Notes

Havent dinat, assegut llegint a la terrassa, acaronat per un sol tardoral que encara escalfa, penso que seria magnífic fumar-me un cigarret per acabar de confegir una imatge perfecta, un instant rodó. Però ni tinc cigarrets ni n'he fumat mai ni pretenc, en realitat, fer-ho. Crec que no hi cap altre element on convisquin d'una manera tan evident i encontrada la crida estètica amb la perniciositat, la simbologia captivadora amb la realitat desoladora.

***

Tanmateix, fumar permet fer gestos extraordinaris. Com quan a À la recherche... el senyor de Norpois llença a terra un magnífic cigar, tot just acabat d'encendre, perquè es troba amb una senyora, la mare del narrador. L'estètica, altre cop.

***

Lentament, però implacable, vaig constatant la mort d'aquest bloc.

***

Sortint del concert, amb l'À. ens preguntem com pot ser que The Cure negligeixi en els seus concerts 10:15 saturday night, un dels seus millors temes. Creia que aquesta predilecció era només una mania meva i em fa feliç que no sigui així.

(Quan tenia divuit anys, portava al cotxe un cassette gravat de Three imaginary boys (aquest àlbum no té ni una mala cançó) que sonava sense parar gràcies a l'autoreverse. Amb l'inici tan extraordinari de 10:15, el volum pujava al màxim).

***

Mentre intercanviem whatsapps amb l'R., no recordo ara arran de què, em ve al cap aquesta idea, que li envio, sabent que segurament és inintel·ligible, però que m'anoto també a la llibreta per no perdre-la: El temps dibuixa una evolució implacable i incontrolable. Em referia a com anem canviant, de gustos, de vida, potser fins i tot de caràcter, sense saber ben bé què guia aquesta evolució, què ens porta a ser persones diferents d'una forma totalment implacable i vertiginosa. El pas dels anys dibuixa un solc més profund que les arrugues que ens apareixen al front.

***

De vegades penso que si no tingués família i, per tant, obligacions i, per tant, frens, seria insuportable.

***

M'adono que cada vegada escric de forma més fragmentària i que difícilment puc escriure ja d'una altra manera.

***

A la parada de llibres que hi ha al vestíbul del metro de Canaletes celebro trobar-me, colze a colze mirant i remenant, un vigilant de seguretat.

***

En l'escriptura, si em comparo amb l'X. (i no sé per què ho faig), penso que si ell és acadèmic, jo soc autodidacta; si ell és metòdic, jo soc impulsiu.

***

Aquesta cita de Valéry sobre les novel·les, recollida per Vila-Matas a Montevideo, que juro no haver llegit abans d'escriure alguns dels posts anteriors: sus grandes escenas, cóleras, pasiones y momentos trágicos, lejos de entusiasmarme, me llegan como míseros estallidos, estados rudimentarios en los que toda necedad se desata, en los que el ser se simplifica hasta la memez.

***

Per als dissenyadors de trens de rodalies: fer els seients còmodes no hauria de ser tan complicat.

***

Empès per una certa fascinació per les runes romàntiques, faig una escapada a l'abadia de Vallsanta, a Guimerà. Aparco a la carretera, just al costat del monestir mig enrunat. Estic sol, l'indret és preciós, envoltat de vinyes. Només trenca el silenci algun cotxe que passa de tant en tant per la carretera i el tro llunyà, apagat, d'algun caçador. M'assec en una de les pedres a admirar les restes de l'absis gòtic i de les arcades i, en un excés literari, llegeixo allí Tintern Abbey, el poema de Wordsworth, en la traducció de Miquel Desclot. Les mosques omnipresents -que vingui ja l'hivern i se les endugui- resulten una molèstia invencible, com una metàfora del triomf de la realitat sobre la poesia. Hi torno a la tarda, amb la llum ja baixa, quan el cel es tenyeix de violeta i es fa impossible no pensar en les recreacions de Turner de l'abadia de Tintern. Pur romanticisme anglès al límit de la plana de l'Urgell, qui ho havia de dir.

***

Tanmateix, l'abandó que es percep a Vallsanta en comparació amb Tintern o Hailes, a Anglaterra, fa patir una mica.

***

Aquestes terres, al límit entre l'Urgell i la Conca de Barberà, dibuixen un paisatge totalment diferent al que m'acostuma a envoltar, fins al punt de, en alguns moments, sentir-me en un altre món. Les ondulacions, els murs de pedra, les oliveres, la textura de la terra... em fan pensar en Grècia. Més al nord, la plana immensa vista des del santuari de la Bovera em recorda escenes de El espíritu de la colmena, que vaig veure l'altre dia.

***

De Vallsanta a Vallbona. L'harmonia i l'austeritat del cister. Llum i pedra. El so de l'aigua de la font i de les campanes que toquen a nones ressona en la plaça deserta. La grandesa de l'obra, la bellesa present arreu. Un món que, simbòlicament i materialment, depèn de les sis monges que hi viuen. Llarga vida.