Marías (encore)

Vaig llegint articles i obituaris que s'escriuen aquests dies sobre Javier Marías. Resulta interessant conèixer les diferents visions que ofereixen crítics, escriptors, editors o persones properes a l'escriptor. De gairebé totes n'extrec algun aprenentatge o alguna il·luminació, per usar el terme que emprava Marías i sobre el qual he escrit també algun cop. Aquest terme fa referència al paper que té l'escriptura -i, en conseqüència, la lectura- de determinats autors i que ens permet saber allò que sabíem però que no sabíem que sabíem. O, dit d'una altra manera, d'il·luminar-nos, com quan s'encén un misto, en la foscor en què vivim, no per donar-nos llum sinó per ser plenament conscients de les dimensions de la foscor que ens envolta. Aquesta idea faulkneriana de la il·luminació és una de les coses que més m'ha interessat sempre de l'autor madrileny i és el que destaca precisament Juan Gabriel Vásquez a El País. Escriu que En ellas (es refereix a les novel·les de Marías) he conocido rincones de nuestra experiencia humana que nadie más me ha contado nunca, que nadie ha sabido iluminar para hacerlos comprensibles como lo ha hecho él. És exactament així.

***

Altres valoracions de l'escriptor coincideixen en assenyalar que, amb Negra espalda del tiempo, Marías fou un dels pioners de l'autoficció, un dels gèneres -o corrents- literaris que sempre m'han resultat més atractius. Recordo el plaer i la fascinació que vaig experimentar llegint aquesta història, que em va resultar en el seu moment estranya, precisament per com es difuminaven els límits entre la realitat de l'escriptor i la ficció dels personatges de Todas las almas. L'autoficció, que no sé perquè ara comença a arraconar-se una mica, em resulta especialment propera, potser perquè la nostra vida és, en sí, una veritable autoficció, un món on es barreja la realitat objectiva amb la ficció que ens generem nosaltres mateixos a partir de les il·lusions que ens fem i que ens omplen la vida. ¿Què faríem sense aquest món fictici -o autofictici- que ens creem a partir d'allò que realment és i allò que voldríem que fos? No crec que sigui l'únic que es projecta un futur -normalment el futur més proper, els dies que vindran de seguida- a partir de la realitat i d'allò que voldríem que passés i que, en realitat, arribem a creure que passarà. I quan aquesta il·lusió en la creació del nostre propi futur, del món més immediat que desitgem, desapareix, el món se'ns obscureix, convertint-se en la dictadura d'una realitat que acaba sent inamovible i impermeable als nostres desitjos. Sense la nostra autoficció, el món és trist i buit.

***

Ser realista o ser un il·lús: aquest és, efectivament, un dels grans dilemes a l'hora d'afrontar la quotidianitat i, en general, la vida.

***

La novel·la, reitero, em resulta insulsa si no és capaç de traspassar el límit de la ficció i fer-me creure que és una realitat.

***

El millor escriptor de la seva generació. El millor novel·lista espanyol contemporani. Un dels millors escriptors actuals. Mereixedor del Premi Nobel. Aquestes són algunes de les valoracions i qualificatius que llegeixo als diaris i sento a les ràdios aquests dies referits a Marías. I la veritat és que mai m'han quadrat aquestes classificacions i qualificacions quasi esportives. La valoració d'un autor, d'un artista, sempre acaba resultant una qüestió molt personal i molt pròpia de les afinitats de cadascú. El que sí que crec plenament és que els responsables del Premi Nobel han badat amb Marías. I això em fa ràbia perquè han premiat autors (o ni tan sols autors) molt menors, a partir dels seus criteris basats en equilibris, quotes, politiquetes i en la voluntat de quedar bé. I crec, modestament, que, al final, les seves decisions, fonamentades en aquests condicionants, acostumen a resultar desafortunades i, en conseqüència, molestes.

***

Hi ha elements del nostre món -i els bons escriptors vius en són un- que donem per fet que sempre seran allí i que ens acompanyaran sempre. D'aquests escriptors, egoistament, ens anem alimentant periòdicament gairebé sense valorar que el que és estrany és precisament que hi siguin, que existeixin. L'excepcionalitat és la seva presència, el seu talent. I quan desapareixen generen una certa orfandat. És el que explica molt bé l'esmentat Vàsquez: Lo que se pierde cuando muere un novelista de su tamaño es una manera de ver el mundo y de pensar en él: es como si se cerrara una puerta y alguien se llevara la llave, y nos deja extrañamente encerrados en una realidad más pobre o más estrecha.

***

Un altre Sant Jordi, més proper en el temps, vam anar l'À. i jo a l'estand de la Central a que ens signés un llibre infantil. Hi vaig pensar sobtadament ahir, li vaig dir a l'À, i vam recuperar el llibre. Ell no en va fer gaire cas, només em va preguntar, amb un cert interès:

- Et fa pena que s'hagi mort?

- Sí, À, me'n fa. Vaig respondre.

I la dedicatòria diu: Para Álex Figueras, confiando en que alguien le pida: "Ven a buscarme" algún día. Javier Marías.

"Ven a buscarme" és precisament el títol del conte