Diari

Sento una profunda antipatia pel seleccionador espanyol de futbol. Són coses pròpies de l'hooliganisme futbolístic en el qual em permeto militar, tot i que els mèrits del personatge per provocar aquesta repulsa són, objectivament, prou evidents. El sento, tanmateix, respondre en una roda de premsa una pregunta sobre la mort de la seva filla i no puc evitar que tota l'aversió es dissolgui de forma instantània -i transitòria- en aquell moment. Diu que, efectivament, a la vida no tot són coses boniques -això és una evidència que sovint l'aparador del món que se'ns projecta diàriament vol amagar- però també que, sense que la filla sigui amb ells, la seva dona i ell la tenen present cada dia i fins i tot poden arribar a riure pensant en com actuaria en determinades situacions.

És una obvietat que no hi ha, per a uns pares, desgràcia equiparable a perdre un fill, però em reconforta sentir que també hi ha maneres de sobreposar-s'hi. A través del valor del record, per exemple. I em resulta difícil pensar en com poder revertir la nostàlgia -en aquest cas, una nostàlgia negra i punyent- en un record feliç d'allò viscut i que ja ningú et pot prendre. I em pregunto com de complicat deu ser compatibilitzar la realitat, palpable en cada moment, de l'absència amb la necessitat de viure, sense sentir que la normalitat sigui una traïdoria.

***

De la lectura de Proust el que més em val, personalment, són les conegudes il·luminacions, és a dir, la capacitat de l'autor de fer-nos adonar d'allò que atresoren, per exemple, els records o els objectes que ens han acompanyat al llarg de la vida i que transcendeixen la seva pròpia existència. D'allò que simbolitzen o representen per a nosaltres determinats moments, determinades persones, determinades coses, encara que siguin de forma abstracta o vaga, i sempre des d'una perspectiva personal. D'aquesta manera, llegint Proust puc arribar a sentir que el meu trànsit per la vida no és tan estrany com en determinats moments podia arribar a pensar. I és aquest acompanyament, que va més enllà de la mateixa literatura, el que donen els grans autors. Després, en Proust, hi ha, això sí, les duquesses i les cocottes... 

***

1987: un assaig d'il·luminació proustiana.

Quan arribava a les vuit del matí al jardí del bell edifici neogòtic del Sant Ignasi m'havia trobat algun cop amb un grup de joves de la meva edat que s'estaven al costat de la font, fumant i xerrant. Jo era nou, estava allí de trànsit per un any, i només els coneixia de vista, vagament. Només sabia el nom d'un d'ells, que venia a la meva classe. Recordo que a vegades s'adormia i tenia els ulls vermells. No sé si transitava pel costat fosc de la vida o vivia alguna situació difícil. Faltava sovint a classe, era amable. Els professors el tractaven sempre bé, malgrat les reiterades faltes, absències i males notes; curiosament no vaig veure mai que el reprenguessin amb acritud. Mai el vaig arribar a tractar. Sé que formava part d'un grup de música, amb alguns dels que l'acompanyaven a la font. Cantaven una versió de Kortatu amb una lletra adaptada per esdevenir una crítica ferotge a aquella escola. Sabia que escoltaven The Cure, com començava a fer també jo. M'agradaven també les noies d'aquell grup, no perquè fossin més boniques, sinó perquè trencaven els estereotips, tan previsibles, d'aquell col·legi. M'atreia el grup de la font perquè representava per a mi alguna cosa que desconeixia però que se'm revelava interessant. Venien d'una realitat prèvia, d'anys, que jo no havia viscut i que m'era aliena. Era una realitat en la qual jo no era. Per tant, no en sabia res i em guiava només per una aparença, una imatge, o potser només una sensació, que em representava un món atractiu sense que sabés ben bé per què. Ho desconeixia tot d'ells i només em deixava portar -sense deixar-me portar, perquè, de fet, mai vaig fer-hi cap acostament- per allò que creia que significaven: un món diferent, al marge, uns espais físics que jo mateix imaginava i desconeixia, uns territoris de la zona alta de la ciutat però allunyats, gairebé oposats, dels escenaris més tòpics i fàcilment representables d'aquells barris, uns espais on escoltarien música, tocarien, beurien, fumarien i potser alguna cosa més. Però no era la transgressió allò que m'atreia, perquè sempre m'ha semblat sòrdid el món de les drogues, sinó aquest viure al marge, aquesta elecció d'una existència diferent, que se'm representava com pròpia d'una elit que superava els gustos mitjans i majoritaris. I mai vaig tenir l'oportunitat, ni tan sols la idea ferma, d'acostar-m'hi. Per timidesa, incapacitat, respecte o potser també per por de trobar-me amb alguna cosa diferent d'allò que imaginava, esperava i se'm representava. Ni tan sols recordo ara les seves cares, però sí que és ben viu el record d'aquelles sensacions, una il·luminació que té quasi un gust, una percepció d'un món desaparegut i, potser, quasi imaginari.

***

Katherine Mansfield atribueix la suposada laxitud moral dels francesos en matèria sexual a l'absència, en les cases d'aquell país, d'un mínim de comoditat en el mobiliari destinat a seure. Això provoca (o provocava), segons ella, que qualsevol relació social d'una certa durada hagi de traslladar-se, indefectiblement, al llit. És un apunt de dietari que em fa una certa gràcia i em fa pensar en determinades afirmacions de Josep Pla. En aquesta anotació, Mansfield planeja.

***

La lectura dels diaris de Mansfield no és fàcil, crec que requereix d'uns certs coneixements contextuals i de l'obra de l'autora dels quals estic mancat. Ara bé, és impossible no trobar-hi, aquí i allà, observacions i reflexions poderoses, especialment sobre l'escriptura i la seva pulsió com a escriptora, que l'obliga a una lluita constant i difícil. En aquest testimoni és on trobo el principal valor d'aquests diaris.

***

Katherine Mansfield, 1 de gener de 1915:

Per aquest any tinc dos desitjos: escriure i fer diners. A veure. Amb diners podríem viatjar quan volguéssim, tenir una habitació a Londres, ser tan lliures com volguéssim, i ser independents i orgullosos amb els no ningú. És la pobresa el que ens té lligats. De fet, en Jack no vol diners i no guanyarà diners. Jo n'he de guanyar. Com? Primer, acabar aquest llibre. És un començament. Quan? A finals de gener. Si ho aconsegueixo, estic salvada. Si escrivís dia i nit ho aconseguiria. Sí, ho puc fer. Vinga!

T'abraçaria, Mansfield!

(Molt bona traducció, per cert, de Marta Pera Cucurell).

***

Hi ha dies que em lamento de no poder dedicar les hores que ara mateix tinc a algun projecte d'escriptura més ambiciós -escriure una novel·la, per exemple- però després reflexiono sobre aquesta jerarquia que la convenció ha generat en la literatura i que situa la ficció a dalt de tot, amb la novel·la a la cúspide,  i penso que no deixa de ser artificiosa. Potser és allò de qui no les pot haver diu que són verdes, però tal vegada la construcció d'una obra pot consistir també en confegir, dia a dia, amb pedra seca, aquest edifici modest, bastit amb les pedres que tenim a mà i mirant que encaixin bé i resisteixin el pas del temps.

***

Això de l'edificació amb les pedres que tenim a mà em fa pensar en la coneguda classificació dels escriptors que fa Isaiah Berlin entre els escriptors guineu, que surten a buscar pel món les seves peces -idees, experiències, inspiracions-, i els escriptors eriçó que fan la seva obra amb allò que tenen més a mà i amb una gran idea de partida.

Hi ha, tanmateix, eriçons que necessiten posar-se l'abric i la bufanda, i sortir a passejar i fer una certa vida de guineu, encara que sigui de guineu contemplativa, per no perdre's en el seu propi laberint.