Per això, aquests dies celebro amb el US Open la festa del tennis. No és el meu torneig favorit ni, lògicament, tot són flors i violes en aquest món, però submergir-m'hi una mica em dóna més alegries. Més enllà de la bellesa de l'esport, hi ha el coratge dels jugadors, el caràcter que demostren, la lluita, el sacrifici, l'exemple. És una veritable festa seguir un torneig d'aquest nivell d'exigència. I sí, tinc els meus jugadors preferits, però al final, qui acabi guanyant quasi ni m'importa.
***
Crec que he trobat un dels motius de la incomprensió generacional. I no és que tingui el valor del sant greal, però potser em consola una mica. Sovint, quan comparo actituds, comportaments, maneres de fer dels adolescents d'ara amb les que teníem nosaltres en aquells mateixos anys se'm genera un profund malestar. No puc comprendre els canvis que s'han produït en tan pocs anys. I aquí està la clau de la qüestió: crec que han passat pocs anys. Per contra, si em situo en l'època de la meva adolescència i penso en la visió que tenia de la joventut dels meu pares, recordo que veia aquells temps, no només en blanc i negre (perquè així eren llavors les fotografies i les pel·lícules) sinó gairebé com si es tractés de la prehistòria. Crec que aquí està un dels quid de la qüestió: el pare veu la seva joventut com quelcom recent i no pot concebre que tot hagi canviat tant, mentre el fill veu l'època de la joventut del pare com una era llunyana i perduda, davant la qual qualsevol canvi és absolutament natural, lògic i incontestable. Aquesta diferent percepció del pas del temps és, al meu parer, causa de xocs i incomprensions.
***
Llegeixo a El País de dissabte, amb uns quants dies de retard, un meravellós article de Jacinto Antón, El dorado fulgor de las oropéndolas, que em reconcilia si no amb el periodisme, sí amb l'articulisme. M'interessa pel que explica dels oriols -ocell que només he pogut veure algun cop fugaçment com una fletxa groga-, que me'ls fa sentir propers visitant el seu jardí de Viladrau per alimentar-se de figues (i això em fa pensar també en Manent, Guerau de Liost i el genius loci de Viladrau). M'interessa per les lectures que cita, especialment de la poetessa Annie Dillard, que cercaré. I m'interessa, enllaçant amb el text anterior, pel paper de l'adolescència i els adolescents en l'article: aquests personatges amb clarobscurs que poblen la piscina del poble, molestos i alhora entranyables, supervivents d'un estiu que agonitza, éssers que encaixen difícilment en la seva pròpia transició personal. Personatges que apareixen també en la cita final de l'article, precisament d'Annie Dillard, que explica com canviaven en poc temps: De repente estaban allí, diversos en sus variados esplendores, cada uno poderoso, misterioso, inmenso.
***
També hi ha adolescents i joves a Milos, fent allò que és propi d'ells: obrir-se al món, descobrir i, segurament, transgredir. Fent també allò que avui en dia el món sembla que els reclami: exhibir-se, fer-se fotografies. El que és curiós és que aquesta pulsió adolescent perduri en edats més avançades i gairebé ningú ens en puguem -o vulguem- escapar. Al capvespre de Plaka, mentre el sol s'amaga, i la gent es concentra, sorprenentment, per veure-ho, una parella capta la meva atenció (i no només la meva, imagino). Tenen una trentena d'anys; la noia, amb un vestit llampant, s'enfila a la teulada semicircular d'una petita esglesiola blanca. El noi, des de baix, o acostant-s'hi, li fa fotografies des de tots els angles i en totes les posicions possibles. Pujo a les runes de l'antic castell, recorro les cases més amagades d'aquest kastro -on em borda un gos tancat però que fa una certa por-, pujo a veure el paisatge del vessant nord de l'illa -Firopotamos des de la llunyania- i quan torno d'haver fet tot aquest recorregut, res ha canviat, segueix la sessió fotogràfica: el vestit, la teulada blanca, les postures, la submissió, el divisme...Per definir el nostre món, una imatge val més que mil paraules. Més encara si la imatge es reprodueix mil vegades.
***
Al costat de Mandrakia, petit enclau de pescadors, amb les antigues cases -syrtama- vestides amb portes de colors llampants, d'un pintoresquisme rampant, ens acostem a una petit platja de sorra i pedres, amb algun tamariu. Estem sols, nomes ens acompanya una parella jove que pren el sol sobre una roca. El sol de tarda comença a baixar, ens acostem a l'hora daurada; l'aigua del mar és d'un blau intens. Ens fiquem a l'aigua amb compte, per no trepitjar cap eriçó, A la distància un gran veler, color de fusta, bell, d'aire antic. Sols al mar, l'N. i jo nedem, en aquest indret id'il·lic. Segurament ens acompanyen éssers mitològics, que sóc incapaç de veure. Només em fixo en el sol que baixa, en les ondulacions de l'aigua, en les roques del fons del mar. Hi ha una de les casetes blanques de pescadors, aïllada i tancada, entre les roques. L'N. es capbussa, jo em quedo a la superfície fent el mort. La sensació d'aïllament i d'oblit és un gran plaer, del qual gaudim ben poc. Després recollim pedres de colors, ens deixem assecar pel sol ja tènue, pensem què farem a la nit.
***
Conduir el cotxe de lloguer, petit i blanc com gairebé tots, amb les finestres obertes per aquestes carreteres de Milos és també un gran plaer. Les distàncies són curtes -Pollonia, 7 quilòmetres; Plaka, 4 kilòmetres-, la conducció és pausada però alhora una mica boja, el ferm fa trontollar les rodes, els moviments dels altres cotxes són imprevisibles. Però conduir per aquí despreocupadament, com si res pogués passar, forma part també de la vacança. En un determinat moment, entrant en un poble, quan redueixo a segona, em quedo amb el pom del canvi de marxes a la mà, mentre salta una molla. Com puc, m'aturo al marge de la carretera i el torno a muntar. I així anem seguint.
***
Una feliç coincidència és que el mateix dia que llegeixo l'article de Jacinto Antón que cita Annie Dillard em trobi, llegint més tard En tierra de Dionisio de María Belmonte una referència a la mateixa autora. Belmonte explica que Dillard insta a fixar-nos en els detalls de la natura per trobar-nos rodejats dels seus poders: el misteri, la bellesa, la mort i la violència. I, efectivament, potser la violència és inevitable i inherent al món natural, del qual, ho vulguem o no, formem part.
***
Més violència. Per a Grècia només tenim una frase: No oblidis Esmirna. Aquesta és la repugnant amenaça d'Erdogan, el constructor, amb l'expresident Zapatero, de l'Aliança de les civilitzacions. Però, amb els anys han caigut les màscares i l'aliança i la civilització han saltat pels aires. És com si algú amenacés els jueus recordant Auschwitz o els japonesos recordant Hiroshima. Del tot fastigós.
Quan ataca un sàtrapa, el sàtrapa veí s'envalentona. I mentrestant, les noves formes polítiques d'Occident s'han carregat qualsevol possibilitat de lideratge.
***
Per Grècia, el romanticisme de ser un Byron.
***
¿De què em serveix que un novel·lista m'expliqui mil històries, o mil nusos d'una mateixa història, si no és caapaç d'embolcallar-les en una atmosfera que em permeti creure que pertanyen a un món real?
***
Mor Elisabet II, una persona aparentment recta i virtuosa. Segurament mereix lloances, però em sobta tanta fascinació per una reina en entorns explícitament republicans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada