Jo no deixo de veure aquestes reflexions finals plenes de serenor i, fins i tot, conformisme com una esmena a la totalitat a tots els excessos que ens explica la novel·la, a tants girs i recontragirs, a tanta complicació i ambició, que fatiga només de pernsar-hi. Fréderic i Deslauriers conversant tranquil·lament a la vora del foc se'm fan finalment propers i m'arriba a reconfortar trobar-los, per fi, tranquils i reposats.
***
Vaig tenir la sensació que alguna cosa se m'escapava de Le muguet rouge a causa de l'idioma, per això el següent Bobin ha caigut traduït. Tanmateix, amb Autorretrato con radiador, a priori més proper, per l'idioma i per la seva concepció diarística, no he aconseguit la mateixa entrada. I no és ni molt menys per culpa de la traducció ni del traductor, crec que té a veure amb el fet de tractar-se d'un llibre molt francès, que no encaixa bé amb la llengua espanyola ni segurament amb cap altra llengua. I què vull dir amb això és difícil d'explicar, està relacionat amb l'intimisme, fins i tot amb la sonoritat o l'arquitectura de la prosa. O potser vaig errat i és que és, simplement, un llibre diferent o potser sóc jo qui no està en el mateix estat de percepció. I és que la percepció o l'atenció -més o menys extrema- a la qual es referia Simone Weil són elements claus també per a la lectura.
***
Entre les anotacions i aforismes que constitueixen els llibres de Bobin, però, sempre hi trobo elements de comunió, asseveracions que mereixen adhesió. Com aquesta definició que fa d'un currículum: esta especie de papel que se tiene que presentar a un futuro patrón, como en otros tiempos el esclavo tenía que enseñar el buen estado de su dentadura. O aquesta altra invectiva: El arte de la conversación es el arte mayor. Los que gustan brillar en él no entienden nada.
I és curiós que aquestes crítiques apareguin, com si res, enmig d'una escriptura profundament poètica, on les flors són un personatge central, amb aparicions com aquesta: Cansados, los lirios. Sus uñas han rayado la luz durante tres días, ahora están rotas y la luz todavía sigue allí, intacta.
***
La llum d'aquesta tardor és, en canvi, ben fràgil. De l'ambre que entra per la finestra després de dinar i ho envaeix tot, ho pinta de tot de bronzes, passem, en poca estona, sentint el silenci, a la fredor grisa i gairebé hivernal. El sol s'ha amagat darrere les muntanyes i les campanes toquen les cinc i anuncien l'hivern implacable.
***
Desplaçament de diumenge per un partit de tennis de l'N. Quan arribem, després de més d'una hora de cotxe, ens trobem que l'altra noieta s'ha lesionat escalfant i no pot jugar. Ens queda el consol d'una victòria sense esforç, com correspon en aquests casos. Però, tot i el viatge en va i el que estableix el reglament, crec que és més adient donar l'oportunitat de jugar un altre dia i així ho dic a l'entrenador de la rival i a l'àrbitra. Després, m'envaeix una sensació d'haver fet el préssec que m'enterboleix el dia. Acabo trucant a l'R., que em diu que hem fet el que tocava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada