Notes

De L'educació sentimental:

Un centre de plata daurada, carregat de flors i fruites, presidia la taula, coberta de safates d'argent, seguint la vella moda francesa; safates plenes de salaons i espècies, formaven una vora al voltant; unes gerres de vi rosat refredades amb gel s'alçaven de distància en distància; cinc vasos d'alçada diferent estaven alineats davant de cada plat, amb coses que no se sabia quin ús tenien, mil utensilis de boca enginyosos; -i hi havia, només per al primer servei: un cap d'esturió mullat de xampany, un pernil de York al tokai, tords al gratí, guatlles rostides, un vol-au-vent Bechamel, un saltat de perdius roges, i als dos extrems de tot això, patates ratllades barrejades amb tòfones.

Doncs posats a practicar l'esnobisme gastronòmic, em quedo sense dubtes amb l'estil del segle XIX.

***

Recordo que fa molts anys T. va dir-me que el segle XIX, per a Espanya, havia resultat un autèntic desastre. Llavors, em va estranyar aquella afirmació tan rotunda. Potser fins i tot em va contrariar una mica. Era molt jove i potser havia llegit massa novel·les de Baroja o m'havia deixar endur pel romanticisme superficial de les històries de les nostres carlinades, sense saber veure les carnisseries que amagaven. O tal vegada era la fascinació que em produïen els moviments artístic de finals i tombant de segle. Tot allò amagava la realitat -certa- del desastre i l'avorriment que m'havia suposat, en algun curs del batxillerat -el tercer- l'estudi d'aquella història plena de daltabaixos, guerres, pseudorevolucions, pronunciamientos, reis propis i importats, constitucions, restauracions i, fins i tot, una república fugaç amb un president amb qui compartim cognom i que fou autor d'aquella frase cèlebre aplicable a tantes situacions del nostre dia a dia: Estoy hasta los cojones de todos nosotros.

Però el cert és que el segle XIX francès, amb totes les diferències que es vulgui, també es caracteritza per la inestabilitat i per un rebombori similar, si se'm permet la frivolitat terminològica. I segurament estem fent d'historiadors de casino de poble -o de tertulians de ràdio- però tampoc sembla la millor època per haver viscut en el país veí; tal vegada era el peatge a pagar per la necessària evolució social que ha anat venint després.

Així que tot i que el segle XX s'ha anomenat alguna vegada -no sé qui és l'autor de l'expressió- el segle de la megamort, sobretot per tot el que es va viure entre els anys 14 i 45, el XIX em sembla especialment inhòspit i, fins i tot, hostil, i la inflamació que reflecteix la seva literatura no sé si n'és el retrat més fidedigne, però en tot cas a mi em produeix una certa fatiga i desídia. Gastronomies a banda.

***

Quan aquest matí he obert la finestra del menjador, he vist com la primera llum del sol es filtrava entre les fulles tardorals del liquidàmbar i aquest bronze contrastava amb el verd brillant de l'herba acabada de regar per la rosada. Aquesta imatge fugaç m'ha fet pensar en el que havia llegit ahir de Christian Bobin: Lo que ayuda, es lo pasajero. Lo que aspira a lo eterno no resulta de ningún consuelo. I poc més endavant, en una altra entrada del seu diari Autorretrato con radiador: A la pregunta siempre embrazosa: ¿qué estás escribiendo ahora?, respondo que escribo sobre flores, y que otro día elegiré un tema todavía más nimio, más humilde si cabe.
I això fa preguntar-me què resulta més difícil si escriure sobre aquestes aparents nimietats -amb bons resultats, esclar- o escriure grans històries amb grans arguments. I no sabria què respondre.