Rosselló

A Ceret, a primera hora. Aparco al costat del monument als morts i camino, com en un ritual, fins la maison Delclos on havien viscut, entre d'altres, Picasso i Braque. Veig que al porter automàtic encara hi consten els seus noms, la qual cosa em tranquil·litza. Uns operaris amb una grua treballen amb uns cables a la façana de la casa. Em sorprèn veure com pels reguerons que baixen del Canigó, tan característics de la població, hi circuli aigua. Després m'acosto a la plaça dels nous raigs, on faig alguna foto aprofitant que no encara no hi passa ningú i els restaurants són tancats. La grisor del dia, el color del tronc dels plataners, l'aire morós, les cadires apilades... tot això hauria de casar bé amb el blanc i negre del meu rodet.

***

Al museu, magnífica exposició sobre l'Escola de París. Grans retrats de Modigliani, Van Dongen, Kupka, Soutine, Sonia Delaunay... M'agrada especialment el d'una noia amb vestit tradicional polonès, fet per Kisling. També hi ha fotos de Brassaï, escultures de Zadkine... L'enriquiment que va suposar per a la cultura francesa l'aportació de tots aquests artistes d'origen divers -majoritàriament de l'est d'Europa- ens hauria de fer pensar.

Anotació mitomaníaca: anar a Montparnasse a veure la Ruche. O el que en queda.

***

Els horaris francesos: gairebé una cursa des de Ceret per arribar a Banyuls abans no tanqui la cava, a dos quarts d'una. Un autobús escolar que em precedeix en els revolts de la Costa Vermella, m'ho posa encara més difícil, però aconsegueixo arribar deu minuts abans de l'hora. Un cartell a la porta m'indica, però, que ara tanquen a les dotze. Désolé, em dirien, si hi hagués algú.

***

Com aconsegueixen els francesos compatibilitzar els seus horaris minimalistes amb la seva proverbial lentitud serà sempre un gran misteri per a mi.

***

Hi ha una antipatia que és frontal i directa, indiscutible, que es relaciona directament amb la mala educació. Després hi ha una antipatia basada en la fredor i la distància, que mai gosaria traspassar els límits de la urbanitat, però que pot arribar a ser igualment violenta. Els francesos, les franceses sobretot, quan ultrapassen una determinada edat, poden ser grans mestres en la pràctica d'aquest darrer tipus d'antipatia, que pot anar fins i tot acompanyada d'uns somriures absolutament glacials.  

***

De camí entre Banyuls i Portvendres, a l'alçada de la platja de Paulilles, una mica enretirada de la costa hi ha l'aldea de Cosprons. Entre vinyes, i apartada de la carretera i del moviment que sempre comporten les platges, sembla, vista de lluny, un indret idíl·lic i fora del temps. Mai m'hi havia acostat i decideixo fer-ho, seguint una carretereta que zigzagueja i s'enfila suaument entre les vinyes. El poble són quatre cases i carrers silenciosos, coronats per una capella, que em sembla romànica, arrebossada d'un color incert. M'hi acosto per un camí breu que hi puja. L'esglesiola està rodejada per les tombes del cementiri. Em crida l'atenció una làpida que recorda els obrers d'Indoxina morts a la fàbrica de dinamita de Paulilles: Lê Duong, 21 anys, Pham-Huñ-Nung, 20 anys, Vo-Tan, 32 anys, Lê-Hai, 22 anys... Reminiscències fosques de passats colonials. No tot són flors i violes al jardí d'Occident.

*** 

Als molls de Portvendres s'hi endevina encara el pes d'una certa activitat portuària. Malgrat ser pràcticament deserts havent dinat, el meu passeig es veu permanentment acompanyat pel brogit constant de les operacions de càrrega i descàrrega d'un enorme buc, a l'altre costat de la bocana. Això em fa pensar en la imatge viva de port comercial que dóna Josep Pla de Portvendres a Contraban, on hi constata sobretot el moviment de vaixells que van i tornen d'Alger i Orà. La independència d'Algèria va acabar amb aquesta activitat però a Portvendres hom encara sent que es troba en un port de debò.

***

Dino a Portvendres, on és tradició -meva- menjar una sopa de peix. Es tracta sempre d'una sopa modesta i humil, allunyada de la bullabesa que Josep Pla ja enyorava menjar-s'hi -com diu que es feia abans- a l'època de la postguerra, que és quan va escriure Contraban. Però és una sopa saborosa que acompanya bé aquest dia gris, més normand que mediterrani. La mestressa del restaurant em pregunta d'on vinc i després sento que li diu al cuiner -el marit- una frase amb la paraula Barcelone. Dec ser un visitant pintoresc. Després veig de reüll el cuiner: porta el barret preceptiu i un mostatxo considerable. Josep Pla diria que té cara de radical-socialista, tot i que no sé si encara en queden. La cambrera que els ajuda és argentina.

***

Recordo que quan vam visitar, amb l'À., el museu Maillol de Banyuls per escriure un petit reportatge sobre l'escultor català, el guia va queixar-se un parell de vegades sobre l'estat del monument dels morts de Portvendres. Il est totalement abimé, recordo que va dir. I vaig llegir després que aquestes queixes ja les havia expressat reiteradament durant anys Dina Vierny als alcaldes de la població portuària. Constato ara que l'escultura de Maillol que presideix un dels racons del port ha estat restaurada. Des del moll, la figura regna a les alçades sobre el frontispici que recorda els morts de la població en les guerres mundials, amb el fons d'un obelisc i de la tricolor onejant. En aquest país, hom no està enlloc a resguard de la grandeur.  

***

Georges-Daniel de Monfreid: un nom totalment desconegut que no em deia absolutament res. Però m'atreu el cartell de l'exposició que se'n fa al museu de Perpinyà. Efectivament, Monfreid no és un pintor de primera línia, però s'enriqueix -pictòricament- de l'amistat amb Gauguin, de qui esdevé una mena de protector i en projecta la figura després de la seva mort. L'exposició ens mostra també obres valuoses del pintor del Conflent: els lluminosos paisatges inicials, d'un realisme que evoluciona cap al neoimpressionisme, o els retrats i interiors, on hi flota no només l'aire de Gauguin sinó també també el de Bonnard. La figura de Monfreid és interessant pels seus orígens -fill il·legítim- que sembla que el marcaren, i perquè, segons ens explica l'exposició, no va acabar mai de donar el pas cap a la professionalitat, que suposava llavors també un cert salt al buit cap a la bohèmia. Aquestes contradiccions me'l fan interessant, igual que la seva innegable capacitat artística, ben palesa en les obres exposades. L'exposició de Monfreid val un viatge a Perpinyà i crec que valdria la pena estirar el fil d'aquest pintor i dels seus indrets.

***

Christian Bobin, un altre nom que em resultava desconegut però que em desperta un cert interès en fullejar els seus llibres a la llibreria Torcatis de Perpinyà. Acabo comprant el més recent, Le muguet rouge, un títol bell que encaixa a la perfecció, imprès en lletres vermelles, en la coberta crema de la blanche de Gallimard. Després veig que ha estat prou traduït al castellà (menys al català), però mai li havia prestat atenció. D'entrada, em sembla una escriptura d'interès,  

***

Precisament en un petit quadernet amb el disseny de la blanche prenc alguna nota mentre dino al restaurant de Portvendres, amb el desig que això faci créixer el meu pintoresquisme.

***

Arran d'una conversa amb l'S. i l'O. sobre el castell de Valmy, a Argelers, rellegeixo l'article que vaig escriure fa més de deu anys sobre l'obra de l'arquitecte danès Viggo Dorph Petersen, que em va arribar a obsessionar, i constato que havia oblidat bona part dels detalls d'aquella recerca.

***

És curiós com a la vida donem fàcilment per tancades etapes que, anys després, tornen a obrir-se encara que no vulguem.