El quadern de Bobin és bàsicament aforístic i, com recordo haver escrit en alguna ocasió -i em sap greu autocitar-me- els aforismes tenen sempre per a mi alguna cosa de pirotècnic, és a dir, d'efectista. Però més enllà d'aquesta realitat -els aforismes serien per a mi una pràctica amb bales de fogueig mentre que la diarística és foc real amb totes les conseqüències- el cert és que el llibre té prou elements de profunditat i transcendència com per ser considerat molt més que un exercici de focs d'artifici. Le muguet rouge és, entre moltes altres coses, una esmena a la totalitat als nostres temps, als nostres costums i a les nostres maneres, i només per aquesta lucidesa ja mereix atenció i respecte. Segurament la cita que obre el petit volum és ja una declaració d'intencions. Em fa somriure amb la seva genialitat i intenció punyent. És de Nadejda Mandelstam i diu: Mandelstam racontait qu'ayant entendu pour la première fois le mot "progrès" à l'âge de cinq ans, il avait fondu en larmes, pressentant quelque chose de fâcheux. Començar així és ser valent, no amagar res i posar-se ben alt el llistó. I així al llarg de les pàgines no sempre es manté, des del meu modest punt de vista, aquest nivell tan alt, tot i que les ràfegues sovintegen: Un monde enténébré par sas lumières, per citar-ne una, ja que parlem de llums. O la rúbrica de l'autor a la cita inicial, que podria ser aquesta: La modernité est le crime parfait -même le mort ne s'aperçoit pas qu'il est mort. Però aquesta visió del nostre món que ens ofereix Bobin no és desesperançada, hi ha sempre una crítica ferotge al nihilisme i apunts plens de vitalitat. Així, per exemple: La poésie est don de lire la vie. Est poétique toute concentration soudaine du regard sur un seul détail, que provoque notre désir infantin de ne jamais mourir. O bé, Ta main gauche sur mon épaule droite en descendant un escalier: quel est ce poids qui m'allège tellement?
Mentre repasso el llibre per escriure això, m'adono que resulta difícil aturar aquest espigolar, però seria avantatjós tirar només de cites i fragments. Tanmateix, per acabar, no puc deixar d'esmentar aquesta reflexió sobre l'escriptura, que m'ajuda a repondre algun dels propis interrogants: Je sais pourquoi tu écris: pour sauver une flamme de feu. I precisament aquesta imatge em resulta especialment encertada perquè el to, l'atmosfera, d'aquest Le muguet rouge m'ha portat sovint al cap la visió d'aquells quadres de Georges de la Tour en què només la flama d'una espelma il·lumina les escenes i els dona una llum tènue i càlida. És un entorn semblant: el mateix silenci, la mateixa llum en la foscor, la mateixa introspecció.
L'amic X. és qui em recomana el Llibre de Durham, de Miquel Desclot, que situa en un dels llocs més alts en la seva anàlisi de diversos dietaris. He de reconèixer que em costa una mica entrar-hi, potser perquè la teoria literària és un element molt present en aquest diari i a mi aquest vessant acadèmic, que segurament a l'X. li resulta més proper, em costa de pair. Però poc a poc vaig agafant el ritme de lectura i, fins i tot, m'acabo interessant per l'anàlisi acurada que va construint l'autor de la poesia i la figura de Wordsworth, que gairebé arriba a esdevenir el fil conductor de l'obra. També hi és molt present l'escenari, la ciutat de Durham que és dibuixada amb una perfecció i una nitidesa gairebé de naturalista anglès, per buscar una figura a to amb l'escenari. Vénen ganes de desplaçar-se a Durham, malgrat l'hòrrid clima hivernal, i vénen ganes de retornar als temps -fa quatre dècades- en què va ser escrit aquest dietari. Perquè, efectivament, el que em crida novament l'atenció és el to del llibre. És un to molt d'acord amb aquells temps, menys estridents que els actuals, amb menys arestes, amb els quals encaixen molt bé l'escriptura i l'actitud de l'autor. M'agrada el seu enfocament educat, atent, no exempt de passió però que fuig de la vehemència, amb una manera d'escriure, no tant per l'estil com per les maneres, que ressona ja a passat. I això no és una crítica sinó tot el contrari. Potser és una visió fruit de la nostàlgia però questes pàgines em fan pensar en uns temps més amables, menys esquerps, en què un autor de trenta anys mostrava -mostra- una maduresa que em costa de trobar en els creadors joves actuals, molt donats, aquests sí, al foc d'artifici i a una certa voluntat -potser necessitat- d'épater. No havia llegir Miquel Desclot, més enllà precisament de la seva versió de L'abadia de Tintern, de la qual tant es parla en aquest volum, i crec que mereix un acostament més proper i profund. Potser perquè aquest Llibre de Durham té una elegància discreta, vestida de tweed, casa poc en els nostres temps de brilli-brilli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada