació s'explica entorn de les visites que feien tots dos al museu del Louvre. No en faré ressenya, només algun apunt. La figura del pare, emigrant iugoslau, s'explica a través d'aquesta obsessió pel Louvre -pels museus i per l'art en general que acaba tenint algun component obscur, fins i tot- com a element per construir-se una nova identitat. La llengua -francesa-, la cultura, l'art, el coneixement, la imatge -portar un bon abric, per exemple- per esdevenir una persona nova. Ja n'hi ha prou amb ser estranger, imagina't ser pobre, li diu a la filla. I les maneres de no ser pobre -encara que sigui només externament- son el saber i l'aspecte. No em sembla una mala idea.

La filla, l'autora, guanyadora de diversos i prestigiosos premis literaris -això la fa autodefinir-se en algun moment com el braç armat de son pare, crec que està molt ben trobat- demana autorització per passar una nit al Louvre i a partir d'aquí construeix aquesta mena d'assaig - Premi Médicis d'assaig, tot i que jo no l'acabaria de definir així- sobre la visió de l'art, els museus, la identitat, el patrimoni, el dubte, el record, el desconeixement de les arrels (i dels nostres propis pares)... No és la meva lectura, però té un interès indiscutible.

***

Dès que j'ai le pu, je suis partie. J'ai quitté l'université; j'ai quitté la France. Tout ce qui li était cher, je l'ai rejeté. Il aimait la sobriété et l'élégance: je me suis teint les cheveux en rose.

Això escriu Alikavazovic i el llibre acaba sent una mena de reconcialiació o, fins i tot, homenatge. Potser no, potser només una reflexió profunda. Però des d'una perspectiva paterna no em puc deixar de preguntar sobre aquesta negació rebel inicial. Realment és necessària? És injusta, fins i tot cruel. Mereix disculpa.

***

Escriu Jakuta Alikavazovic sobre la identitat, que es manifesta també amb el nom i el cognom, i esmenta les vegades que li han arribat a escriure malament aquest cognom estranger.

Curiosament pensava l'altre dia amb el desdeny que, al meu parer, suposa escriure malament el nom d'una persona, especialment si és algú conegut. Gent que em coneix de tota la vida, profundament, i que m'escrigui Figueres em resulta incomprensible.

***

A Montpeller el tramvia que agafem -el quatre- porta retolat i escrit arreu (també anunciat per megafonia) el seu destí: García Lorca. Malgrat tots els defectes que pugui tenir, aquest país és diferent.

***

Seriosament, a Montpeller no m'importaria gens viure-hi.

***

A l'apartament on ens estem, sentim a primera hora del matí d'un divendres allí laborable, els talons de la veïna del pis de dalt que se'n va a treballar. Després baixa l'escala de marbre fins el repicar s'acaba esborrant. És impossible no sentir l'estranyesa de la temporalitat -només hi serem dues nits- ni de la pròpia ociositat mentre la vida corrent dels altres segueix el seu curs implacable.

L'endemà -dissabte- ja no se senten els talons. Nosaltres ja marxem.

***

En l'escriptura, he perdut l'interès per les descripcions. ¿Què en trauríem ara d'explicar com eren aquelles placetes de Montpeller, aquell indret on vàrem seure a dinar i on ens tocava un sol tan agradable? Explicar el moment, això sí, és tota una altra cosa. ¿Però qui és capaç de fer-ho?

***

Em fa una certa ràbia que allò que més ens acabi agradant de les ciutats franceses sigui les reminiscències parisenques que hi veiem. I és inevitable que aquests omnipresent fractals parisencs siguin allò més atractiu.

***

No es pot canviar d'equip de futbol, però sí que es pot canviar de ciutat. Uns dies sóc de Tolosa i uns dies sóc de Montpeller.

***

Què preferiries, poder teletransportar-te a qualsevol lloc del món en qualsevol moment o situar-te allà on ets, però en un altre temps?- em pregunta l'N. mentre caminem per la ciutat. En un altre temps, li responc sense dubtar. Jo també, diu.

I aquesta pregunta em fa pensar en una altra que va fer-me l'À. fa molts anys, quan era petit: què preferiries que la gent que passa et veiés despullat o que pogués saber què estàs pensant? Despullat, li vaig respondre, també sense cap dubte.

***

Al museu de Lodève, en el marc d'una magnífica exposició de paisatges del museu de Reims, veiem uns quants Corot (a diferència d'entre Toulouse i Montpellier, entre Corot i Courbet no tinc dubtes, sempre Corot). Doncs bé, casualment llegeixo en Alikavazovic que Corot ajudava els pintors amics desafortunats estampant la seva firma en els quadres que havien pintat perquè els poguessin vendre a un bon preu. Un beau geste. 

Diari

Sento una profunda antipatia pel seleccionador espanyol de futbol. Són coses pròpies de l'hooliganisme futbolístic en el qual em permeto militar, tot i que els mèrits del personatge per provocar aquesta repulsa són, objectivament, prou evidents. El sento, tanmateix, respondre en una roda de premsa una pregunta sobre la mort de la seva filla i no puc evitar que tota l'aversió es dissolgui de forma instantània -i transitòria- en aquell moment. Diu que, efectivament, a la vida no tot són coses boniques -això és una evidència que sovint l'aparador del món que se'ns projecta diàriament vol amagar- però també que, sense que la filla sigui amb ells, la seva dona i ell la tenen present cada dia i fins i tot poden arribar a riure pensant en com actuaria en determinades situacions.

És una obvietat que no hi ha, per a uns pares, desgràcia equiparable a perdre un fill, però em reconforta sentir que també hi ha maneres de sobreposar-s'hi. A través del valor del record, per exemple. I em resulta difícil pensar en com poder revertir la nostàlgia -en aquest cas, una nostàlgia negra i punyent- en un record feliç d'allò viscut i que ja ningú et pot prendre. I em pregunto com de complicat deu ser compatibilitzar la realitat, palpable en cada moment, de l'absència amb la necessitat de viure, sense sentir que la normalitat sigui una traïdoria.

***

De la lectura de Proust el que més em val, personalment, són les conegudes il·luminacions, és a dir, la capacitat de l'autor de fer-nos adonar d'allò que atresoren, per exemple, els records o els objectes que ens han acompanyat al llarg de la vida i que transcendeixen la seva pròpia existència. D'allò que simbolitzen o representen per a nosaltres determinats moments, determinades persones, determinades coses, encara que siguin de forma abstracta o vaga, i sempre des d'una perspectiva personal. D'aquesta manera, llegint Proust puc arribar a sentir que el meu trànsit per la vida no és tan estrany com en determinats moments podia arribar a pensar. I és aquest acompanyament, que va més enllà de la mateixa literatura, el que donen els grans autors. Després, en Proust, hi ha, això sí, les duquesses i les cocottes... 

***

1987: un assaig d'il·luminació proustiana.

Quan arribava a les vuit del matí al jardí del bell edifici neogòtic del Sant Ignasi m'havia trobat algun cop amb un grup de joves de la meva edat que s'estaven al costat de la font, fumant i xerrant. Jo era nou, estava allí de trànsit per un any, i només els coneixia de vista, vagament. Només sabia el nom d'un d'ells, que venia a la meva classe. Recordo que a vegades s'adormia i tenia els ulls vermells. No sé si transitava pel costat fosc de la vida o vivia alguna situació difícil. Faltava sovint a classe, era amable. Els professors el tractaven sempre bé, malgrat les reiterades faltes, absències i males notes; curiosament no vaig veure mai que el reprenguessin amb acritud. Mai el vaig arribar a tractar. Sé que formava part d'un grup de música, amb alguns dels que l'acompanyaven a la font. Cantaven una versió de Kortatu amb una lletra adaptada per esdevenir una crítica ferotge a aquella escola. Sabia que escoltaven The Cure, com començava a fer també jo. M'agradaven també les noies d'aquell grup, no perquè fossin més boniques, sinó perquè trencaven els estereotips, tan previsibles, d'aquell col·legi. M'atreia el grup de la font perquè representava per a mi alguna cosa que desconeixia però que se'm revelava interessant. Venien d'una realitat prèvia, d'anys, que jo no havia viscut i que m'era aliena. Era una realitat en la qual jo no era. Per tant, no en sabia res i em guiava només per una aparença, una imatge, o potser només una sensació, que em representava un món atractiu sense que sabés ben bé per què. Ho desconeixia tot d'ells i només em deixava portar -sense deixar-me portar, perquè, de fet, mai vaig fer-hi cap acostament- per allò que creia que significaven: un món diferent, al marge, uns espais físics que jo mateix imaginava i desconeixia, uns territoris de la zona alta de la ciutat però allunyats, gairebé oposats, dels escenaris més tòpics i fàcilment representables d'aquells barris, uns espais on escoltarien música, tocarien, beurien, fumarien i potser alguna cosa més. Però no era la transgressió allò que m'atreia, perquè sempre m'ha semblat sòrdid el món de les drogues, sinó aquest viure al marge, aquesta elecció d'una existència diferent, que se'm representava com pròpia d'una elit que superava els gustos mitjans i majoritaris. I mai vaig tenir l'oportunitat, ni tan sols la idea ferma, d'acostar-m'hi. Per timidesa, incapacitat, respecte o potser també per por de trobar-me amb alguna cosa diferent d'allò que imaginava, esperava i se'm representava. Ni tan sols recordo ara les seves cares, però sí que és ben viu el record d'aquelles sensacions, una il·luminació que té quasi un gust, una percepció d'un món desaparegut i, potser, quasi imaginari.

***

Katherine Mansfield atribueix la suposada laxitud moral dels francesos en matèria sexual a l'absència, en les cases d'aquell país, d'un mínim de comoditat en el mobiliari destinat a seure. Això provoca (o provocava), segons ella, que qualsevol relació social d'una certa durada hagi de traslladar-se, indefectiblement, al llit. És un apunt de dietari que em fa una certa gràcia i em fa pensar en determinades afirmacions de Josep Pla. En aquesta anotació, Mansfield planeja.

***

La lectura dels diaris de Mansfield no és fàcil, crec que requereix d'uns certs coneixements contextuals i de l'obra de l'autora dels quals estic mancat. Ara bé, és impossible no trobar-hi, aquí i allà, observacions i reflexions poderoses, especialment sobre l'escriptura i la seva pulsió com a escriptora, que l'obliga a una lluita constant i difícil. En aquest testimoni és on trobo el principal valor d'aquests diaris.

***

Katherine Mansfield, 1 de gener de 1915:

Per aquest any tinc dos desitjos: escriure i fer diners. A veure. Amb diners podríem viatjar quan volguéssim, tenir una habitació a Londres, ser tan lliures com volguéssim, i ser independents i orgullosos amb els no ningú. És la pobresa el que ens té lligats. De fet, en Jack no vol diners i no guanyarà diners. Jo n'he de guanyar. Com? Primer, acabar aquest llibre. És un començament. Quan? A finals de gener. Si ho aconsegueixo, estic salvada. Si escrivís dia i nit ho aconseguiria. Sí, ho puc fer. Vinga!

T'abraçaria, Mansfield!

(Molt bona traducció, per cert, de Marta Pera Cucurell).

***

Hi ha dies que em lamento de no poder dedicar les hores que ara mateix tinc a algun projecte d'escriptura més ambiciós -escriure una novel·la, per exemple- però després reflexiono sobre aquesta jerarquia que la convenció ha generat en la literatura i que situa la ficció a dalt de tot, amb la novel·la a la cúspide,  i penso que no deixa de ser artificiosa. Potser és allò de qui no les pot haver diu que són verdes, però tal vegada la construcció d'una obra pot consistir també en confegir, dia a dia, amb pedra seca, aquest edifici modest, bastit amb les pedres que tenim a mà i mirant que encaixin bé i resisteixin el pas del temps.

***

Això de l'edificació amb les pedres que tenim a mà em fa pensar en la coneguda classificació dels escriptors que fa Isaiah Berlin entre els escriptors guineu, que surten a buscar pel món les seves peces -idees, experiències, inspiracions-, i els escriptors eriçó que fan la seva obra amb allò que tenen més a mà i amb una gran idea de partida.

Hi ha, tanmateix, eriçons que necessiten posar-se l'abric i la bufanda, i sortir a passejar i fer una certa vida de guineu, encara que sigui de guineu contemplativa, per no perdre's en el seu propi laberint.

Apunts

M'envia l'R. aquesta pulla que Javier Marías deixa caure en el tercer volum de la trilogia Tu rostro mañana: Me sentía como esos vacuos escritores de diarios que registran sus mezquinas vidas con gran detalle y además las dan luego a la imprenta para tedio de lectores incautos o muy mezquinos y vacuos a su vez. (Aquest fragment em ratifica en la meva opinió sobre el fet que els grans autors, quan rivalitzen, acostumen a rebaixar el nivell d'allò que escriuen de manera notable).
Però si consigno aquest fragment aquí és perquè passats uns dies, trobo en Proust (A la sombra de las muchachas en flor, traducció de Pedro Salinas) el que em sembla gairebé una rèplica perfecta: Y ocurre igualmente que los productores de obras geniales no son aquellos seres que viven en el más delicado ambiente y que tienen la más lúcida de las conversaciones y la más extensa de las culturas, sino aquellos capaces de cesar bruscamente de vivir para sí mismos y convertir su personalidad en algo semejante a un espejo, de tal suerte que su vida, por mediocre que sea en su aspecto mundano, y hasta cierto punto en lo intelectual, vaya a reflejarse ahí: porque el genio consiste en la potencia de reflexión y no en la calidad intrínseca del espectáculo reflejado. I penso precisament que això és el que fan els grans escriptors de diaris, fins i tot en el registre de vides aparentment mesquines.

***

Vaig a fer-me el passaport. Quan arribo a casa, el comparo amb el que tenia caducat. La foto de l'antic és de fa just vint anys i em resulta inquietant veure com semblen dues persones completament diferents. No només les faccions han canviat, sinó també la mirada, l'actitud. Diria que s'ha perdut, sobretot, la ingenuïtat.

***

Compro un llibre per wallapop. Quedo amb el venedor a una cantonada de la plaça Catalunya. Quan arriba es disculpa perquè s'ha adonat que el llibre té alguns subratllats que no havia vist abans. Me'ls ensenya i em diu que si volia regalar el llibre entendria que ja no m'interessés. Però després afegeix que potser aquesta història dels subratllats inesperats i del treball d'esborrar-los podria afegir una certa història al regal. I penso que sí, que el noi té raó i que potser és un novel·lista en potència.

***

Precisament, respecte a les imperfeccions i els deterioraments dels objectes i possessions, he arribat un punt de la vida en què he pres plena consciència de que la majoria de coses que posseïm ens sobreviuran i, des d'aquesta perspectiva, ja no m'importa tant que puguin rebre cops, desgastar-se o que es faci palès en ells el pas del temps. He perdut, en part, la voluntat d'extrema conservació i no per un sentiment infantil d'enveja o de revenja cap a aquells objectes inanimats que tindran una vida més llarga que la nostra, sinó perquè crec que intentar, d'alguna manera, perviure a través del món que ens rodeja i ens ha acompanyat al llarg de la vida, deixant un escenari impol·lut, és absurd i innecessari.

***

Em trobo al tren l'amic J. M'expressa una certa preocupació per una eventual desaparició d'aquest blog, apuntada en una anotació de fa uns dies. I la veritat és que aquest comentari em reconforta força. I potser sí que caldrà seguir escrivint per als happy (o unhappy) few (very few) que aquí ens trobem.

***

Tanmateix, a vegades resulta difícil sobreviure al silenci.

Notes

Havent dinat, assegut llegint a la terrassa, acaronat per un sol tardoral que encara escalfa, penso que seria magnífic fumar-me un cigarret per acabar de confegir una imatge perfecta, un instant rodó. Però ni tinc cigarrets ni n'he fumat mai ni pretenc, en realitat, fer-ho. Crec que no hi cap altre element on convisquin d'una manera tan evident i encontrada la crida estètica amb la perniciositat, la simbologia captivadora amb la realitat desoladora.

***

Tanmateix, fumar permet fer gestos extraordinaris. Com quan a À la recherche... el senyor de Norpois llença a terra un magnífic cigar, tot just acabat d'encendre, perquè es troba amb una senyora, la mare del narrador. L'estètica, altre cop.

***

Lentament, però implacable, vaig constatant la mort d'aquest bloc.

***

Sortint del concert, amb l'À. ens preguntem com pot ser que The Cure negligeixi en els seus concerts 10:15 saturday night, un dels seus millors temes. Creia que aquesta predilecció era només una mania meva i em fa feliç que no sigui així.

(Quan tenia divuit anys, portava al cotxe un cassette gravat de Three imaginary boys (aquest àlbum no té ni una mala cançó) que sonava sense parar gràcies a l'autoreverse. Amb l'inici tan extraordinari de 10:15, el volum pujava al màxim).

***

Mentre intercanviem whatsapps amb l'R., no recordo ara arran de què, em ve al cap aquesta idea, que li envio, sabent que segurament és inintel·ligible, però que m'anoto també a la llibreta per no perdre-la: El temps dibuixa una evolució implacable i incontrolable. Em referia a com anem canviant, de gustos, de vida, potser fins i tot de caràcter, sense saber ben bé què guia aquesta evolució, què ens porta a ser persones diferents d'una forma totalment implacable i vertiginosa. El pas dels anys dibuixa un solc més profund que les arrugues que ens apareixen al front.

***

De vegades penso que si no tingués família i, per tant, obligacions i, per tant, frens, seria insuportable.

***

M'adono que cada vegada escric de forma més fragmentària i que difícilment puc escriure ja d'una altra manera.

***

A la parada de llibres que hi ha al vestíbul del metro de Canaletes celebro trobar-me, colze a colze mirant i remenant, un vigilant de seguretat.

***

En l'escriptura, si em comparo amb l'X. (i no sé per què ho faig), penso que si ell és acadèmic, jo soc autodidacta; si ell és metòdic, jo soc impulsiu.

***

Aquesta cita de Valéry sobre les novel·les, recollida per Vila-Matas a Montevideo, que juro no haver llegit abans d'escriure alguns dels posts anteriors: sus grandes escenas, cóleras, pasiones y momentos trágicos, lejos de entusiasmarme, me llegan como míseros estallidos, estados rudimentarios en los que toda necedad se desata, en los que el ser se simplifica hasta la memez.

***

Per als dissenyadors de trens de rodalies: fer els seients còmodes no hauria de ser tan complicat.

***

Empès per una certa fascinació per les runes romàntiques, faig una escapada a l'abadia de Vallsanta, a Guimerà. Aparco a la carretera, just al costat del monestir mig enrunat. Estic sol, l'indret és preciós, envoltat de vinyes. Només trenca el silenci algun cotxe que passa de tant en tant per la carretera i el tro llunyà, apagat, d'algun caçador. M'assec en una de les pedres a admirar les restes de l'absis gòtic i de les arcades i, en un excés literari, llegeixo allí Tintern Abbey, el poema de Wordsworth, en la traducció de Miquel Desclot. Les mosques omnipresents -que vingui ja l'hivern i se les endugui- resulten una molèstia invencible, com una metàfora del triomf de la realitat sobre la poesia. Hi torno a la tarda, amb la llum ja baixa, quan el cel es tenyeix de violeta i es fa impossible no pensar en les recreacions de Turner de l'abadia de Tintern. Pur romanticisme anglès al límit de la plana de l'Urgell, qui ho havia de dir.

***

Tanmateix, l'abandó que es percep a Vallsanta en comparació amb Tintern o Hailes, a Anglaterra, fa patir una mica.

***

Aquestes terres, al límit entre l'Urgell i la Conca de Barberà, dibuixen un paisatge totalment diferent al que m'acostuma a envoltar, fins al punt de, en alguns moments, sentir-me en un altre món. Les ondulacions, els murs de pedra, les oliveres, la textura de la terra... em fan pensar en Grècia. Més al nord, la plana immensa vista des del santuari de la Bovera em recorda escenes de El espíritu de la colmena, que vaig veure l'altre dia.

***

De Vallsanta a Vallbona. L'harmonia i l'austeritat del cister. Llum i pedra. El so de l'aigua de la font i de les campanes que toquen a nones ressona en la plaça deserta. La grandesa de l'obra, la bellesa present arreu. Un món que, simbòlicament i materialment, depèn de les sis monges que hi viuen. Llarga vida.

Apunts

De L'educació sentimental em quedo amb el breu capítol final, en el qual el protagonista i el seu millor amic reflexionen sobre la vida que han tingut i sobre els seus respectius fracassos, que atribueixen potser a l'atzar, les circumstàncies, l'època en què havien viscut.

Jo no deixo de veure aquestes reflexions finals plenes de serenor i, fins i tot, conformisme com una esmena a la totalitat a tots els excessos que ens explica la novel·la, a tants girs i recontragirs, a tanta complicació i ambició, que fatiga només de pernsar-hi. Fréderic i Deslauriers conversant tranquil·lament a la vora del foc se'm fan finalment propers i m'arriba a reconfortar trobar-los, per fi, tranquils i reposats.

***

Vaig tenir la sensació que alguna cosa se m'escapava de Le muguet rouge a causa de l'idioma, per això el següent Bobin ha caigut traduït. Tanmateix, amb Autorretrato con radiador, a priori més proper, per l'idioma i per la seva concepció diarística, no he aconseguit la mateixa entrada. I no és ni molt menys per culpa de la traducció ni del traductor, crec que té a veure amb el fet de tractar-se d'un llibre molt francès, que no encaixa bé amb la llengua espanyola ni segurament amb cap altra llengua. I què vull dir amb això és difícil d'explicar, està relacionat amb l'intimisme, fins i tot amb la sonoritat o l'arquitectura de la prosa. O potser vaig errat i és que és, simplement, un llibre diferent o potser sóc jo qui no està en el mateix estat de percepció. I és que la percepció o l'atenció -més o menys extrema- a la qual es referia Simone Weil són elements claus també per a la lectura.

***

Entre les anotacions i aforismes que constitueixen els llibres de Bobin, però, sempre hi trobo elements de comunió, asseveracions que mereixen adhesió. Com aquesta definició que fa d'un currículum: esta especie de papel que se tiene que presentar a un futuro patrón, como en otros tiempos el esclavo tenía que enseñar el buen estado de su dentadura. O aquesta altra invectiva: El arte de la conversación es el arte mayor. Los que gustan brillar en él no entienden nada.

I és curiós que aquestes crítiques apareguin, com si res, enmig d'una escriptura profundament poètica, on les flors són un personatge central, amb aparicions com aquesta: Cansados, los lirios. Sus uñas han rayado la luz durante tres días, ahora están rotas y la luz todavía sigue allí, intacta.

***

La llum d'aquesta tardor és, en canvi, ben fràgil. De l'ambre que entra per la finestra després de dinar i ho envaeix tot, ho pinta de tot de bronzes, passem, en poca estona, sentint el silenci, a la fredor grisa i gairebé hivernal. El sol s'ha amagat darrere les muntanyes i les campanes toquen les cinc i anuncien l'hivern implacable.

***

Desplaçament de diumenge per un partit de tennis de l'N. Quan arribem, després de més d'una hora de cotxe, ens trobem que l'altra noieta s'ha lesionat escalfant i no pot jugar. Ens queda el consol d'una victòria sense esforç, com correspon en aquests casos. Però, tot i el viatge en va i el que estableix el reglament, crec que és més adient donar l'oportunitat de jugar un altre dia i així ho dic a l'entrenador de la rival i a l'àrbitra. Després, m'envaeix una sensació d'haver fet el préssec que m'enterboleix el dia. Acabo trucant a l'R., que em diu que hem fet el que tocava.

Notes

De L'educació sentimental:

Un centre de plata daurada, carregat de flors i fruites, presidia la taula, coberta de safates d'argent, seguint la vella moda francesa; safates plenes de salaons i espècies, formaven una vora al voltant; unes gerres de vi rosat refredades amb gel s'alçaven de distància en distància; cinc vasos d'alçada diferent estaven alineats davant de cada plat, amb coses que no se sabia quin ús tenien, mil utensilis de boca enginyosos; -i hi havia, només per al primer servei: un cap d'esturió mullat de xampany, un pernil de York al tokai, tords al gratí, guatlles rostides, un vol-au-vent Bechamel, un saltat de perdius roges, i als dos extrems de tot això, patates ratllades barrejades amb tòfones.

Doncs posats a practicar l'esnobisme gastronòmic, em quedo sense dubtes amb l'estil del segle XIX.

***

Recordo que fa molts anys T. va dir-me que el segle XIX, per a Espanya, havia resultat un autèntic desastre. Llavors, em va estranyar aquella afirmació tan rotunda. Potser fins i tot em va contrariar una mica. Era molt jove i potser havia llegit massa novel·les de Baroja o m'havia deixar endur pel romanticisme superficial de les històries de les nostres carlinades, sense saber veure les carnisseries que amagaven. O tal vegada era la fascinació que em produïen els moviments artístic de finals i tombant de segle. Tot allò amagava la realitat -certa- del desastre i l'avorriment que m'havia suposat, en algun curs del batxillerat -el tercer- l'estudi d'aquella història plena de daltabaixos, guerres, pseudorevolucions, pronunciamientos, reis propis i importats, constitucions, restauracions i, fins i tot, una república fugaç amb un president amb qui compartim cognom i que fou autor d'aquella frase cèlebre aplicable a tantes situacions del nostre dia a dia: Estoy hasta los cojones de todos nosotros.

Però el cert és que el segle XIX francès, amb totes les diferències que es vulgui, també es caracteritza per la inestabilitat i per un rebombori similar, si se'm permet la frivolitat terminològica. I segurament estem fent d'historiadors de casino de poble -o de tertulians de ràdio- però tampoc sembla la millor època per haver viscut en el país veí; tal vegada era el peatge a pagar per la necessària evolució social que ha anat venint després.

Així que tot i que el segle XX s'ha anomenat alguna vegada -no sé qui és l'autor de l'expressió- el segle de la megamort, sobretot per tot el que es va viure entre els anys 14 i 45, el XIX em sembla especialment inhòspit i, fins i tot, hostil, i la inflamació que reflecteix la seva literatura no sé si n'és el retrat més fidedigne, però en tot cas a mi em produeix una certa fatiga i desídia. Gastronomies a banda.

***

Quan aquest matí he obert la finestra del menjador, he vist com la primera llum del sol es filtrava entre les fulles tardorals del liquidàmbar i aquest bronze contrastava amb el verd brillant de l'herba acabada de regar per la rosada. Aquesta imatge fugaç m'ha fet pensar en el que havia llegit ahir de Christian Bobin: Lo que ayuda, es lo pasajero. Lo que aspira a lo eterno no resulta de ningún consuelo. I poc més endavant, en una altra entrada del seu diari Autorretrato con radiador: A la pregunta siempre embrazosa: ¿qué estás escribiendo ahora?, respondo que escribo sobre flores, y que otro día elegiré un tema todavía más nimio, más humilde si cabe.
I això fa preguntar-me què resulta més difícil si escriure sobre aquestes aparents nimietats -amb bons resultats, esclar- o escriure grans històries amb grans arguments. I no sabria què respondre.

Notes

La idea d'aquests dies: tornar a l'essència del que érem, a allò que ens feia feliços fa vint o vint-i-cinc anys, deixar enrere el pòsit d'aquests últims anys, les evolucions, les vel·leïtats, fins i tot, els creixements. Segurament és una intenció naïf i poc profunda, però crec que és encertada.

***

De moment, he comprat un petit quadre, cosa que no feia des de fa molt temps. Ernest Santasusagna fou mestre de la meva mare a Llotja -recordo que ella sempre en parlava- i m'ha fet gràcia trobar-ne un petit gerro de flors, una aquarel·la d'escola, ben executada, a un preu irrisori. Serà un petit homenatge al passat, penjat a la paret.

***

Aparco el cotxe davant de casa i veig en P. a l'hort de casa seva. Se m'acosta caminant amb dificultat, per xerrar una estona. Sempre n'aprenc alguna cosa, de la seva saviesa sense vernissos. No sap ploure, em diu i parla dels temors de la sequera, de que les fonts ja no ragen, els pagesos no podran sembrar i ja veuràs quan vingui la cuesta de enero. Em parla de sequeres antigues i em fa molta gràcia quan em diu que la més grossa que recorda va ser ara fa uns anys, l'any 45. I explica llavors que ell era un marrec que feia d'escolà i anaven amb el rector a fer el salpàs -la benedicció de les cases de pagès amb aigua i sal- quan la dona de Casanoves -sembla que encara la vegi, diu- se'ls va posar a plorar perquè se li havia mort l'home i ara només els faltava aquella sequera que els arruïnaria del tot. I aquestes històries d'altres èpoques les relaciona amb els temps d'ara per acabar parlant de les guerres. D'aquesta guerra d'ara que no entén ni sap per a què serveix i de la guerra d'aquí. Ja em diràs de què van servir tants morts, diu. I tot això el porta a concloure que la gent ha de poder viure i fer la seva, que segurament és la conclusió més simple però també la més sàvia que hi ha: vida i llibertat.

***

Tallo la gespa i quan he guardat tots els estris, vaig a mirar-ne el resultat i em trobo un pit-roig que es passeja entre el verd viu i és com un regal per la feina feta.

***

Quan tenia dotze o tretze anys m'impressionaren les imatges que vèiem a la televisió dels ecologistes de Greenpeace jugant-se la vida amb una petita zodiac que s'interposava, com David contra Goliat, al llançament, a alta mar, de bidons amb restes radioactives des de grans vaixells. Ara, en canvi, es llença tomàquet a les obres mestres dels pobres Van Gogh, Monet o Vermeer. La brúixola gira i gira sense trobar el nord.

***

La visió d'un calb intentant enganxar la seva closca a La noia de la perla de Vermeer podria ser un símbol de la lletjor enfront de la bellesa, però és més encara la imatge de l'estultícia en contrast a la capacitat.

(Anava a escriure genialitat, però crec que la capacitat és una qualitat superior perquè requereix alhora esforç).

***

Les novel·les del segle XIX, malgrat la indiscutible capacitat dels grans escriptors del segle, em cansen sempre amb la seva grandiositat i amb l'ambició turmentada dels seus personatges. Com en la mitologia clàssica, amb menys, ja faríem.

***

Presentació del poemari de l'X. a Barcelona: un èxit rotund de convocatòria i de resultats, a l'alçada dels mereixements de l'autor. Després, un sopar que em permet immergir-me en entorns diferents als de la meva quotidianitat. Una soirée -per escriure com al XIX- que m'aporta aire fresc.

***

No entenc a què treu cap pintar tot un tren amb graffitis, de manera que el sofert usuari de rodalies no pugui ni tan sols contrarestar les incomoditats i les impuntualitats amb la llum exterior o la visió del paisatge. Un pur exercici d'egoisme propi de nens malcriats.

***

L'R. em passa aquesta frase de l'últim volum de la trilogia de Marías Tu rostro mañana: Me sentía como esos vacuos escritores de diarios que registran sus mezquinas vidas com gran detalle y además las dan luego a la imprenta, para tedio de lectores incautos o muy mezquinos y vacuos a su vez.

Que en quedi constància, amics.

***

Fer que llanci improperis, insults i males paraules a crits davant del televisor -en algun cas també a qui té la gosadia i l'encert de reprendre'm- és tot el que treu de mi el maleït futbol. L'absoluta antítesi de la temperància montaigniana.

***

He tingut a les mans unes quantes vegades els diaris de Katherine Mansfield sense acabar de decidir-me a comprar-lo (i llegir-lo). L'altre dia vaig conèixer-ne la traductora i, ara sí, el llegiré.

Lectures

He passat aquests dies amb les lectures estimulants -més des del punt de vista intel·lectual que emocional- de Le muguet rouge, de Christian Bobin, i del Llibre de Durham, de Miquel Desclot. Tenen poc a veure l'un amb l'altre, únicament la coincidència temporal en la lectura i, potser també, un cert to compartit; un to silent, pausat, elegant. De fet, és aquesta vibració -una mena de balanceig que en lloc d'adormir, estimula- el que m'ha acompanyat al llarg de les dues lectures i me les ha fet agradables.

El quadern de Bobin és bàsicament aforístic i, com recordo haver escrit en alguna ocasió -i em sap greu autocitar-me- els aforismes tenen sempre per a mi alguna cosa de pirotècnic, és a dir, d'efectista. Però més enllà d'aquesta realitat -els aforismes serien per a mi una pràctica amb bales de fogueig mentre que la diarística és foc real amb totes les conseqüències- el cert és que el llibre té prou elements de profunditat i transcendència com per ser considerat molt més que un exercici de focs d'artifici. Le muguet rouge és, entre moltes altres coses, una esmena a la totalitat als nostres temps, als nostres costums i a les nostres maneres, i només per aquesta lucidesa ja mereix atenció i respecte. Segurament la cita que obre el petit volum és ja una declaració d'intencions. Em fa somriure amb la seva genialitat i intenció punyent. És de Nadejda Mandelstam i diu: Mandelstam racontait qu'ayant entendu pour la première fois le mot "progrès" à l'âge de cinq ans, il avait fondu en larmes, pressentant quelque chose de fâcheux. Començar així és ser valent, no amagar res i posar-se ben alt el llistó. I així al llarg de les pàgines no sempre es manté, des del meu modest punt de vista, aquest nivell tan alt, tot i que les ràfegues sovintegen: Un monde enténébré par sas lumières, per citar-ne una, ja que parlem de llums. O la rúbrica de l'autor a la cita inicial, que podria ser aquesta: La modernité est le crime parfait -même le mort ne s'aperçoit pas qu'il est mort. Però aquesta visió del nostre món que ens ofereix Bobin no és desesperançada, hi ha sempre una crítica ferotge al nihilisme i apunts plens de vitalitat. Així, per exemple: La poésie est don de lire la vie. Est poétique toute concentration soudaine du regard sur un seul détail, que provoque notre désir infantin de ne jamais mourir. O bé, Ta main gauche sur mon épaule droite en descendant un escalier: quel est ce poids qui m'allège tellement?

Mentre repasso el llibre per escriure això, m'adono que resulta difícil aturar aquest espigolar, però seria avantatjós tirar només de cites i fragments. Tanmateix, per acabar, no puc deixar d'esmentar aquesta reflexió sobre l'escriptura, que m'ajuda a repondre algun dels propis interrogants: Je sais pourquoi tu écris: pour sauver une flamme de feu. I precisament aquesta imatge em resulta especialment encertada perquè el to, l'atmosfera, d'aquest Le muguet rouge m'ha portat sovint al cap la visió d'aquells quadres de Georges de la Tour en què només la flama d'una espelma il·lumina les escenes i els dona una llum tènue i càlida. És un entorn semblant: el mateix silenci, la mateixa llum en la foscor, la mateixa introspecció.

L'amic X. és qui em recomana el Llibre de Durham, de Miquel Desclot, que situa en un dels llocs més alts en la seva anàlisi de diversos dietaris. He de reconèixer que em costa una mica entrar-hi, potser perquè la teoria literària és un element molt present en aquest diari i a mi aquest vessant acadèmic, que segurament a l'X. li resulta més proper, em costa de pair. Però poc a poc vaig agafant el ritme de lectura i, fins i tot, m'acabo interessant per l'anàlisi acurada que va construint l'autor de la poesia i la figura de Wordsworth, que gairebé arriba a esdevenir el fil conductor de l'obra. També hi és molt present l'escenari, la ciutat de Durham que és dibuixada amb una perfecció i una nitidesa gairebé de naturalista anglès, per buscar una figura a to amb l'escenari. Vénen ganes de desplaçar-se a Durham, malgrat l'hòrrid clima hivernal, i vénen ganes de retornar als temps -fa quatre dècades- en què va ser escrit aquest dietari. Perquè, efectivament, el que em crida novament l'atenció és el to del llibre. És un to molt d'acord amb aquells temps, menys estridents que els actuals, amb menys arestes, amb els quals encaixen molt bé l'escriptura i l'actitud de l'autor. M'agrada el seu enfocament educat, atent, no exempt de passió però que fuig de la vehemència, amb una manera d'escriure, no tant per l'estil com per les maneres, que ressona ja a passat. I això no és una crítica sinó tot el contrari. Potser és una visió fruit de la nostàlgia però questes pàgines em fan pensar en uns temps més amables, menys esquerps, en què un autor de trenta anys mostrava -mostra- una maduresa que em costa de trobar en els creadors joves actuals, molt donats, aquests sí, al foc d'artifici i a una certa voluntat -potser necessitat- d'épater. No havia llegir Miquel Desclot, més enllà precisament de la seva versió de L'abadia de Tintern, de la qual tant es parla en aquest volum, i crec que mereix un acostament més proper i profund. Potser perquè aquest Llibre de Durham té una elegància discreta, vestida de tweed, casa poc en els nostres temps de brilli-brilli.

Rosselló

A Ceret, a primera hora. Aparco al costat del monument als morts i camino, com en un ritual, fins la maison Delclos on havien viscut, entre d'altres, Picasso i Braque. Veig que al porter automàtic encara hi consten els seus noms, la qual cosa em tranquil·litza. Uns operaris amb una grua treballen amb uns cables a la façana de la casa. Em sorprèn veure com pels reguerons que baixen del Canigó, tan característics de la població, hi circuli aigua. Després m'acosto a la plaça dels nous raigs, on faig alguna foto aprofitant que no encara no hi passa ningú i els restaurants són tancats. La grisor del dia, el color del tronc dels plataners, l'aire morós, les cadires apilades... tot això hauria de casar bé amb el blanc i negre del meu rodet.

***

Al museu, magnífica exposició sobre l'Escola de París. Grans retrats de Modigliani, Van Dongen, Kupka, Soutine, Sonia Delaunay... M'agrada especialment el d'una noia amb vestit tradicional polonès, fet per Kisling. També hi ha fotos de Brassaï, escultures de Zadkine... L'enriquiment que va suposar per a la cultura francesa l'aportació de tots aquests artistes d'origen divers -majoritàriament de l'est d'Europa- ens hauria de fer pensar.

Anotació mitomaníaca: anar a Montparnasse a veure la Ruche. O el que en queda.

***

Els horaris francesos: gairebé una cursa des de Ceret per arribar a Banyuls abans no tanqui la cava, a dos quarts d'una. Un autobús escolar que em precedeix en els revolts de la Costa Vermella, m'ho posa encara més difícil, però aconsegueixo arribar deu minuts abans de l'hora. Un cartell a la porta m'indica, però, que ara tanquen a les dotze. Désolé, em dirien, si hi hagués algú.

***

Com aconsegueixen els francesos compatibilitzar els seus horaris minimalistes amb la seva proverbial lentitud serà sempre un gran misteri per a mi.

***

Hi ha una antipatia que és frontal i directa, indiscutible, que es relaciona directament amb la mala educació. Després hi ha una antipatia basada en la fredor i la distància, que mai gosaria traspassar els límits de la urbanitat, però que pot arribar a ser igualment violenta. Els francesos, les franceses sobretot, quan ultrapassen una determinada edat, poden ser grans mestres en la pràctica d'aquest darrer tipus d'antipatia, que pot anar fins i tot acompanyada d'uns somriures absolutament glacials.  

***

De camí entre Banyuls i Portvendres, a l'alçada de la platja de Paulilles, una mica enretirada de la costa hi ha l'aldea de Cosprons. Entre vinyes, i apartada de la carretera i del moviment que sempre comporten les platges, sembla, vista de lluny, un indret idíl·lic i fora del temps. Mai m'hi havia acostat i decideixo fer-ho, seguint una carretereta que zigzagueja i s'enfila suaument entre les vinyes. El poble són quatre cases i carrers silenciosos, coronats per una capella, que em sembla romànica, arrebossada d'un color incert. M'hi acosto per un camí breu que hi puja. L'esglesiola està rodejada per les tombes del cementiri. Em crida l'atenció una làpida que recorda els obrers d'Indoxina morts a la fàbrica de dinamita de Paulilles: Lê Duong, 21 anys, Pham-Huñ-Nung, 20 anys, Vo-Tan, 32 anys, Lê-Hai, 22 anys... Reminiscències fosques de passats colonials. No tot són flors i violes al jardí d'Occident.

*** 

Als molls de Portvendres s'hi endevina encara el pes d'una certa activitat portuària. Malgrat ser pràcticament deserts havent dinat, el meu passeig es veu permanentment acompanyat pel brogit constant de les operacions de càrrega i descàrrega d'un enorme buc, a l'altre costat de la bocana. Això em fa pensar en la imatge viva de port comercial que dóna Josep Pla de Portvendres a Contraban, on hi constata sobretot el moviment de vaixells que van i tornen d'Alger i Orà. La independència d'Algèria va acabar amb aquesta activitat però a Portvendres hom encara sent que es troba en un port de debò.

***

Dino a Portvendres, on és tradició -meva- menjar una sopa de peix. Es tracta sempre d'una sopa modesta i humil, allunyada de la bullabesa que Josep Pla ja enyorava menjar-s'hi -com diu que es feia abans- a l'època de la postguerra, que és quan va escriure Contraban. Però és una sopa saborosa que acompanya bé aquest dia gris, més normand que mediterrani. La mestressa del restaurant em pregunta d'on vinc i després sento que li diu al cuiner -el marit- una frase amb la paraula Barcelone. Dec ser un visitant pintoresc. Després veig de reüll el cuiner: porta el barret preceptiu i un mostatxo considerable. Josep Pla diria que té cara de radical-socialista, tot i que no sé si encara en queden. La cambrera que els ajuda és argentina.

***

Recordo que quan vam visitar, amb l'À., el museu Maillol de Banyuls per escriure un petit reportatge sobre l'escultor català, el guia va queixar-se un parell de vegades sobre l'estat del monument dels morts de Portvendres. Il est totalement abimé, recordo que va dir. I vaig llegir després que aquestes queixes ja les havia expressat reiteradament durant anys Dina Vierny als alcaldes de la població portuària. Constato ara que l'escultura de Maillol que presideix un dels racons del port ha estat restaurada. Des del moll, la figura regna a les alçades sobre el frontispici que recorda els morts de la població en les guerres mundials, amb el fons d'un obelisc i de la tricolor onejant. En aquest país, hom no està enlloc a resguard de la grandeur.  

***

Georges-Daniel de Monfreid: un nom totalment desconegut que no em deia absolutament res. Però m'atreu el cartell de l'exposició que se'n fa al museu de Perpinyà. Efectivament, Monfreid no és un pintor de primera línia, però s'enriqueix -pictòricament- de l'amistat amb Gauguin, de qui esdevé una mena de protector i en projecta la figura després de la seva mort. L'exposició ens mostra també obres valuoses del pintor del Conflent: els lluminosos paisatges inicials, d'un realisme que evoluciona cap al neoimpressionisme, o els retrats i interiors, on hi flota no només l'aire de Gauguin sinó també també el de Bonnard. La figura de Monfreid és interessant pels seus orígens -fill il·legítim- que sembla que el marcaren, i perquè, segons ens explica l'exposició, no va acabar mai de donar el pas cap a la professionalitat, que suposava llavors també un cert salt al buit cap a la bohèmia. Aquestes contradiccions me'l fan interessant, igual que la seva innegable capacitat artística, ben palesa en les obres exposades. L'exposició de Monfreid val un viatge a Perpinyà i crec que valdria la pena estirar el fil d'aquest pintor i dels seus indrets.

***

Christian Bobin, un altre nom que em resultava desconegut però que em desperta un cert interès en fullejar els seus llibres a la llibreria Torcatis de Perpinyà. Acabo comprant el més recent, Le muguet rouge, un títol bell que encaixa a la perfecció, imprès en lletres vermelles, en la coberta crema de la blanche de Gallimard. Després veig que ha estat prou traduït al castellà (menys al català), però mai li havia prestat atenció. D'entrada, em sembla una escriptura d'interès,  

***

Precisament en un petit quadernet amb el disseny de la blanche prenc alguna nota mentre dino al restaurant de Portvendres, amb el desig que això faci créixer el meu pintoresquisme.

***

Arran d'una conversa amb l'S. i l'O. sobre el castell de Valmy, a Argelers, rellegeixo l'article que vaig escriure fa més de deu anys sobre l'obra de l'arquitecte danès Viggo Dorph Petersen, que em va arribar a obsessionar, i constato que havia oblidat bona part dels detalls d'aquella recerca.

***

És curiós com a la vida donem fàcilment per tancades etapes que, anys després, tornen a obrir-se encara que no vulguem.

Cinema Paradiso

- Com pot ser que ploris tant per una pel·lícula que has vist cent vegades? - em pregunta l'N. mentre mirem Cinema Paradiso, efectivament, per enèsima vegada en el meu cas.

I la veritat és que ni jo mateix sé explicar-m'ho, però deu ser que la història i el món d'aquesta pel·lícula tenen una vibració que ressona exactament en la mateixa longitud d'ona que la meva sensibilitat. O potser és perquè va ser el primer film que em va emocionar realment de jove. I sé que hi contribueix també molt la banda sonora del mestre Ennio Morricone, que és per si sola mitja pel·lícula i davant la qual reacciono com el gos aquell de Pavlov.

Fa uns anys, quan els nens eren encara petits, vam anar a veure Cinema Paradiso a l'Alhambra -un altre Cinema Paradiso- en una reposició especial on fins i tot va venir l'actor que interpretava el Totó nen. Van projectar la versió original italiana subtitulada i l'N. encara ens diu que li costava molt llegir els subtítols -era molt petita-, però la sessió va aconseguir que el film tingui encara a la nostra família una dimensió mítica que ni la iconoclàstia adolescent ha aconseguit dissoldre del tot. Així que dissabte la vam trobar a l'hòrrid Netflix i vam decidir mirar-la.

- Per què l'Alfredo li diu que no torni mai més al poble?- em pregunta l'N. davant l'escena en què el jove Totó se'n va a Roma i el projeccionista cec l'acompanya a l'estació. I em costa d'explicar-li els múltiples significats d'aquell consell, que és gairebé una ordre. El necessari trencament de les arrels seria per si sol ja un tema en aquesta pel·lícula, que en té tants. I és també una de les raons de l'emoció que genera aquest film: com és possible desarrelar-se d'un món com aquell, gairebé un teatre amb capacitats hipnòtiques? I com d'inevitable resulta que al final, amb la mort de l'Alfredo, tot acabi retornant: els personatges, les atmosferes, els records, les reminiscències d'aquell primer amor, intens i tòpic... Cinema Paradiso emociona perquè explica la nostra història i potser això és un altre tòpic, però estic segur que és també la resposta a la pregunta de l'N. amb què iniciàvem aquest text.

Baudelaire

Espigolant en les pàgines d'una vella edició francesa de Les flors del mal, em trobo amb L'avertisseur, que em diu:

Tout homme digne de ce nom

A dans le coeur un Serpent jaune,

Installé comme sur un trône,

Qui, s'il dit : "Je veux!" répond : "Non!"

I penso que, en el fons, és una sort trobar-nos de tant en tant amb aquesta oposició directa a la nostra voluntat.

***

Després topo amb L'Horloge -dieu sinistre, effrayant, impassible- que ens avisa:

Souviens-toi que le Temps est un jouer avide

Qui gagne sans tricher, à tout coup! c'est la loi.

Le jour décroit; la nuit augmente; souviens-toi!

Le gouffre a toujours soif; la clepsydre se vide.

***

Finalment, em reconforta aquesta visió, bellíssima i certa, de la creació literària com una eina poderosa:

II est doux, à travers les brumes, de voir naître

L'étoile dans l'azur, la lampe à la fenêtre

Les fleuves de charbon monter au firmament

Et la lune verser son pâle enchantement.

Je verrai les printemps, les étés, les automnes;

Et quand viendra l'hiver aux neiges monotones,

Je fermerai partout portières et volets

Pour bâtir dans la nuit mes féeriques palais.

Alors je rêverai des horizons bleuâtres,

Des jardins, des jets d'eau pleurant dans les albâtres,

Des baisers, des oiseaux chantant soir et matin,

Et tout ce que l'Idylle a de plus enfantin.

L'Emeute, tempêtant vainement à ma vitre,

Ne fera pas lever mon front de mon pupitre;

Car je serai plongé dans cette volupté

D'évoquer le Printemps avec ma volonté,

De tirer un soleil de mon coeur, et de faire

De mes pensers brûlants une tiède atmosphère.

***

He topat amb Baudelaire de la manera més inesperada. Dedico hores aquests dies a treure la pols, un a un, dels llibres de la biblioteca i aquesta feina, com totes les labors feixugues, acaba sent reconfortant. Permet, al mateix temps, recuperar llibres oblidats i fullejar-los -rellegir-los vagament- de forma inesperada. És així com he recuperat aquest volum, comprat en alguna llibreria francesa, que deuria escampar-se d'unes obres completes. És una edició de finals del segle XIX, bonica, en mitja pell, amb un retrat de l'autor gravat a punta seca. M'omple part de la tarda.

Notes

Tots sabem, com deia Pla citant Montaigne, que la vida és ondoyante. Però mai volem pensar que aquestes ondulacions poden arribar a ser onades que ens passin per sobre. Allò que no volem que passi no passa per les nostres ments, ho evitem, com si no pensant-hi no existís la possibilitat de que passés. Així com sovint imaginem allò que desitgem que succeeixi, i ens gronxem en aquesta recreació fictícia per molt improbable que sapiguem que sigui, allò que no desitgem que tingui lloc, ho evitem. En el pensament i en la imaginació. Perquè creiem que si no és, ni tan sols en el nostre pensament, no serà mai en la realitat. I és així com els mals, les desgràcies, les contrarietats -tinguin el rang que tinguin- sempre són inesperades i sorprenents, tot i que sapiguem de la seva possibilitat i, fins i tot, de la seva probabilitat. I és així com el seu encaix en la nostra vida és sempre costós, dificultós i, també, pesat.

***
Noto que aquests dies em costa escriure, que busco excuses per posar-m’hi i, quan finalment ho faig, no trobo la fluïdesa necessària. He deixat passar les idees i el ritme per encadenar-les en l'escriptura. Em passa alguna cosa semblant amb la lectura, que és sincopada, inapetent, dubitativa i fragmentària.
Tot i això, em sembla encertat el que llegeixo en Paul Auster: que qui escriu és perquè no té altre remei, perquè difícilment podria no fer-ho. Conversant l’altre dia amb l’I. i l’X. coincidíem precisament en aquesta certa necessitat i consideràvem estrany que els bons lectors no acabin sentint la crida -o la necessitat- de l'escriptura.

***
L’À., com ha fet també alguna vegada l’R., em suggereix, tímidament i indirecta, que cerqui alguna revista on publicar articles o altres textos. I potser tenen raó, però a aquestes alçades de la vida, si he de trucar portes desconegudes ja només tinc esma de fer-ho si m'obren estances que enlluernin amb la seva elegància i majestuositat o, alternativament, que m'aportin calidesa, confort i comoditat. El temps passa i determinats hàbits són, també, passat.

***
Llegint els mestres, com he fet aquests dies amb les relectures de Marías, hom empetiteix, pren consciència de la magnitud de les seves limitacions. En canvi, repassant els taulers de les llibreries, i constatant l'existència de determinades publicacions, hom retorna a les seves dimensions originals.

***
Casualment, em coincideixen aquests dies unes quantes trobades socials, dinars i sopars amb amics bàsicament, dels quals intento no absentar-me ni físicament ni mentalment, tot i les dificultats que a voltes em suposa. Sopem, en vigília de festa, amb l’À. i l’R., a Barcelona i allà on em costa més mantenir-me en la conversa és al Belvedere, on anem a prendre alguna cosa havent sopat. L'atmosfera de llum tènue, el calor de la fusta dels interiors i els colors vius dels líquids de les ampolles amb les quals conflueix permanentment la meva mirada, resulten quasi hipnòtics. Per contra, sóc totalment immune al Gin fizz que he demanat, del qual només percebo l'acidesa. Quan anem després a buscar el cotxe, el carrer Enric Granados és a vessar de gent -jove- que surt de nit. Aquest és un univers que m'és del tot aliè i em fa prendre consciència de que la riquesa del món rau, en bona part, en l'existència de realitats aïllades que mai conflueixen.
Aquell mateix dia he dinat sol al Bassy, bar que he fet meu -fugaçment- i on he viscut també uns moments de quasi inconsciència, endut per elements que confluïen però que em xocaven amb la seva incompatibilitat: el soroll ambiental fet de multitud de converses a plena veu, la conversa de la taula veïna -aquesta sí que la sentia perfectament- centrada en els moviments socials llatinoamericans, els balls silenciosos d'una jove Jennifer López a la pantalla del local, els plats curulls de salses i guarnicions que circulaven en totes direccions... Una galàxia, també, aliena.

***

Divendres, en canvi, sopo al poble amb els amics d'infantesa. La coincidència fa que en una taula veïna, la que em queda més directament a la vista, s'instal·li X amb la seva família. S'asseu de cara. No queda res d'aquell enamorament, molt fugaç, de joventut, però sí una certa torbació o interès que impedeix que la meva mirada s'escapi en altres direccions. La manca de reciprocitat, la incomoditat del soroll ambiental i el pes del present s'acaben, però, imposant sense cap mena de discussió.

***

Per ser sincer he de confessar que la relectura de Todas las almas no ha respost a les expectatives generades pel record de les lectures primigènies. Potser no era el seu moment.

En canvi, Beber de cine, de José Luis Garci, que havia començat a l'estiu sense massa èxit, m'interessa més ara. Hi trobo, a més, una dedicatòria inesperada -i que deuria escapar-se també al llibreter que me'l va vendre- del mateix Garci a la directora d'una revista de modes.

***

Aprofito aquests dies per caminar. Divendres a primera hora començo a pujar cap a la Figuera. Em sorprèn el silenci de les fondalades, un silenci absolut que em fa pensar en l'aparell que, segons explica Marías precisament a Todas las almas, utilitzaven alguns professors que eren alhora espies i que generava un ruido blanco, que els tranquil·litzava i els ajudava a dormir. Allí, el silenci era també blanc, quasi nival.

***

Llegeixo que Paul Auster i Siri Hustvedt es van conèixer el 23 de febrer de 1981. Una coincidència transnacional de l'autor que més ha escrit sobre l'atzar.

Notes

Amb l'inici de la relectura de Todas las almas em ve a la memòria una mena d'història curta, en forma de diari, titulada paradoxalment Amnèsia, ambientada a la ciutat Oxford. La deuria escriure sota l'influx d'aquesta lectura. Cerco a l'ordinador i trobo l'arxiu -de wordperfect- datat l'any 1995. És força més antiga del que em pensava, la vaig escriure amb vint-i-sis anys i, si se'm permet la immodèstia, no em sembla tan dolenta.

***

Han arribat, de cop, els primers freds. Avui fa un dia gris, d'aspecte hivernal. Regna el silenci i escric a la taula del menjador. Una llar de foc encesa i un gos caçador, als meus peus, acompanyant-me mentre escric això, dibuixarien una escena perfecta. En canvi, hi tinc un conill, petit, gris, suau, que de tant en tant em mossega les sabates. La imatge m'acosta més al surrealisme que al classicisme.

***

Després de canviar-li els pneumàtics, porto el dos cavalls a l'ITV. Supero, ara sí, la prova i després, mentre faig temps per recollir l'N. del col·legi, dono voltes sense rumb amb el cotxe. M'aturo a l'entrada d'un camí arbrejat que condueix a una casa senyorial. Faig unes fotos i m'entretinc mirant el paisatge: el verd dels camps, el blau intensíssim del cel, els núvols que creixen dibuixant múltiples formes. Quan vaig a pujar al cotxe, tomba pel camí un cotxe semiluxós, conduït per un noi d'uns trenta anys, que em mira de reüll i s'atura al meu costat. Em pregunta si espero algú i se m'acudeix contestar-li alguna barrabassada relacionada amb algun membre de la seva família, que si fos un seguidor de l'escola d'escriptura cipotuda consignaria aquí amb gran plaer, però en canvi li responc amb la màxima -i immerescuda- afabilitat. Segueix la seva ruta, mentre jo emprenc camí de Vic a recollir l'N. L'espero aparcat davant d'una casa, de la qual van sortint nens d'orígens llunyans. Les seves mirades i somriures quan veuen el cotxe arcaic, que els deu resultar llunyà i còmic, contrasten amb l'estúpida actitud del senyoret de rancis ancestres osonencs.

***

A la tarda, parlo una estona per telèfon amb l'amic X. Em diu que darrerament estic prolífic. És curiós perquè jo tinc la sensació contrària.

Després, llegeixo una estona a la terrassa, aprofitant l'última estona de sol, que encara escalfa. Acabo el Mediterráneos de Llop, que em sembla del tot imprescindible. Més enllà de la lectura estricta, nodreix amb aprenentatges i descobriments diversos. Potser és perquè jo tinc també una comunió amb aquesta ciutat, però els poemes sobre Bordeus em resulten extraordinaris. També les tres o quatre poesies sobre Nàpols, on curiosament hi ha la G. aquests dies.

***

La solitud, i el seu silenci, poder ser, segons les circumstàncies, verinoses, però també poden esdevenir un regal i una oportunitat per a la introspecció.

***

Veig a trossos Blonde, la nova pel·lícula sobre Marilyn Monroe. Quina vida tan trista i infeliç. La interpretació d'Ana de Armas -nova musa- pot semblar, i segurament és, excessiva, però també sòlida i incontestable.

***

Un dels descobriments que em fa Llop és el del trobador Jaufré Rudel -o Jaufrés Rudèls, senyor de Blaye, creador del concepte amour de loin -o amor de lonh-, el que ell sentia i cantava per una princesa de Trípoli a qui no veia. És un sentiment bonic.

***

Passar, com Llop, una temporada a Bordeus, en solitud, dedicat només a escriure i passejar, seria un regal insuperable.

***

Rolla, de Gervex, que il·lustra la coberta de la primera edició de Corazón tan blanco, i tot el que condensa la pintura, un altre descobriment a través dels poemes bordelesos de Llop.

La Mercè

L'exercici d'escriure pot resultar extraordinàriament frustrant. O potser aquest no és l'adejectiu adequat. El que succeeix és que sovint apareix una sensació estranya i desagradable, com una premonició que et fa saber que no compliràs amb les expectatives que t'has fixat. I llavors vas posposant el moment de posar-te escriure, deixes passar primer les hores, després els dies, i quan t'hi poses saps perfectament que no te'n sortiràs: allò que tenies al cap ha fugit i, si n'ha quedat alguna resta, difícilment serà expressada com tu voldries. Això, aquesta procrastinació defensiva, és, darrerament, més freqüent del que desitjaria.

Però bé, provem-ho, malgrat tot.

***

El dia de la Mercè és un dia que acostumo a reservar-me per activitats extraordinàries, per exemple, pintar o escapar-me en solitud. Habitualment -ara ja no- sóc l'únic que faig festa a casa i això em dóna aquest grau de llibertat, aquesta giornata particolare. Aquest any la Mercè ha caigut en dissabte i el dia festiu s'ha traslladat al dilluns, en una mena de pseudomercè. Es veu que la nostra societat, en la seva fràgil bombolla de l'opulència, no pot deixar escapar ni un dia festiu. Particularment, cada dia sóc més partidari dels dies laborables, de la rutina, del treball. L'esperit petitburgès em venç a marxes forçades. De totes manere, he aprofitat aquest dia excepcional. He passat el matí pintant unes parets de casa que els paletes havien arreglat abans de l'estiu; l'exercici físic, manual i rutinari és també un aprenentatge, gairebé una escola. A la tarda he portat el dos cavalls a passar l'ITV -peatge que em desagrada enormement (els fillsdeputa, a més, m'han tombat la revisió)- i he aprofitat el viatge per arribar-me a Savassona. He pujat fins el turó on hi ha l'església romànica -romànticament reconstruïda- de Sant Feliu (o Sant Feliuet). M'he estat una estona sol davant del paisatge imponent. Les últimes pluges n'han fet pujar la verdor. Sota el turó, els prats lluien il·luminats per la llum del sol de tarda. El castell de Savassona s'amagava en el contrallum del sol. A darrer terme, el Matagalls i la Calma, sempre imponents i propers, com un amic fidel. Mirant cap a l'est, els cingles tallants a destral del Collsacabra: Tavertet, Cabrera, el Far. Més cap al nord, Bellmunt i el Puigsacalm. La serp fangosa que dibueixen els meandres del Ter, just sota els peus, es dibuixava llànguidament, amb poca aigua encara. M'he fixat que, just sota el turó, alguns roures han quedat secs abans d'hora a causa de la sequera. Destacaven tristament entre el verd  brillant que regnava arreu. Tota aquella vista, en solitud, era un regal. He recordat que vam pujar aquest mateix turó, ja fa uns anys, en un dia semblant al d'avui, quan els nens eren petits i m'ha envaït una profunda nostàlgia, intensíssima i sense remei. L'adolescència dels fills és l'equivalent a l'abandonament per part d'una nòvia estimada, única i irrepetible. No saps per què sents que tot l'amor vessat, tota la teva entrega ha tingut una contrapartida, diguem-ho suaument, incerta. En el silenci d'aquest banc de Savassona, davant d'un paisatge majestuós i insuperable, m'han ressonat els crits i els  riures d'antany, que ja no tornaran. Les persones sàvies -o pragmàtiques- saben créixer davant aquestes vivències i trobar allò de bo que té cada fase de la vida. Les persones obtuses -o romàntiques- pensem en Bécquer i les seves orenetes. Al final, però, he aconseguit recolzar-me en el pragmatisme de la solitud i, amb aquest bastó, m'he sostingut camí avall, sense caure pel difícil camí pedregós. He badat una estona entre les roques amb inscripcions prehistòriques i críptiques que fan d'aquest indret un lloc especial. La pedra de les bruixes, la pedra de l'home, la pedra del sacrifici, les antigues tombres... La creació literària hauria estat prolífica si un racó així s'hagués situat prop de l'Oxford de Tolkien o C.S. Lewis. En el nostre cas, crec que només Mossèn Cinto s'acostà a passejar i cantar aquesta contrada.

Tot caminant, m'acosto finalment al castell o casa forta fins que un senyal de propietat privada m'impedeix el pas. Ho intento per un altre camí que s'endinsa en un bosc d'alzines, però acabo trobant un altre senyal equivalent. Em fixo que la casa forta té adossada una petita capella, al seu peu n'hi descansa una altra i una tercera -la de Sant Feliu- corona el turó. El mite quasi cèltic de le pedres conviu, doncs, amb la presència sòlida del llegat cristià, inesborrable. Em quedo palplantat mirant els vestigis del castell i de la casa, desitjant poder acostar-m'hi, però m'he de conformar en veure-les sota aquestes alzines altes, que amaguen el sol i avancen la foscor del vespre. Aquest és un bosc d'alzina mediterrani, però obac i ombrívol, aliè a la llum del sol on hi creix també, aquí i allà, algun roure igualment majestuós. Torno pel camí vorejat per alguns cedre acàcies fins al cotxe, que arrenca amb frenesí, trencant el silenci amb el seu motor arcaic i estrident. El món de Savassona, un paisatge de records.

Notes

Hi ha persones que circulen per la vida amb gracilitat, fins i tot amb una certa ingravidesa, saltant els obstacles sense aparent dificultat. O potser seria més acurat dir que afronten aquests obstacles sense gaire preocupació, superant-los o no, però evidenciant una certa impermeabilitat davant de l'adversitat, una immunitat enfront les càrregues inherents a la vida. Segurament això és el que els fa ser més ambiciosos, perquè res sembla poder fer-los trontollar ni desviar-se del seu camí, sigui quin sigui. Estar mancat d'aquesta despreocupació -o d'aquesta invulnerabilitat-  i sentir amb plenitud tot el pes d'aquestes càrregues no és, com podria semblar, un obstacle per al gaudi, l'alegria o, fins i tot, la felicitat, si es permet l'ús d'aquest concepte tan vulgaritzat, igual que tenir un excés de pes no és un obstacle per córrer una marató. Però aquest corredor amb sobrepès sempre es mirarà de reüll i amb estranyesa la facilitat amb què el rebasaran en el camí àgils gaseles i lleugers antílops.

***

Rellegit, en homenatge a Marías, Corazón tan blanco ratifico la meva opinió de fa vint-i-cinc o trenta anys i la meva preferència envers Todas las almas i unes quantes novel·les que han vingut després de l'autor madrileny, incloses les dues últimes.

Dit això, qui pogués tenir la capacitat d'escriure una novel·la amb tants nivells de lectura, amb un estil tan extraordinàriament personal -quasi hipnòtic- i amb capacitat de tocar tants ressorts per estimular en el lector, gairebé de manera reflexa, el dubte i la reflexió. Si Vila-Matas, a La asesina ilustrada, pretenia escriure una novel·la en què el lector morís després de llegir-la, Marías aconsegueix un efecte gairebé contrari: utilitzant termes taurins que segurament li desagradarien, podríem dir que el lector surt de les seves lectures resaviat.

Notes

Un poemari és, en certa manera, com un museu. La col·lecció pot tenir una certa unitat però apreciem cada quadre, cada poema, un a un. L'avantatge que té un llibre de poemes és que ens el podem endur a casa i assaborir-lo a petites dosis, mentre que la visita a un museu acostuma a implicar gairebé sempre una sobredosi. Cal molt autocontrol perquè no sigui així i, sovint, si la visita al museu és ocasional, en una ciutat llunyana, la dosificació resulta impossible.

En un museu i davant d'un recull de poemes, acostumo a experimentar una sensació anàloga. Hi ha quadres -o poemes- que em captiven i m'atrapen, mentre que n'hi ha d'altres, potser igualment meritoris o valuosos, que se m'escapen i he de deixar córrer. Tant en l'art com en la poesia, sempre em crida la simplicitat, la realitat, la capacitat de fixar un instant, una atmosfera, una pulsió de vida, un símbol. La complexitat, la prolixitat, l'excessiu virtuosisme o la cerca d'una significació molt profunda em resulten més llunyans. La virtut de l'artista la trobo en la fixació de l'instant i, alhora, en la capacitat de transcendir-lo.

***

Penso tot això mentre vaig llegint, a petites dosis, el darrer poemari de l'amic Xavier Jové. En aquestes Epifanies hi trobo sovint aquesta capacitat i també unes certes il·luminacions de les quals parlàvem l'altre dia arran de Marías. El poema El viatge, per exemple, és un cas paradigmàtic d'allò de saber una cosa que sabies però no sabies que sabies. No el reproduiré tot, tan sols uns versos:

El planeta és un mapa estrany, només

són certs quatre carrers de la infantesa.

El desarrelament ens fa curiosos,

cal trobar la província del desig.

Són pinzellades que ens ajuden a descobrir el nostre desig de viatge, gairebé la necessitat de trobar, o potser tan sols, buscar.

***

Alterno aquesta lectura amb la relectura de Corazón tan blanco, amb el fil hipnòtic, proustià, de Marías. L'anglofília de l'autor madrileny, i les seves pròpies afinitats, han fet que se'l relacionés més amb autors com Nabokov o Faulkner, però el seu ritme i estil digressiu em fan pensar sempre amb Proust.

***

Miro de llegir una estona al sol, a la terrassa, amb un cafè i una reminiscència grega en forma de raget de raki de Creta. Però així com ahir, al Collsacabra, el sol d'havent dinat tenia ja una concepció tardoral, donava una escalfor tènue i agradable, avui aquí el sol resulta encara excessivament punyent, com els vins massa joves que necessiten el repòs de les bótes. La tardor va venint, però a poc a poc. El teatre de l'estiu ha baixat el teló, però a les rutines no s'han sumat encara les atmosferes ni els colors tardorals. Les tardes s'escurcen però encara són llargues i no sentim encara la nostàlgia de primaveres ni la llunyania de passades aigües de mar.

A la biblioteca mateix, mentre escric això, m'entra encara per la finestra una llum encegadora, que no ha passat encara pel sedàs de l'aire de tardor. Els bronzes i els ocres esperen el seu moment, la foscor resta a l'esguard, els mesos de la depressió -octubre, novembre, desembre- romanen intactes al calendari.

Marías (encore)

Vaig llegint articles i obituaris que s'escriuen aquests dies sobre Javier Marías. Resulta interessant conèixer les diferents visions que ofereixen crítics, escriptors, editors o persones properes a l'escriptor. De gairebé totes n'extrec algun aprenentatge o alguna il·luminació, per usar el terme que emprava Marías i sobre el qual he escrit també algun cop. Aquest terme fa referència al paper que té l'escriptura -i, en conseqüència, la lectura- de determinats autors i que ens permet saber allò que sabíem però que no sabíem que sabíem. O, dit d'una altra manera, d'il·luminar-nos, com quan s'encén un misto, en la foscor en què vivim, no per donar-nos llum sinó per ser plenament conscients de les dimensions de la foscor que ens envolta. Aquesta idea faulkneriana de la il·luminació és una de les coses que més m'ha interessat sempre de l'autor madrileny i és el que destaca precisament Juan Gabriel Vásquez a El País. Escriu que En ellas (es refereix a les novel·les de Marías) he conocido rincones de nuestra experiencia humana que nadie más me ha contado nunca, que nadie ha sabido iluminar para hacerlos comprensibles como lo ha hecho él. És exactament així.

***

Altres valoracions de l'escriptor coincideixen en assenyalar que, amb Negra espalda del tiempo, Marías fou un dels pioners de l'autoficció, un dels gèneres -o corrents- literaris que sempre m'han resultat més atractius. Recordo el plaer i la fascinació que vaig experimentar llegint aquesta història, que em va resultar en el seu moment estranya, precisament per com es difuminaven els límits entre la realitat de l'escriptor i la ficció dels personatges de Todas las almas. L'autoficció, que no sé perquè ara comença a arraconar-se una mica, em resulta especialment propera, potser perquè la nostra vida és, en sí, una veritable autoficció, un món on es barreja la realitat objectiva amb la ficció que ens generem nosaltres mateixos a partir de les il·lusions que ens fem i que ens omplen la vida. ¿Què faríem sense aquest món fictici -o autofictici- que ens creem a partir d'allò que realment és i allò que voldríem que fos? No crec que sigui l'únic que es projecta un futur -normalment el futur més proper, els dies que vindran de seguida- a partir de la realitat i d'allò que voldríem que passés i que, en realitat, arribem a creure que passarà. I quan aquesta il·lusió en la creació del nostre propi futur, del món més immediat que desitgem, desapareix, el món se'ns obscureix, convertint-se en la dictadura d'una realitat que acaba sent inamovible i impermeable als nostres desitjos. Sense la nostra autoficció, el món és trist i buit.

***

Ser realista o ser un il·lús: aquest és, efectivament, un dels grans dilemes a l'hora d'afrontar la quotidianitat i, en general, la vida.

***

La novel·la, reitero, em resulta insulsa si no és capaç de traspassar el límit de la ficció i fer-me creure que és una realitat.

***

El millor escriptor de la seva generació. El millor novel·lista espanyol contemporani. Un dels millors escriptors actuals. Mereixedor del Premi Nobel. Aquestes són algunes de les valoracions i qualificatius que llegeixo als diaris i sento a les ràdios aquests dies referits a Marías. I la veritat és que mai m'han quadrat aquestes classificacions i qualificacions quasi esportives. La valoració d'un autor, d'un artista, sempre acaba resultant una qüestió molt personal i molt pròpia de les afinitats de cadascú. El que sí que crec plenament és que els responsables del Premi Nobel han badat amb Marías. I això em fa ràbia perquè han premiat autors (o ni tan sols autors) molt menors, a partir dels seus criteris basats en equilibris, quotes, politiquetes i en la voluntat de quedar bé. I crec, modestament, que, al final, les seves decisions, fonamentades en aquests condicionants, acostumen a resultar desafortunades i, en conseqüència, molestes.

***

Hi ha elements del nostre món -i els bons escriptors vius en són un- que donem per fet que sempre seran allí i que ens acompanyaran sempre. D'aquests escriptors, egoistament, ens anem alimentant periòdicament gairebé sense valorar que el que és estrany és precisament que hi siguin, que existeixin. L'excepcionalitat és la seva presència, el seu talent. I quan desapareixen generen una certa orfandat. És el que explica molt bé l'esmentat Vàsquez: Lo que se pierde cuando muere un novelista de su tamaño es una manera de ver el mundo y de pensar en él: es como si se cerrara una puerta y alguien se llevara la llave, y nos deja extrañamente encerrados en una realidad más pobre o más estrecha.

***

Un altre Sant Jordi, més proper en el temps, vam anar l'À. i jo a l'estand de la Central a que ens signés un llibre infantil. Hi vaig pensar sobtadament ahir, li vaig dir a l'À, i vam recuperar el llibre. Ell no en va fer gaire cas, només em va preguntar, amb un cert interès:

- Et fa pena que s'hagi mort?

- Sí, À, me'n fa. Vaig respondre.

I la dedicatòria diu: Para Álex Figueras, confiando en que alguien le pida: "Ven a buscarme" algún día. Javier Marías.

"Ven a buscarme" és precisament el títol del conte

Marías

Sobretaula de dinar familiar de diumenge, M'aixeco un moment a mirar el mòbil i veig com arriben dos missatges, gairebé instantanis, de l'À. i de l'R. Ha mort Javier Marías, diuen. La meva perplexitat és absoluta, gairebé no m'ho puc creure. No sabia ni que estigués malalt; la desconnexió estival -i el voluntari desinterès per l'actualitat- tenen aquestes coses. Entro en un estat gairebé d'estupor: la notícia em resulta especialment colpidora. Miro digitals i xarxes, sense aprofundir gaire, portat per un estrany sentiment. Intento saber la causa de la mort, quan, en el fons, és el que menys m'importa. Milena Busquests l'encerta especialment a instagram qualificant aquesta mort de catàstrofe. Així és. Algun diari deia fa uns dies que el segle XX s'acabava definitivament amb la mort d'Elisabet II. Penso que l'enyorat segle també fineix amb la mort de Marías, algú a qui, escoltaré després a la ràdio, havien acusat de no haver-se volgut adaptar al segle XXI. I bé, una cosa és adaptar-se -una necessitat- i una altra acomodar-se, sentir-se bé i còmode en determinades situacions i entorns. Poso el canal de notícies de 24 hores de la televisió espanyola i la informació que donen és tristament pobra. Això sí, no deixen de reproduir els tuits de condol del president del Govern i del cap de l'oposició, escrits pels community managers de guàrdia dominical. Per la meva part, passo de la increduilitat a un sentiment d'un cert egoisme en pensar que ja no podré llegir cap nova novel·la de l'autor madrileny. Em consola pensar que potser n'hi ha alguna d'inèdita a mig camí. Regiro la prestatgeria buscant algun llibre dedicat, que sé que tinc. Es remunten a un Sant Jordi de fa trenta anys: Vidas escritas i Mañana en la batalla piensa en mí. Me'ls va signar a la Laie, quan encara no s'havia professionalitzat tant això de les signatures. Vaig poder parlar-hi una mica, jo era un jovenet encara poc llegit, enlluernat pel món de Todas las almas, i vaig demanar-li alguna recomanació de Nabokov que contingués els seus anys anglesos. Speak, memory, va dir-me, amb aquell parlar seu una mica distant i crec que vaig comprar en aquell mateix moment l'edició castellana d'Anagrama. La dedicatòria de Mañana... diu textualment: Para Alex, este libro de engaños, y que no los padezca, apenas. Saludos, Javier Marías. És una mostra de l'estil marià i, alhora, un bon desig -potser amb un punt d'utopia que el mateix autor matisa amb aquest apenas- per a algú que tot just comença a trascórrer per la vida adulta, de part d'una persones lúcida i ja més bregada. Tot i que, fent números, m'adono que llavors deuria tenir poc més de quaranta anys. Un jovenet em sembla ara, i  així fou considerat sempre, potser en contraposició al seu pare: el joven Marías, l'eternament joven Marías.

He citat sovint Javier Marías en aquest diari en marxa. He passat temporades en què l'he llegit molt i d'altres en què l'he llegit menys. De jove em fascinava més tot aquest món del regne de Redonda, poblat d'escriptors maleïts i territoris semimítics, del que ho fa ara. Però sempre he estat alerta a l'aparició de les seves noves novel·les i les he llegides totes (les dues últimes m'han semblat especialment sòlides). I tot i no seguir habitualment la seva faceta d'articulista, he mirat d'estar atent a la seva visió exacerbadament crítica del món actual i a les seves infinites polèmiques. Com he escrit alguna vegada, crec que molestava especialment el seu coneixement, el seu nivell intel·lectual, la seva educació, pròpia d'una altra època. Irritava al progressisme populista i al casticisme reaccionari, i crec que això li generava una certa satisfacció. Utilitzant un símil futbolístic -esport al qual era aficionat- Marías era el davanter talentós que sabia treure de les seves caselles als diferents perfils de defenses poc dotats.. I com tots els davanters, també errava. En alguna rivalitat, per exemple, que sempre m'ha costat d'entendre. Com em costa ara fer-me a la idea de que ja no hi és. Veneno y sombra y adiós.

Grècia (V)

Segueixo enganxat al futbol, que em genera bàsicament ràbia i desil·lusió. És indubtable que es tracta d'un gran esport: hi ha èpica, hi ha esforç, hi ha espectacle, hi ha magnífics jugadors i grans persones. Però, encara que sigui un tòpic, hi ha tot un entorn putrefacte i un negoci al voltant de les baixes passions.

Per això, aquests dies celebro amb el US Open la festa del tennis. No és el meu torneig favorit ni, lògicament, tot són flors i violes en aquest món, però submergir-m'hi una mica em dóna més alegries. Més enllà de la bellesa de l'esport, hi ha el coratge dels jugadors, el caràcter que demostren, la lluita, el sacrifici, l'exemple. És una veritable festa seguir un torneig d'aquest nivell d'exigència. I sí, tinc els meus jugadors preferits, però al final, qui acabi guanyant quasi ni m'importa.

***

Crec que he trobat un dels motius de la incomprensió generacional. I no és que tingui el valor del sant greal, però potser em consola una mica. Sovint, quan comparo actituds, comportaments, maneres de fer dels adolescents d'ara amb les que teníem nosaltres en aquells mateixos anys se'm genera un profund malestar. No puc comprendre els canvis que s'han produït en tan pocs anys. I aquí està la clau de la qüestió: crec que han passat pocs anys. Per contra, si em situo en l'època de la meva adolescència i penso en la visió que tenia de la joventut dels meu pares, recordo que veia aquells temps, no només en blanc i negre (perquè així eren llavors les fotografies i les pel·lícules) sinó gairebé com si es tractés de la prehistòria. Crec que aquí està un dels quid de la qüestió: el pare veu la seva joventut com quelcom recent i no pot concebre que tot hagi canviat tant, mentre el fill veu l'època de la joventut del pare com una era llunyana i perduda, davant la qual qualsevol canvi és absolutament natural, lògic i incontestable. Aquesta diferent percepció del pas del temps és, al meu parer, causa de xocs i incomprensions.

***

Llegeixo a El País de dissabte, amb uns quants dies de retard, un meravellós article de Jacinto Antón, El dorado fulgor de las oropéndolas, que em reconcilia si no amb el periodisme, sí amb l'articulisme. M'interessa pel que explica dels oriols -ocell que només he pogut veure algun cop fugaçment com una fletxa groga-, que me'ls fa sentir propers visitant el seu jardí de Viladrau per alimentar-se de figues (i això em fa pensar també en Manent, Guerau de Liost i el genius loci de Viladrau). M'interessa per les lectures que cita, especialment de la poetessa Annie Dillard, que cercaré. I m'interessa, enllaçant amb el text anterior, pel paper de l'adolescència i els adolescents en l'article: aquests personatges amb clarobscurs que poblen la piscina del poble, molestos i alhora entranyables, supervivents d'un estiu que agonitza, éssers que encaixen difícilment en la seva pròpia transició personal. Personatges que apareixen també en la cita final de l'article, precisament d'Annie Dillard, que explica com canviaven en poc temps: De repente estaban allí, diversos en sus variados esplendores, cada uno poderoso, misterioso, inmenso.

***

També hi ha adolescents i joves a Milos, fent allò que és propi d'ells: obrir-se al món, descobrir i, segurament, transgredir. Fent també allò que avui en dia el món sembla que els reclami: exhibir-se, fer-se fotografies. El que és curiós és que aquesta pulsió adolescent perduri en edats més avançades i gairebé ningú ens en puguem -o vulguem- escapar. Al capvespre de Plaka, mentre el sol s'amaga, i la gent es concentra, sorprenentment, per veure-ho, una parella capta la meva atenció (i no només la meva, imagino). Tenen una trentena d'anys; la noia, amb un vestit llampant, s'enfila a la teulada semicircular d'una petita esglesiola blanca. El noi, des de baix, o acostant-s'hi, li fa fotografies des de tots els angles i en totes les posicions possibles. Pujo a les runes de l'antic castell, recorro les cases més amagades d'aquest kastro -on em borda un gos tancat però que fa una certa por-, pujo a veure el paisatge del vessant nord de l'illa -Firopotamos des de la llunyania- i quan torno d'haver fet tot aquest recorregut, res ha canviat, segueix la sessió fotogràfica: el vestit, la teulada blanca, les postures, la submissió, el divisme...Per definir el nostre món, una imatge val més que mil paraules. Més encara si la imatge es reprodueix mil vegades.

