I la veritat és que ni jo mateix sé explicar-m'ho, però deu ser que la història i el món d'aquesta pel·lícula tenen una vibració que ressona exactament en la mateixa longitud d'ona que la meva sensibilitat. O potser és perquè va ser el primer film que em va emocionar realment de jove. I sé que hi contribueix també molt la banda sonora del mestre Ennio Morricone, que és per si sola mitja pel·lícula i davant la qual reacciono com el gos aquell de Pavlov.
Fa uns anys, quan els nens eren encara petits, vam anar a veure Cinema Paradiso a l'Alhambra -un altre Cinema Paradiso- en una reposició especial on fins i tot va venir l'actor que interpretava el Totó nen. Van projectar la versió original italiana subtitulada i l'N. encara ens diu que li costava molt llegir els subtítols -era molt petita-, però la sessió va aconseguir que el film tingui encara a la nostra família una dimensió mítica que ni la iconoclàstia adolescent ha aconseguit dissoldre del tot. Així que dissabte la vam trobar a l'hòrrid Netflix i vam decidir mirar-la.
- Per què l'Alfredo li diu que no torni mai més al poble?- em pregunta l'N. davant l'escena en què el jove Totó se'n va a Roma i el projeccionista cec l'acompanya a l'estació. I em costa d'explicar-li els múltiples significats d'aquell consell, que és gairebé una ordre. El necessari trencament de les arrels seria per si sol ja un tema en aquesta pel·lícula, que en té tants. I és també una de les raons de l'emoció que genera aquest film: com és possible desarrelar-se d'un món com aquell, gairebé un teatre amb capacitats hipnòtiques? I com d'inevitable resulta que al final, amb la mort de l'Alfredo, tot acabi retornant: els personatges, les atmosferes, els records, les reminiscències d'aquell primer amor, intens i tòpic... Cinema Paradiso emociona perquè explica la nostra història i potser això és un altre tòpic, però estic segur que és també la resposta a la pregunta de l'N. amb què iniciàvem aquest text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada