***
El llibre d'Olalla em resulta interessant, des de la perspectiva de la reivindicació de la maduresa i les capacitats que porta inherents. Potser també em resulta alliçonador, en el sentit d'intentar corregir defectes, que, com diu l'autor, tendim a identificar amb l'edat (i a considerar inevitables) quan, en realitat, són més propis del caràcter personal de cada individu
En canvi, em costa més combregar amb la segona part del llibre, més centrada en qüestions polítiques. Potser no tant en el diagnòstic, la visió pessimista del camí emprès per les democràcies i la seva submissió als oligpolis, com en el tractament, és a dir, en les mesures proposades per l'autor com a solució als problemes.
***
Tanmateix, m'ha agradat començar el llibre llegint que Safo ja va escriure sobre la inexorabilitat del pas del temps -¡qué puedo hacer si no les es dado a los mortales el sustraerse a la vejez!- en uns fragments de papir reutilizats precisament per amortallar una mòmia egípcia.
***
Safo, la Grècia clàssica i, en general, qualsevol forma de cultura queda molt lluny del que percebo per carrers i camins d'aquestes illes. Si bé l'esperit del lloc té una força enorme (això ho explica molt bé María Belmonte, hi tornarem més endavant), la colonització que s'hi fa, l'acaba, si no prostituint, sí degradant o ocultant. No és tant la massificació en sí, com la manera en què s'expressa aquesta massificació: el gregarisme, la infantilització -en el mal sentit de la paraula-, la superficialitat extrema. Quan no hi havia prou telèfons ni càmeres enfocant cada racó, immortalitzant cada instant, sentim de cop, uns brunzits, que, com si es tractés d'un insecte enorme, ens sorprenen. Són drons que utilitzen els turistes per tenir millors perspectives en les seves fotos i vídeos per penjar a les xarxes socials. Drons que ens sobrevolen, grans germans que tot ho veuen, aus sinistres que trenquen el, ja de per sí precari, silenci. Ens recorden que la tecnologia tot ho pot i que no ens escaparem de la seva ombra allargada.
***
Klima, quan es fa fosc. L'aigua que arriba a les portes dels syrtama -les antigues cases de pescadors- acaronant-les. Els colors de les portes i les bigues amortits per la llum del sol que ja s'apaga. L'heure bleue dels francesos. Ens mullem les sabates seguint la crida d'aquestes cases. No puc impedir mirar qui les habita: turistes majoritàriament. En una d'elles hi viu encara un pescador -o això vull pensar-: cuina humil, hule a la taula, cromos a les parets. Bigoti i samarreta. Just al costat, el carrer que s'allunya del mar i porta a la petita ermita. D'una finestra del carreró en surt olor a menjar, poc agradable. Nosaltres sopem en una taula del restaurant, a tocar de l'aigua. Un petit llum ens acompanya enmig de la foscor. El mar és com una bassa. La supefície de l'aigua sembla un tel oliaci, de colors violats. Aviat ens hem d'abrigar amb jerseis i mocadors de coll. L'aire salí del mar ens refresca. Uns gats ens corren per les cames mirant d'endur-se algun mos. És la nostra primera nit a l'illa i ens acompanya encara una sensació de provisionalitat, ens falta l'encaix. Per tornar al cotxe encenem el lot del mòbil. La carrretera fa pujada. Demà ens despertarem en un món que serà nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada