Però si consigno aquest fragment aquí és perquè passats uns dies, trobo en Proust (A la sombra de las muchachas en flor, traducció de Pedro Salinas) el que em sembla gairebé una rèplica perfecta: Y ocurre igualmente que los productores de obras geniales no son aquellos seres que viven en el más delicado ambiente y que tienen la más lúcida de las conversaciones y la más extensa de las culturas, sino aquellos capaces de cesar bruscamente de vivir para sí mismos y convertir su personalidad en algo semejante a un espejo, de tal suerte que su vida, por mediocre que sea en su aspecto mundano, y hasta cierto punto en lo intelectual, vaya a reflejarse ahí: porque el genio consiste en la potencia de reflexión y no en la calidad intrínseca del espectáculo reflejado. I penso precisament que això és el que fan els grans escriptors de diaris, fins i tot en el registre de vides aparentment mesquines.
***
Vaig a fer-me el passaport. Quan arribo a casa, el comparo amb el que tenia caducat. La foto de l'antic és de fa just vint anys i em resulta inquietant veure com semblen dues persones completament diferents. No només les faccions han canviat, sinó també la mirada, l'actitud. Diria que s'ha perdut, sobretot, la ingenuïtat.
***
Compro un llibre per wallapop. Quedo amb el venedor a una cantonada de la plaça Catalunya. Quan arriba es disculpa perquè s'ha adonat que el llibre té alguns subratllats que no havia vist abans. Me'ls ensenya i em diu que si volia regalar el llibre entendria que ja no m'interessés. Però després afegeix que potser aquesta història dels subratllats inesperats i del treball d'esborrar-los podria afegir una certa història al regal. I penso que sí, que el noi té raó i que potser és un novel·lista en potència.
***
Precisament, respecte a les imperfeccions i els deterioraments dels objectes i possessions, he arribat un punt de la vida en què he pres plena consciència de que la majoria de coses que posseïm ens sobreviuran i, des d'aquesta perspectiva, ja no m'importa tant que puguin rebre cops, desgastar-se o que es faci palès en ells el pas del temps. He perdut, en part, la voluntat d'extrema conservació i no per un sentiment infantil d'enveja o de revenja cap a aquells objectes inanimats que tindran una vida més llarga que la nostra, sinó perquè crec que intentar, d'alguna manera, perviure a través del món que ens rodeja i ens ha acompanyat al llarg de la vida, deixant un escenari impol·lut, és absurd i innecessari.
***
Em trobo al tren l'amic J. M'expressa una certa preocupació per una eventual desaparició d'aquest blog, apuntada en una anotació de fa uns dies. I la veritat és que aquest comentari em reconforta força. I potser sí que caldrà seguir escrivint per als happy (o unhappy) few (very few) que aquí ens trobem.
***
Tanmateix, a vegades resulta difícil sobreviure al silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada