Hi ha persones que circulen per la vida amb gracilitat, fins i tot amb una certa ingravidesa, saltant els obstacles sense aparent dificultat. O potser seria més acurat dir que afronten aquests obstacles sense gaire preocupació, superant-los o no, però evidenciant una certa impermeabilitat davant de l'adversitat, una immunitat enfront les càrregues inherents a la vida. Segurament això és el que els fa ser més ambiciosos, perquè res sembla poder fer-los trontollar ni desviar-se del seu camí, sigui quin sigui. Estar mancat d'aquesta despreocupació -o d'aquesta invulnerabilitat- i sentir amb plenitud tot el pes d'aquestes càrregues no és, com podria semblar, un obstacle per al gaudi, l'alegria o, fins i tot, la felicitat, si es permet l'ús d'aquest concepte tan vulgaritzat, igual que tenir un excés de pes no és un obstacle per córrer una marató. Però aquest corredor amb sobrepès sempre es mirarà de reüll i amb estranyesa la facilitat amb què el rebasaran en el camí àgils gaseles i lleugers antílops.
***
Rellegit, en homenatge a Marías, Corazón tan blanco ratifico la meva opinió de fa vint-i-cinc o trenta anys i la meva preferència envers Todas las almas i unes quantes novel·les que han vingut després de l'autor madrileny, incloses les dues últimes.
Dit això, qui pogués tenir la capacitat d'escriure una novel·la amb tants nivells de lectura, amb un estil tan extraordinàriament personal -quasi hipnòtic- i amb capacitat de tocar tants ressorts per estimular en el lector, gairebé de manera reflexa, el dubte i la reflexió. Si Vila-Matas, a La asesina ilustrada, pretenia escriure una novel·la en què el lector morís després de llegir-la, Marías aconsegueix un efecte gairebé contrari: utilitzant termes taurins que segurament li desagradarien, podríem dir que el lector surt de les seves lectures resaviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada