Aquesta vegada n'han caigut dos: La femme à venir, extret de la taula homenatge al recentment desaparegut -just quan el començava a llegir- Christian Bobin i Comme un ciel en nous de Jakuta Alikavazovic. L'R. em diu, amb certa sorna, que sóc un connaisseur. S'equivoca. Em deixo endur per les intuïcions i les descobertes, que no deixen de ser intuïcions consolidades (també hi ha intuïcions fallides).
El Bobin l'he començat, l'Alikavazovic ja l'he acabat. Curiosament, ambdós tracten, d'una o altra manera, la relació entre un pare i una filla. Per això vaig endur-me el llibre d'aquesta autora desconeguda i, sobretot, perquè aquesta relació s'explica entorn de les visites que feien tots dos al museu del Louvre. No en faré ressenya, només algun apunt. La figura del pare, emigrant iugoslau, s'explica a través d'aquesta obsessió pel Louvre -pels museus i per l'art en general que acaba tenint algun component obscur, fins i tot- com a element per construir-se una nova identitat. La llengua -francesa-, la cultura, l'art, el coneixement, la imatge -portar un bon abric, per exemple- per esdevenir una persona nova. Ja n'hi ha prou amb ser estranger, imagina't ser pobre, li diu a la filla. I les maneres de no ser pobre -encara que sigui només externament- son el saber i l'aspecte. No em sembla una mala idea.
La filla, l'autora, guanyadora de diversos i prestigiosos premis literaris -això la fa autodefinir-se en algun moment com el braç armat de son pare, crec que està molt ben trobat- demana autorització per passar una nit al Louvre i a partir d'aquí construeix aquesta mena d'assaig - Premi Médicis d'assaig, tot i que jo no l'acabaria de definir així- sobre la visió de l'art, els museus, la identitat, el patrimoni, el dubte, el record, el desconeixement de les arrels (i dels nostres propis pares)... No és la meva lectura, però té un interès indiscutible.
***
Dès que j'ai le pu, je suis partie. J'ai quitté l'université; j'ai quitté la France. Tout ce qui li était cher, je l'ai rejeté. Il aimait la sobriété et l'élégance: je me suis teint les cheveux en rose.
Això escriu Alikavazovic i el llibre acaba sent una mena de reconcialiació o, fins i tot, homenatge. Potser no, potser només una reflexió profunda. Però des d'una perspectiva paterna no em puc deixar de preguntar sobre aquesta negació rebel inicial. Realment és necessària? És injusta, fins i tot cruel. Mereix disculpa.
***
Escriu Jakuta Alikavazovic sobre la identitat, que es manifesta també amb el nom i el cognom, i esmenta les vegades que li han arribat a escriure malament aquest cognom estranger.
Curiosament pensava l'altre dia amb el desdeny que, al meu parer, suposa escriure malament el nom d'una persona, especialment si és algú conegut. Gent que em coneix de tota la vida, profundament, i que m'escrigui Figueres em resulta incomprensible.
***
A Montpeller el tramvia que agafem -el quatre- porta retolat i escrit arreu (també anunciat per megafonia) el seu destí: García Lorca. Malgrat tots els defectes que pugui tenir, aquest país és diferent.
***
Seriosament, a Montpeller no m'importaria gens viure-hi.
***
A l'apartament on ens estem, sentim a primera hora del matí d'un divendres allí laborable, els talons de la veïna del pis de dalt que se'n va a treballar. Després baixa l'escala de marbre fins el repicar s'acaba esborrant. És impossible no sentir l'estranyesa de la temporalitat -només hi serem dues nits- ni de la pròpia ociositat mentre la vida corrent dels altres segueix el seu curs implacable.
L'endemà -dissabte- ja no se senten els talons. Nosaltres ja marxem.
***
En l'escriptura, he perdut l'interès per les descripcions. ¿Què en trauríem ara d'explicar com eren aquelles placetes de Montpeller, aquell indret on vàrem seure a dinar i on ens tocava un sol tan agradable? Explicar el moment, això sí, és tota una altra cosa. ¿Però qui és capaç de fer-ho?
***
Em fa una certa ràbia que allò que més ens acabi agradant de les ciutats franceses sigui les reminiscències parisenques que hi veiem. I és inevitable que aquests omnipresent fractals parisencs siguin allò més atractiu.
***
No es pot canviar d'equip de futbol, però sí que es pot canviar de ciutat. Uns dies sóc de Tolosa i uns dies sóc de Montpeller.
***
Què preferiries, poder teletransportar-te a qualsevol lloc del món en qualsevol moment o situar-te allà on ets, però en un altre temps?- em pregunta l'N. mentre caminem per la ciutat. En un altre temps, li responc sense dubtar. Jo també, diu.
I aquesta pregunta em fa pensar en una altra que va fer-me l'À. fa molts anys, quan era petit: què preferiries que la gent que passa et veiés despullat o que pogués saber què estàs pensant? Despullat, li vaig respondre, també sense cap dubte.
***
Al museu de Lodève, en el marc d'una magnífica exposició de paisatges del museu de Reims, veiem uns quants Corot (a diferència d'entre Toulouse i Montpellier, entre Corot i Courbet no tinc dubtes, sempre Corot). Doncs bé, casualment llegeixo en Alikavazovic que Corot ajudava els pintors amics desafortunats estampant la seva firma en els quadres que havien pintat perquè els poguessin vendre a un bon preu. Un beau geste.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada