La Mercè

L'exercici d'escriure pot resultar extraordinàriament frustrant. O potser aquest no és l'adejectiu adequat. El que succeeix és que sovint apareix una sensació estranya i desagradable, com una premonició que et fa saber que no compliràs amb les expectatives que t'has fixat. I llavors vas posposant el moment de posar-te escriure, deixes passar primer les hores, després els dies, i quan t'hi poses saps perfectament que no te'n sortiràs: allò que tenies al cap ha fugit i, si n'ha quedat alguna resta, difícilment serà expressada com tu voldries. Això, aquesta procrastinació defensiva, és, darrerament, més freqüent del que desitjaria.

Però bé, provem-ho, malgrat tot.

***

El dia de la Mercè és un dia que acostumo a reservar-me per activitats extraordinàries, per exemple, pintar o escapar-me en solitud. Habitualment -ara ja no- sóc l'únic que faig festa a casa i això em dóna aquest grau de llibertat, aquesta giornata particolare. Aquest any la Mercè ha caigut en dissabte i el dia festiu s'ha traslladat al dilluns, en una mena de pseudomercè. Es veu que la nostra societat, en la seva fràgil bombolla de l'opulència, no pot deixar escapar ni un dia festiu. Particularment, cada dia sóc més partidari dels dies laborables, de la rutina, del treball. L'esperit petitburgès em venç a marxes forçades. De totes manere, he aprofitat aquest dia excepcional. He passat el matí pintant unes parets de casa que els paletes havien arreglat abans de l'estiu; l'exercici físic, manual i rutinari és també un aprenentatge, gairebé una escola. A la tarda he portat el dos cavalls a passar l'ITV -peatge que em desagrada enormement (els fillsdeputa, a més, m'han tombat la revisió)- i he aprofitat el viatge per arribar-me a Savassona. He pujat fins el turó on hi ha l'església romànica -romànticament reconstruïda- de Sant Feliu (o Sant Feliuet). M'he estat una estona sol davant del paisatge imponent. Les últimes pluges n'han fet pujar la verdor. Sota el turó, els prats lluien il·luminats per la llum del sol de tarda. El castell de Savassona s'amagava en el contrallum del sol. A darrer terme, el Matagalls i la Calma, sempre imponents i propers, com un amic fidel. Mirant cap a l'est, els cingles tallants a destral del Collsacabra: Tavertet, Cabrera, el Far. Més cap al nord, Bellmunt i el Puigsacalm. La serp fangosa que dibueixen els meandres del Ter, just sota els peus, es dibuixava llànguidament, amb poca aigua encara. M'he fixat que, just sota el turó, alguns roures han quedat secs abans d'hora a causa de la sequera. Destacaven tristament entre el verd  brillant que regnava arreu. Tota aquella vista, en solitud, era un regal. He recordat que vam pujar aquest mateix turó, ja fa uns anys, en un dia semblant al d'avui, quan els nens eren petits i m'ha envaït una profunda nostàlgia, intensíssima i sense remei. L'adolescència dels fills és l'equivalent a l'abandonament per part d'una nòvia estimada, única i irrepetible. No saps per què sents que tot l'amor vessat, tota la teva entrega ha tingut una contrapartida, diguem-ho suaument, incerta. En el silenci d'aquest banc de Savassona, davant d'un paisatge majestuós i insuperable, m'han ressonat els crits i els  riures d'antany, que ja no tornaran. Les persones sàvies -o pragmàtiques- saben créixer davant aquestes vivències i trobar allò de bo que té cada fase de la vida. Les persones obtuses -o romàntiques- pensem en Bécquer i les seves orenetes. Al final, però, he aconseguit recolzar-me en el pragmatisme de la solitud i, amb aquest bastó, m'he sostingut camí avall, sense caure pel difícil camí pedregós. He badat una estona entre les roques amb inscripcions prehistòriques i críptiques que fan d'aquest indret un lloc especial. La pedra de les bruixes, la pedra de l'home, la pedra del sacrifici, les antigues tombres... La creació literària hauria estat prolífica si un racó així s'hagués situat prop de l'Oxford de Tolkien o C.S. Lewis. En el nostre cas, crec que només Mossèn Cinto s'acostà a passejar i cantar aquesta contrada.

Tot caminant, m'acosto finalment al castell o casa forta fins que un senyal de propietat privada m'impedeix el pas. Ho intento per un altre camí que s'endinsa en un bosc d'alzines, però acabo trobant un altre senyal equivalent. Em fixo que la casa forta té adossada una petita capella, al seu peu n'hi descansa una altra i una tercera -la de Sant Feliu- corona el turó. El mite quasi cèltic de le pedres conviu, doncs, amb la presència sòlida del llegat cristià, inesborrable. Em quedo palplantat mirant els vestigis del castell i de la casa, desitjant poder acostar-m'hi, però m'he de conformar en veure-les sota aquestes alzines altes, que amaguen el sol i avancen la foscor del vespre. Aquest és un bosc d'alzina mediterrani, però obac i ombrívol, aliè a la llum del sol on hi creix també, aquí i allà, algun roure igualment majestuós. Torno pel camí vorejat per alguns cedre acàcies fins al cotxe, que arrenca amb frenesí, trencant el silenci amb el seu motor arcaic i estrident. El món de Savassona, un paisatge de records.