Marías

Sobretaula de dinar familiar de diumenge, M'aixeco un moment a mirar el mòbil i veig com arriben dos missatges, gairebé instantanis, de l'À. i de l'R. Ha mort Javier Marías, diuen. La meva perplexitat és absoluta, gairebé no m'ho puc creure. No sabia ni que estigués malalt; la desconnexió estival -i el voluntari desinterès per l'actualitat- tenen aquestes coses. Entro en un estat gairebé d'estupor: la notícia em resulta especialment colpidora. Miro digitals i xarxes, sense aprofundir gaire, portat per un estrany sentiment. Intento saber la causa de la mort, quan, en el fons, és el que menys m'importa. Milena Busquests l'encerta especialment a instagram qualificant aquesta mort de catàstrofe. Així és. Algun diari deia fa uns dies que el segle XX s'acabava definitivament amb la mort d'Elisabet II. Penso que l'enyorat segle també fineix amb la mort de Marías, algú a qui, escoltaré després a la ràdio, havien acusat de no haver-se volgut adaptar al segle XXI. I bé, una cosa és adaptar-se -una necessitat- i una altra acomodar-se, sentir-se bé i còmode en determinades situacions i entorns. Poso el canal de notícies de 24 hores de la televisió espanyola i la informació que donen és tristament pobra. Això sí, no deixen de reproduir els tuits de condol del president del Govern i del cap de l'oposició, escrits pels community managers de guàrdia dominical. Per la meva part, passo de la increduilitat a un sentiment d'un cert egoisme en pensar que ja no podré llegir cap nova novel·la de l'autor madrileny. Em consola pensar que potser n'hi ha alguna d'inèdita a mig camí. Regiro la prestatgeria buscant algun llibre dedicat, que sé que tinc. Es remunten a un Sant Jordi de fa trenta anys: Vidas escritas i Mañana en la batalla piensa en mí. Me'ls va signar a la Laie, quan encara no s'havia professionalitzat tant això de les signatures. Vaig poder parlar-hi una mica, jo era un jovenet encara poc llegit, enlluernat pel món de Todas las almas, i vaig demanar-li alguna recomanació de Nabokov que contingués els seus anys anglesos. Speak, memory, va dir-me, amb aquell parlar seu una mica distant i crec que vaig comprar en aquell mateix moment l'edició castellana d'Anagrama. La dedicatòria de Mañana... diu textualment: Para Alex, este libro de engaños, y que no los padezca, apenas. Saludos, Javier Marías. És una mostra de l'estil marià i, alhora, un bon desig -potser amb un punt d'utopia que el mateix autor matisa amb aquest apenas- per a algú que tot just comença a trascórrer per la vida adulta, de part d'una persones lúcida i ja més bregada. Tot i que, fent números, m'adono que llavors deuria tenir poc més de quaranta anys. Un jovenet em sembla ara, i  així fou considerat sempre, potser en contraposició al seu pare: el joven Marías, l'eternament joven Marías.

He citat sovint Javier Marías en aquest diari en marxa. He passat temporades en què l'he llegit molt i d'altres en què l'he llegit menys. De jove em fascinava més tot aquest món del regne de Redonda, poblat d'escriptors maleïts i territoris semimítics, del que ho fa ara. Però sempre he estat alerta a l'aparició de les seves noves novel·les i les he llegides totes (les dues últimes m'han semblat especialment sòlides). I tot i no seguir habitualment la seva faceta d'articulista, he mirat d'estar atent a la seva visió exacerbadament crítica del món actual i a les seves infinites polèmiques. Com he escrit alguna vegada, crec que molestava especialment el seu coneixement, el seu nivell intel·lectual, la seva educació, pròpia d'una altra època. Irritava al progressisme populista i al casticisme reaccionari, i crec que això li generava una certa satisfacció. Utilitzant un símil futbolístic -esport al qual era aficionat- Marías era el davanter talentós que sabia treure de les seves caselles als diferents perfils de defenses poc dotats.. I com tots els davanters, també errava. En alguna rivalitat, per exemple, que sempre m'ha costat d'entendre. Com em costa ara fer-me a la idea de que ja no hi és. Veneno y sombra y adiós.