Notes

Tots sabem, com deia Pla citant Montaigne, que la vida és ondoyante. Però mai volem pensar que aquestes ondulacions poden arribar a ser onades que ens passin per sobre. Allò que no volem que passi no passa per les nostres ments, ho evitem, com si no pensant-hi no existís la possibilitat de que passés. Així com sovint imaginem allò que desitgem que succeeixi, i ens gronxem en aquesta recreació fictícia per molt improbable que sapiguem que sigui, allò que no desitgem que tingui lloc, ho evitem. En el pensament i en la imaginació. Perquè creiem que si no és, ni tan sols en el nostre pensament, no serà mai en la realitat. I és així com els mals, les desgràcies, les contrarietats -tinguin el rang que tinguin- sempre són inesperades i sorprenents, tot i que sapiguem de la seva possibilitat i, fins i tot, de la seva probabilitat. I és així com el seu encaix en la nostra vida és sempre costós, dificultós i, també, pesat.

***
Noto que aquests dies em costa escriure, que busco excuses per posar-m’hi i, quan finalment ho faig, no trobo la fluïdesa necessària. He deixat passar les idees i el ritme per encadenar-les en l'escriptura. Em passa alguna cosa semblant amb la lectura, que és sincopada, inapetent, dubitativa i fragmentària.
Tot i això, em sembla encertat el que llegeixo en Paul Auster: que qui escriu és perquè no té altre remei, perquè difícilment podria no fer-ho. Conversant l’altre dia amb l’I. i l’X. coincidíem precisament en aquesta certa necessitat i consideràvem estrany que els bons lectors no acabin sentint la crida -o la necessitat- de l'escriptura.

***
L’À., com ha fet també alguna vegada l’R., em suggereix, tímidament i indirecta, que cerqui alguna revista on publicar articles o altres textos. I potser tenen raó, però a aquestes alçades de la vida, si he de trucar portes desconegudes ja només tinc esma de fer-ho si m'obren estances que enlluernin amb la seva elegància i majestuositat o, alternativament, que m'aportin calidesa, confort i comoditat. El temps passa i determinats hàbits són, també, passat.

***
Llegint els mestres, com he fet aquests dies amb les relectures de Marías, hom empetiteix, pren consciència de la magnitud de les seves limitacions. En canvi, repassant els taulers de les llibreries, i constatant l'existència de determinades publicacions, hom retorna a les seves dimensions originals.

***
Casualment, em coincideixen aquests dies unes quantes trobades socials, dinars i sopars amb amics bàsicament, dels quals intento no absentar-me ni físicament ni mentalment, tot i les dificultats que a voltes em suposa. Sopem, en vigília de festa, amb l’À. i l’R., a Barcelona i allà on em costa més mantenir-me en la conversa és al Belvedere, on anem a prendre alguna cosa havent sopat. L'atmosfera de llum tènue, el calor de la fusta dels interiors i els colors vius dels líquids de les ampolles amb les quals conflueix permanentment la meva mirada, resulten quasi hipnòtics. Per contra, sóc totalment immune al Gin fizz que he demanat, del qual només percebo l'acidesa. Quan anem després a buscar el cotxe, el carrer Enric Granados és a vessar de gent -jove- que surt de nit. Aquest és un univers que m'és del tot aliè i em fa prendre consciència de que la riquesa del món rau, en bona part, en l'existència de realitats aïllades que mai conflueixen.
Aquell mateix dia he dinat sol al Bassy, bar que he fet meu -fugaçment- i on he viscut també uns moments de quasi inconsciència, endut per elements que confluïen però que em xocaven amb la seva incompatibilitat: el soroll ambiental fet de multitud de converses a plena veu, la conversa de la taula veïna -aquesta sí que la sentia perfectament- centrada en els moviments socials llatinoamericans, els balls silenciosos d'una jove Jennifer López a la pantalla del local, els plats curulls de salses i guarnicions que circulaven en totes direccions... Una galàxia, també, aliena.

***

Divendres, en canvi, sopo al poble amb els amics d'infantesa. La coincidència fa que en una taula veïna, la que em queda més directament a la vista, s'instal·li X amb la seva família. S'asseu de cara. No queda res d'aquell enamorament, molt fugaç, de joventut, però sí una certa torbació o interès que impedeix que la meva mirada s'escapi en altres direccions. La manca de reciprocitat, la incomoditat del soroll ambiental i el pes del present s'acaben, però, imposant sense cap mena de discussió.

***

Per ser sincer he de confessar que la relectura de Todas las almas no ha respost a les expectatives generades pel record de les lectures primigènies. Potser no era el seu moment.

En canvi, Beber de cine, de José Luis Garci, que havia començat a l'estiu sense massa èxit, m'interessa més ara. Hi trobo, a més, una dedicatòria inesperada -i que deuria escapar-se també al llibreter que me'l va vendre- del mateix Garci a la directora d'una revista de modes.

***

Aprofito aquests dies per caminar. Divendres a primera hora començo a pujar cap a la Figuera. Em sorprèn el silenci de les fondalades, un silenci absolut que em fa pensar en l'aparell que, segons explica Marías precisament a Todas las almas, utilitzaven alguns professors que eren alhora espies i que generava un ruido blanco, que els tranquil·litzava i els ajudava a dormir. Allí, el silenci era també blanc, quasi nival.

***

Llegeixo que Paul Auster i Siri Hustvedt es van conèixer el 23 de febrer de 1981. Una coincidència transnacional de l'autor que més ha escrit sobre l'atzar.