***

Al costat de Mandrakia, petit enclau de pescadors, amb les antigues cases -syrtama- vestides amb portes de colors llampants, d'un pintoresquisme rampant, ens acostem a una petit platja de sorra i pedres, amb algun tamariu. Estem sols, nomes ens acompanya una parella jove que pren el sol sobre una roca. El sol de tarda comença a baixar, ens acostem a l'hora daurada; l'aigua del mar és d'un blau intens. Ens fiquem a l'aigua amb compte, per no trepitjar cap eriçó, A la distància un gran veler, color de fusta, bell, d'aire antic. Sols al mar, l'N. i jo nedem, en aquest indret id'il·lic. Segurament ens acompanyen éssers mitològics, que sóc incapaç de veure. Només em fixo en el sol que baixa, en les ondulacions de l'aigua, en les roques del fons del mar. Hi ha una de les casetes blanques de pescadors, aïllada i tancada, entre les roques. L'N. es capbussa, jo em quedo a la superfície fent el mort. La sensació d'aïllament i d'oblit és un gran plaer, del qual gaudim ben poc. Després recollim pedres de colors, ens deixem assecar pel sol ja tènue, pensem què farem a la nit.

***

Conduir el cotxe de lloguer, petit i blanc com gairebé tots, amb les finestres obertes per aquestes carreteres de Milos és també un gran plaer. Les distàncies són curtes -Pollonia, 7 quilòmetres; Plaka, 4 kilòmetres-, la conducció és pausada però alhora una mica boja, el ferm fa trontollar les rodes, els moviments dels altres cotxes són imprevisibles. Però conduir per aquí despreocupadament, com si res pogués passar, forma part també de la vacança. En un determinat moment, entrant en un poble, quan redueixo a segona, em quedo amb el pom del canvi de marxes a la mà, mentre salta una molla. Com puc, m'aturo al marge de la carretera i el torno a muntar. I així anem seguint.

***

Una feliç coincidència és que el mateix dia que llegeixo l'article de Jacinto Antón que cita Annie Dillard em trobi, llegint més tard En tierra de Dionisio de María Belmonte una referència a la mateixa autora. Belmonte explica que Dillard insta a fixar-nos en els detalls de la natura per trobar-nos rodejats dels seus poders: el misteri, la bellesa, la mort i la violència. I, efectivament, potser la violència és inevitable i inherent al món natural, del qual, ho vulguem o no, formem part.

***

Més violència. Per a Grècia només tenim una frase: No oblidis Esmirna. Aquesta és la repugnant amenaça d'Erdogan, el constructor, amb l'expresident Zapatero, de l'Aliança de les civilitzacions. Però, amb els anys han caigut les màscares i l'aliança i la civilització han saltat pels aires. És com si algú amenacés els jueus recordant Auschwitz o els japonesos recordant Hiroshima. Del tot fastigós.

Quan ataca un sàtrapa, el sàtrapa veí s'envalentona. I mentrestant, les noves formes polítiques d'Occident s'han carregat qualsevol possibilitat de lideratge.

***

Per Grècia, el romanticisme de ser un Byron.

***

¿De què em serveix que un novel·lista m'expliqui mil històries, o mil nusos d'una mateixa història, si no és caapaç d'embolcallar-les en una atmosfera que em permeti creure que pertanyen a un món real?

***

Mor Elisabet II, una persona aparentment recta i virtuosa. Segurament mereix lloances, però em sobta tanta fascinació per una reina en entorns explícitament republicans.

Grècia (IV)

Endut encara per la febre grega llegeixo l'arxiconeguda -i crec que pot llegida- novel·la de Karantzakis Zorba el griego, acompanyada de De senectude politica, de Pedro Olalla i En tierra de Dionisio de María Belmonte. Potser és un excés d'efervescència.

***

El llibre d'Olalla em resulta interessant, des de la perspectiva de la reivindicació de la maduresa i les capacitats que porta inherents. Potser també em resulta alliçonador, en el sentit d'intentar corregir defectes, que, com diu l'autor, tendim a identificar amb l'edat (i a considerar inevitables) quan, en realitat, són més propis del caràcter personal de cada individu

En canvi, em costa més combregar amb la segona part del llibre, més centrada en qüestions polítiques. Potser no tant en el diagnòstic, la visió pessimista del camí emprès per les democràcies i la seva submissió als oligpolis, com en el tractament, és a dir, en les mesures proposades per l'autor com a solució als problemes.

***

Tanmateix, m'ha agradat començar el llibre llegint que Safo ja va escriure sobre la inexorabilitat del pas del temps -¡qué puedo hacer si no les es dado a los mortales el sustraerse a la vejez!- en uns fragments de papir reutilizats precisament per amortallar una mòmia egípcia.

***

Safo, la Grècia clàssica i, en general, qualsevol forma de cultura queda molt lluny del que percebo per carrers i camins d'aquestes illes. Si bé l'esperit del lloc té una força enorme (això ho explica molt bé María Belmonte, hi tornarem més endavant), la colonització que s'hi fa, l'acaba, si no prostituint, sí degradant o ocultant. No és tant la massificació en sí, com la manera en què s'expressa aquesta massificació: el gregarisme, la infantilització -en el mal sentit de la paraula-, la superficialitat extrema. Quan no hi havia prou telèfons ni càmeres enfocant cada racó, immortalitzant cada instant, sentim de cop, uns brunzits, que, com si es tractés d'un insecte enorme, ens sorprenen. Són drons que utilitzen els turistes per tenir millors perspectives en les seves fotos i vídeos per penjar a les xarxes socials. Drons que ens sobrevolen, grans germans que tot ho veuen, aus sinistres que trenquen el, ja de per sí precari, silenci. Ens recorden que la tecnologia tot ho pot i que no ens escaparem de la seva ombra allargada.

***

Klima, quan es fa fosc. L'aigua que arriba a les portes dels syrtama -les antigues cases de pescadors- acaronant-les. Els colors de les portes i les bigues amortits per la llum del sol que ja s'apaga. L'heure bleue dels francesos. Ens mullem les sabates seguint la crida d'aquestes cases. No puc impedir mirar qui les habita: turistes majoritàriament. En una d'elles hi viu encara un pescador -o això vull pensar-: cuina humil, hule a la taula, cromos a les parets. Bigoti i samarreta. Just al costat, el carrer que s'allunya del mar i porta a la petita ermita. D'una finestra del carreró en surt olor a menjar, poc agradable. Nosaltres sopem en una taula del restaurant, a tocar de l'aigua. Un petit llum ens acompanya enmig de la foscor. El mar és com una bassa. La supefície de l'aigua sembla un tel oliaci, de colors violats. Aviat ens hem d'abrigar amb jerseis i mocadors de coll. L'aire salí del mar ens refresca. Uns gats ens corren per les cames mirant d'endur-se algun mos. És la nostra primera nit a l'illa i ens acompanya encara una sensació de provisionalitat, ens falta l'encaix. Per tornar al cotxe encenem el lot del mòbil. La carrretera fa pujada. Demà ens despertarem en un món que serà nou.

Grècia (III)

I si, paradoxalment, resultés que l'educació dels habitants d'un país fos inversament proporcional al seu nivell de riquesa? (Em refereixo a saber comportar-se, no al nivell d'instrucció).

***

Penso això a la platja de Sa Riera en constatar l'estupidesa de determinats individus no caracteritzats, aparentment ni precisament, per la manca de recursos ni la dificultat d'accedir a l'educació, l'alfabetització o a la cultura.

***

En una altra platja, en aquest cas a Milos, constato però un fet que invalida aquesta hipòtesi i em pregunto quin és realment l'origen de l'educació i el respecte als altres, dos elements estrictament lligats. Imagino que l'aprenentatge i l'exemple transmès de generació en generació acaben resultant el factor determinant. També ho són els valors que, socialment, es projecten com a objectiu a assolir, entre els quals, actualment, l'educació i el respecte cotitzen a la baixa.

***

Fernando Schwartz, en una entrevista que vaig sentir fa poc, apuntava com un dels seus grans defectes l'excés d'educació, entesa com la impossibilitat, en determinats moments, d'adoptar postures més fermes, rebatre arguments amb vehemència o oposar-se a certes situacions pel fet de no incomodar l'interlocutor o crear situacions tenses. Modestament, a vegades m'he sentit també en aquesta tessitura i coincideixo en què això és una petita tara. Lo cortés no quita lo valiente, diuen, i així hauria de ser.

***

Respecte a l'educació, l'amabilitat o l'afabilitat, molts comportaments i bones maneres han passat avall amb aquesta postmodernitat que actua irremeiablement com una tempesta. Penso en maneres d'actuar de l'època dels nostres pares, que han estat esborrades sense pietat.

***

Penso tot això en aquest vaixell que ve de Kimolos i, d'alguna manera, també d'un altre món, el d'aquesta illa amable i, en certa manera, oblidada. Un oblit que segurament és favorable per a la vida que allí es porta, i que, tòpicament, imagino més pausada.

Quan baixava de Chorio cap al port em va sobtar el verd d'uns pins, més clar i alhora més viu que el dels pins d'aquí. Vaig arrencar-ne algunes agulles per aspirar l'olor sintètic, químic, de la resina. La pressa per agafar aquest vaixell ens impedí perdre`ns per caminets que duien a ermites blanques penjades sobre les roques ni perdre la vista en l'horitzó de Sifnos, un objectiu proper.

Que no tornarem? N., no hi posis la mà al foc.

***

La meitat de l'illa de Milos és verge, inhabitada. Les companyies de lloguer de cotxes prohibeixen circular per les seves carreteres pedregoses. L'escurçó autòcton hi viu protegit. La muntanya del profeta Elies regna amb els seu quasi vuit-cents metres d'alçada. Els monjos viuen aïllats en els seus monestirs. Les companyies d'excursions amb vaixell fan l'agost portant turistes per platges perdudes on no es pot arribar de cap altre manera. Aquesta part de l'illa és, doncs, com la poma prohibida que fa difícil acontentar-se amb el paradís que representa, i que és, la meitat permesa. Diuen que un dels braços perduts de l'estàtua d'Afrodita trobada aquí -la famosa Venus de Milos ara captiva al Museu del Louvre- sostenia precisament una poma. I aquesta poma, aquestes mans i aquests braços no s'han trobat mai.

***

Precisament aquests dies s'ha encès, novament, el debat sobre la devolució dels marbres del Partenó que lord Elgin va portar a Londres. Prestigiosos hel·lenistes -els meus admirats Olalla i Belmonte, per exemple- es mostren favorables al retorn. Em ve el record la campanya iniciada, quan jo era nen, per l'actriu Melina Mercouri en assumir el ministeri de Cultura en el Govern Papandreu. Em semblava, ja llavors, una figura excessivament teatral. I sobre aquesta qüestió en concret, em costa tenir una idea clara. On acaba la col·lecció i comença l'espoli? Qui pot tenir dret i propietat sobre els béns culturals? Com es reconeix l'innegable paper que han tingut els museus, no només en la difusió sinó en la protecció i preservació d'obres d'art, sobretot en èpoques passades (o no tan passades, vegi's Afganistan o Síria)? No és un debat simple ni hauria de simplificar-se.